LLECOR DE VIDA 1) Treballs pràctics. Ordenar el meu taller, biblioteca, gabinet tapat de —qualsevulla part on la vista mira—lletra en tota casta de formats. Tir massa poc. Rellegesc articles dels diaris i revistes (avui una entrevista a Kirmen Uribe de Jordi Llavina a la revista Benzina ha fet que no la tirara. Hi ha un poema inèdit de Kirmen que m’ha frapat. També he salvat un Lire amb unes respostes magnífiques de Patrick Modiano, com per exemple: «Dans la vie il y a une constante, c’est le regard que vous portez sur les choses. Vous savez, on est condamné à écrire toujours la même chose. J’ai souvent le sentiment que des gens de ma generation ont une infirmité par rapport à ceux de la génération précédente: notre pouvoir de concentration s’est affaibli. La génération précédente est parvenue à faire une oeuvre globale, une sorte de cathédrale. Je pense à Proust ou Lawrence Durrell et à son Quatuor d’Alexandrie. Ces gens vivaient dans un monde oú l’on pouvait se concentrer davantage tandis que pour les gens de ma génération, c’est fragmentaire. On arrive peut-être à faire un truc global, mais avec des fragments, si vous voulez…» Ho signaria). Hi ha moments en què em pega un atac i tiraria fins i tot incunables i d’altres bolquers de la tipografia. Començ a omplir sacs amb tot quant les mans agafen. Sense mirar. Em faig por. 2) Edward Norton. M’he trobat de morros amb aquest actor, que va ser un chevalier servant d’Aràlia fa dos anys a Praga, en un Vogue-Hommes en què hi havia un retrat-entrevista seu. M’ha impressionat tant allò que deia com les fotos. L’he recordat al final del film Fight Club. Norton d’esquena contempla Nova York que s’esbuca mentre sona Where is my Mind? dels Pixies. Aquella veu ressonadora d’Edward, de la qual Aràlia en feia un llepadits. Tot el reportatge m’ha fet passar electricitats pel cap: aquest encontre amb un home que pot ser colèric i brutal i alhora romàntic i sexy. 3) Contra el bloqueig. Consell d’Hemingway a un escriptor bloquejat (com aquest d’aquí): «Per arrencar basta que escriguis alguna cosa que sigui vertadera.» Uau!
(…)
ESVIBRONAT DE CUCALEJAR. UN NOU ANGLE DE VISTA. Discutesc amb Charles a
la biblioteca de Son Asgard. Els finestrals sobre la clastra, closos
per mor del tall de sol, ens deixen clapats de retxes blanques i negres
com en un film de Jacques Tourneur. L’animeta, sempre tremolosa i viva,
que va encendre Aràlia davant un quadre de Ramon Llull, crea d’altres
ombres mòbils. Parlam de les diferències entre el pintor i l’escriptor.
Li dic que un text i un quadre són signes fràgils. Amb un no-res, en un
segon, poden esdevenir mentiders, veure’s enrolats en una lluita que no
és la seva. Cal anar molt viu i protegir-los contra el canibalisme de
l’ideològic: de la idea amarada de comandera. Charles esmenta Le
mépris. Aquesta pel·lícula de Godard que ens ha fet tant de bé, que ens
ha donat camí per pensar. Diu: «Te’n recordes quan Camille puja al
cotxe del productor Jérémie Prokosh? Allà es juga el drama: en la
mirada que hi ha entre Camille i el seu marit, Paul, un guionista
insegur i ambiciós. Tant ella com ell comprenen, corprenen, el
pensament que ha travessat Camille. El seu home l’ha feta servir per
seduir el productor. Godard fa servir el cinema, com d’altres el
microscopi electrònic o el raig làser, per fer-nos veure alguna cosa
que s’escapa de la nostra percepció ordinària. Jo diria rutinària. Ens
mostra com es pot passar en una fracció de segon, entre dos plans, de
la méprise al mépris. Ho entens bé: de la méprise, l’error de la
persona que s’equivoca, al mépris, el menyspreu. Es passa d’una
dessincronització imperceptible a un capgirament dels sentiments.
Godard ens amplia aquesta dècima de segon i aquest petit espai entre un
home i una dona en cinemascope i en un film d’una hora i mitja. Per on
anàvem?»
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!