Jo ja només parl llatí les hores mortes. Ara, l’altre dia vaig anar a un condol i vaig aprofitar. Em mir aquesta mà dreta que escriu amb una ploma vella de l’escola rural de Son Cotoneret de Terramar, una mà que designa aquestes coses que tu no vols veure i que són el meu fondal: els reialmes que ens ignoren, la carrera cap a l’abisme, el darrer acte de la respiració, la desesperació de la intel·ligència, la solitud de tota criatura, els membres pensants que arrosseg, la foscúria de l’engany, l’ombra que no dura gens… Hi havia un genteguer a l’esglesieta de Sant Roc per donar l’adéu darrer a madò Bet, la tia Bet de can Vetlaquí, l’única amiga coral de mumare, que m’havia ensenyat el nom de les plantes i dels ocells, de les estacions i dels niguls, els noms de la vida. Feia fredor i plovisquejava. Ella m’havia afeccionat de petitó a aquella llengua mare de totes les llengües romàniques, romanes, romanceres i ben romanents. Per això no em va estranyar gens que el funeral semblàs anacrònic, amb aquell llatí camperol del rector vell, el pare Julià Barresc, que pronunciava les frases amb l’entonació esmolada dels al·lots polissons de poble que han anat a agafar nius, caçar crancs o robar albercocs amb la innocència escrita en la fesomia. Com pot ser que amb una mirada et creuassis tan a fons dins el meu esser? Nomies Felícia Samplirés i et dedicaves a fer de samaritana bona dels immigrants en una ong de Palma. Ens refugíarem de l’aigua de clauet en una taverna, Kalípolis, que hi havia devora l’estació, estibada de romanesos i russos amb alguns indígenes d’Acrollam, que es miraven la feta com si contemplassin l’enfonsament de tota una civilització. Vares ser tu que digueres alguna cosa així en aquella taula amb dues birres, entremig d’un fumer i d’una música que recordava Young Marble Giants a Colossal Youth. Coneixies el romanès i em traduïes algunes expressions d’aquells homes, en el bar eres l’única dona, que parlaven de malifetes de feina i d’altes misèries que en la teva boca sonaven molt literàries i eren d’una vulgaritat domèstica i crua. No podia entendre com vivies amb Abderramah, un sahrauí sense papers. T’havies compadit d’ell perquè els seus pares foren assassinats pels marroquins? O era el chic ètnic que et seduïa? T’enfadares molt quan vaig dir aquesta bestiesa i et posares en situació d’atac. Has tudat la teva vida, Jordi Salier? Has fet malbé el teu temps, Jordi Salier? Ets així, o són els whiskies que et fan desvariejar? Sabia que et desitjava com es desitgen les coses impossibles, la cacera de les albes, l’exploració dels espais abissals o l’idioma terminal de les tristeses. M’hauria amorrat a la teva cintura amb la flexibilitat d’un atleta, t’hauria mossegat a besades les anques, envestiria, caníbal, el milfulles entrecamer dins jardins de replecs sinuosos amb tota la perversitat d’un faune. I només sabia mirar-te, Felícia, com un col·legial —aquell que va estudiar clàssiques a Barcelona, es va dedicar als negocis de vi del seu pare, es va casar amb una dona rica, es va divorciar als tres anys i acabà fent costura de repàs a estudiants que no aprovaven el llatí universitari—, un col·legial eixorc de tendresa. Dins aquella situació em varen venir al cap unes frases de les Geòrgiques que havia traduït de fresc i em sabia de cor: «Vet aquí com, malgrat el capteny dubtós del cel, podem conèixer per endavant les estacions, el dia de la sega i el temps de la sembra; quan convé batre amb els rems l’ona marmòria del mar pèrfid, d’avarar les flotes equipades o de tombar, al seu temps, el pi dins els boscos.»
(…)
Allò actuà en tu com una droga. Al cap d’uns vint minuts ja sotjàvem la
moqueta del meu apartament de Cas Català i ens rebolcàvem dins un llit
de sadomasoquismes recíprocs. Gràcies a tu, Felícia, me n’he desfet bé
dels vestits mundans i les pors mentals i m’he convertit en tinta sobre
paper. M’agrada el paper, és mes fred que la pell. I crema millor.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!