14 de juny de 2005
Sense categoria
1 comentari

MONCADA: QUAN MOR UN ESCRIPTOR SE’N VA UN PAÍS ÚNIC EN EL MÓN

Ho vaig saber per una rara casualitat i una estranya coincidència: havia d’enviar un cel –correu electrònic– i cap servidor funcionava. I així vaig entrar a vilaweb. I clak! La destralada de la mort de Jesús Moncada. Què vaig fer? Llegir un fragment de Camí de sirga. Perquè la lletra és més forta que la mort. Perquè la lletra és la desmort. Perquè la lletra és la veu viva d’un mort. Perquè la lletra és vida sense data de caducitat. Perquè la lletra és un consol i una companyia.

Copii el poema d’Auden que vaig traduir amb l’amiga Cathy Sweeney i que és una bona metàfora de metàfores en memòria de Jesús Moncada.

BLUES PER A UN AMIC

Aturau tots els rellotges, desconnectau el telèfon.

Donau un bon os als cans perquè no lladrin.

Que callin els pianos i amb un tambor esmorteït

treieu el taüt i que vénguin els íntims.

Que els avions facin cercles en l’aire

escrivint al cel el missatge : és mort.

Posau crespons als colls blancs dels funcionaris,

que els municipals duguin guants de cotó negre.

Ell era el meu nord, el meu sud, el meu est i el meu oest.

La meva jornada de treball i el descans del diumenge.

El meu migdia, la meva mitjanit, la meva paraula i la meva cançó.

Pensava que l’amor duraria per a sempre; em vaig equivocar.

Ara no calen estrelles, apagau-les totes;

embolicau la lluna i desmuntau el sol.

Buidau l’oceà i agranau el bosc.

Perquè ara res no podrà ser com abans.

W. H. AUDEN

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!