Olor de flor mullada i de terra i d’arrell
Mercè Rodoreda
Ella és com la flor de la passionària. Agafes aire, alenes fondo i saps que lluites contra la mort com cada segon, i també a intervals més llargs, mentre mires aquella flor que penja, refulgent, de l’enfiladissa verdor que s’entorcilla a la columna de la pèrgola del jardí dels Fuster Moragues, el matrimoni coral de la teva dona, Sebastiana Puigserver, que celebren els quinze anys de casats —noces de bronze— amb un vertical party. Aquells sèpals verdosos de seda que fan de calze són com els seus braços, aquells pètals blanquíssims de nacre són com la seva pell, aquells estams plens de sacs pol·línics són com el seus ulls, aquell pistil únic en què voldries ofegar-te és com els seus llavis molsuts, vellutats i lluents. No sé si t’hauries de posar l’americana perquè amb aquesta humitat que cau no et pegàs un atac d’asma. La veu rogallosa i autoritària de Sebastiana, com sempre, i un cop més, que comptabilitzes a l’agenda mental del dia, t’ha tret del teu somnieig i t’ha fet aterrar de quatre potes, i un poc de cul, entre aquella gentada que beu i menja i riu i balla enrevoltant la piscina arronyonada d’aquell xalet de nous rics, La Ricarda, a la urbanització de Torralla, uns turons esporlins que dominen el monestir de la Real, les grues i els cubs de formigó armat del futur hospital de Son Espases i la Palma suburbial i caòtica que s’eixampla cap al Pla, cap als plans. (El cronista arriba del monestir de la Real on, aquest matí de dia 9 de juny de 2008, s’ha constituït —amb amor, coratge, intel·ligència i alegria entre d’altres valors— una fundació cultural a l’ombra de Llull i de la lluita contra la destrucció del patrimoni mediambiental i del patrimoni humà, amenaçats sempre seguit per aquells encontorns. Ha, ha ha! Per això el cronista col·loca el seu antiheroi dins aquestes vistes tan significatives i que, si les sabem veure amb totes les seves fondàries, fan pensera de la bona. Emperò tornem a la festa de Joan Fuster i Rosita Moragues en què Pere intenta sobreviure mirant la flor de la passionària.) L’endemà és el dia assenyalat i ni Sebastiana, ni aquella anada a Manacor amb l’estol de Jordi, Tomeu, Joan i Andreu, per veure les carreres de trotons, el podran destrossar. Has de ser al pis de la badia a les deu com a molt tard. Per això els has dit a tots que hi aniries amb el teu cotxe. I no has volgut escoltar els cants de sirena d’Andreu Seguí que et repetia que té un sopar amb uns nord-americans que li volen comprar S’Extremer i ha de ser a Palma a les nou i mitja. T’estimes més tornar de Manacor totsol i poder pensar en ella, en aquella dona que fa quatre-cents i busques de capítols que et té enganxat. Ets un Beaaddicte i això no ho pot saber ningú. Per ser tu conserves aquell pis de Santa Catalina que pega damunt les palmeres de Sagrera i la mar, que et va deixar la tia Nita. Allà et refugies quan ja no pots pus de la feina, de la dona i dels dos nins, allà tens la teva vida secreta i intransferible i allà veuràs la transformació, la metamorfosi de Bea de nimfa en papallona. És mal de fer poder transcriure els pensaments comatosos d’un home que acaba de tenir un accident de cotxe terrible —els bombers han passat més d’una hora per treure el cos d’entre la ferralla— a la sortida d’Algaida a les nou del vespre del dia en què Bea es treurà les ulleres i les celles i aquells vestits d’ursulina.
(…)
«Crec que em regalima una llàgrima a l’ull esquerre. No sé què ha
passat. He vist un camionarro que m’envestia. No sent cap dolor. Respir
amb molta dificultat. A l’hospital hi ha televisors. Els diré que em
posin Yo soy Bea. Segur que ho trobaran estrany. Ho exigiré. No puc fer
potadetes perquè no em sent ni els peus, ni el cos. Crec que m’acub.»
El pip-pip-pip-pip de la màquina que indicava la mort de Pere coincidí
amb les deu i mitja exactes que sonaven en el mòbil d’un metge i amb la
sintonia de Yo soy Bea que sortia d’una cambra qualsevol de l’hospital
de Son Dureta. Son Dureta I, per ser absolutament exactes.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Come te non c’è nessuno. Amor, coratge, intel·ligència i alegria, les que tu tens i que manquen a molta gent.
Ets un mestre de la paraula que domines com pocs. Be, un moment: Jetzt mach mal einen Punkt! (¿?)
Me’n oblidava: els nostres mai ben ponderats polítics, aquests éssers que han sortit de la comoditat del llenguatge opositor i s’han topat amb la crua realitat que la vareta màgica d’ahir, s’ha convertit en la vara d’amidar d’avui, en saben molt de fer jocs de mans amb el llenguatge i amb el que faci falta.
Cal vetllar per la “prosperitat” del país, diuen, i embeinar-se les espases. Tenc la sensació que la frase que es repeteix dia a dies és “el govern rectifica”. Air Berlín? som molt amics, no passa res, el PTM imputat? consens, consens i mes consens. Amb qui? amb qui ha de ser, si ara governam tots, som un “totum revolutum” meravellós.
I el poble? ….
Sort de voltros, gent sensible lluitadora i amb coratge capaç de dir un NO carregat de RAÓ i un SI carregat de CULTURA: Na Maria del Mar, na Catalina, na Maria, en Carlos, en Gaspar, n’Agustí, na Maribel, en Damià, en Pere, en Guillem, n’Anthony, n’Alfredo, i tots els que facin falta.!!! AMEN