Plagueta de Bord

Per totes les raons que dius. I per més.        I per una altra: Jo, que no fa gaire que llegeixo blogs d’aquests, en conèixer-los i en entrar-hi, m’ha vingut com una sensació que en aquest món hi ha jerarquies, hi ha gent que pot estripar i desbarrar i no passa res, i gent que si es passa un pèl tot déu se li tira a sobre. El món dels blogs, que hauria de ser el més obert i lliure i anàrquic s’està convertint (segons el que veig) en una reproducció mimètica i malaltissa de la nostra societat, tant la civil com la literària (que encara és pitjor). És l’apreciació d’un visitant que no fa gaire que hi és, però que s’ha llegit molts i molts blogs i de molt temps enrere. I per mostra, el primer comentari enganxat a aquest post, signat, amb un dels seus tants heterònims, per una veu que en sap molt de l’insult gratuït, però que no suporta que se li porti la contrària ni que li toquin el seu orgull)

i no sóc anònim, sóc qwert, però aquesta pàgina no em deixa posar el nom.

A mi, el que m’estranya és que n’hi hagi tant pocs de blogs …
Vull dir que em sembla que cadascú n’hauria de tenir un gairebé "obligatòriament" 😉 que hi escrivís o no alguna cosa, docns mira… això ja fora una altra cosa… però vaja crec que si cadascú es retratava una mica, faria un gran bé a la humanitat.
De milions de diàlegs virtuals potser en surtiria de tant en tant alguna coseta positiva.

Toni, estic d’acord amb tu amb l idea que els blogs que no permeten que hi hagi comentaris són "malagent"… Per a mi no són blogs de veritat , sinó una altra cosa … una subespècie bloguera en vies d’extinció.

Avui mateix li volia dir una coseta al Carles Miró, però com que ja ha desactivat els comentaris… no ho he fet. a "Notes al marge" hi ha deixat la seva adrelec … però no és el mateix.
Els comentaris són part del joc bloguer blogaire.
I cal dir que l’amo del blog fins i tot pot prescindir , passar completament de la seva lectura, pero els comentaris és bo que hi siguin, per als lectors.
Comentaris sí! Tant si són cutrescs com si són genials com si són poca cosa.
Mutatis mutandi equivalen a la assumir, per bé i per mal, tot allò que hom escriu i signa.

Per això m’emprenya que un blog com el de l’Arcadi Espada no els tingui activats. I la veritat és no en conec gaires.
Vol dir que els blogs acomentàrics són els de gent d’una raça especial.
L’Arcadi, suposo que tard o d’hora ho farà.

Acabo.
M’adreço a tu bielmamengual.
Home… dietaris reprimits? Tu sabràs, noi… En tot cas, és una afirmació molt poc cièntífica i un xic patètica.
Que el Sam et doni la raó, no et dona cap patent de res …
Només em pregunto en què collons deveu estar pensant vosaltres dos … què voldrieu llegir als blogs catalans per no pixar-vos-hi adjectivant-los coma reprimits …
Tu potser ets jove. En Sam ja no és de la primera volada… i generalitzar així no és ni de cinetífic ni de poeta.
I en tot cas, eEt recordo, per si no ho saps, que hi ha un blog poc reprimit i força estripat que es diu "Diari vermell"… 😉
Digues-li al Sam que també se’l miri …
Si vols, el dia 6 a la tarda, a St. Cugat podem mirar d’acotar i afinar una mica més la definició de "blogs reprimits".
Com em reconeixeràs? Mira, jo duré camisa blanca, pantalons texans i sandàlies. Ah i faré cara de felicitat :-9 ja veuràs com de seguida em reconeixeràs ;-))
PS.

He deixat l’original d’aquest comentari a can TdQ. . M’ha semblat que no faria cap mal no reprimir-me i posar-ne aquí una còpia. Fins aviat.

Un blog és un dietari? Crec que el nostre amic Biel no parlava exactament dels blogs. Entre els blogs n’hi ha alguns que, efectivament, són dietaris. Alhora n’hi ha una mala fi que només són eines d’autopromoció i també n’hi ha molts que són columnes d’opinió. Crec que el tema del post eren els dietaris catalans, dels quals n’hi ha alguns que, de tres anys ençà, han adoptat la forma de blog. Crec que si oblidam la paraula "blog" i repassam la llista de dietaris publicats els últims vint anys les nostres conclusions no seran massa diferents de las de’n Biel i en Sam.

Una abraçada festivalera

Josep Lluís

Biel,

Parlar NO és transitiu. «N’he parlat» i no «ho he parlat».