HE VIST LA PLUJA, HE TOCAT LA PLUJA, HE TACTAT LA PLUJA, HE ASSABORIT LA PLUJA, HE ESCOLTAT LA MUSIQUERA DE LA PLUJA, HE DORMIT I SOMNIAT I SENTIT LA PLUJA.
Acab d’arribar d’Olot via Barcelona. Encara duc el regust de les paraules que he escoltat com una orellota gegant i dels paisatges que m’he engolit amb fruïció de nin aviciat. Quatre persones a prop. Quatre diàlegs sense aturall, sense continència.
Com sempre he parlat massa, ai las!, hauria de saber veure-hi més i enregistrar amb els canals semicirculars!
Quin guster el dinar de les Mallorquines! Un entreforc de camioners i gent de bon menjar. Els cargols a la planxa, quin llepadits!
El conill amb all-i-oli, quina exquisidesa!
I la pluja, la pluja, als vidres del cotxe, la pluja dins el cervell amafranr-me de recors, la pluja als ulls com si begués llàgrimes per les ninetes. La pluja dins la veu d’Emili Manzano quan, a Can Trincheria, llegeix un relat d’Els detalls del temps (AI! quin lapsus calami! Els detalls del Món) i un relat d’Acrollam, la pluja dins el meu palaldar quan la llengua ensaliva la llengua estrangera de Pinyols d’aubercoc un pic i un altre pic. Quin descobriment llegir-se en públic l’un a l’altre! Crec que és la primera vegada que ho feia, així! Sempre m’han agradat els començaments, per això, entre d’altres raons i desraons poètiques, escric fragments sempre seguit.
Després ens llançarem als fonaments (a l’aladroc propi) i cantàrem i contàrem rondalles d’en Jordi des Racó, pàgines d’El mar d’en Blai de tots, versos del sofridor antic Joan Alcover i un «A Mallorca durant la guerra civil» d’en Rosselló-Pòrcel a dues veus que fou com una clausura plena de ressons, d’un clàssic tan pròxim!
Gràcies a Tots, al E. M., a la N. M., a la N. I., al J-M. M., al R. A. a la N. i als escoltadors atents i marxosos—moltes dones de totes les castes i condicions—, que em feren esmolar la garrova, el sentiment, el sentir, el dir i tota la resta. Bufff!
Estic fet una figa molla, una pomeral, un poll sense sang, un home exhaust del viatge per la pluja i els pigments més foscs del verd, per l’amistat i la intel·ligència d’un parell (en sentit mallorquí) d’humans, per les confidències xiuxiuejades, per la festassa de dir i de dir-se, per la satisfacció de saber que s’ha produït —oh, prodigi d’¡enrampaments!— el contacte amb els escoltadors, els sentidors, els sostenidors, els amadors de la paraula viva. Això és un megaluxe! Un dels luxes més bells i entranyables, humils i nobles, de la literatura.
(…)
I com a fons la pluja, el so falaguer de la pluja, per entre l’olor d’arrencat, la pluja, per entre les carícies dels mots, la pluja, per dins el volar de les idees, la pluja, per les mirades, la pluja, pels paisatges de muntanyes i valls entapissades amb fagedes, alzinars, pollancredes, plataners i rieres, la pluja, per tots els records de la Vall del Bac que s’arremoliven tottemps dins la negranit del temps (1964 del segle XX. Les partides, sortides, eixides de Barcelona cap a Olot amb la camiona de la teisa que s’agafava devora l’estàtua de Colom, era un adolescent, al qual Guillem Simó anomenava «poeta agrícola», amb els exàmens de biològiques acabats de fresc, que va a veure la seva tia Nita, germana de sa mare, mestra rural de la Vall del Bac; i l’arribada a la fonda l’Estrella d’Olot, i somniar la primera nit en aquelles muntanyes que des l’endemà es convertirien en el meu reialme: nedava en pilotes a la riera recitant versos de Rimbaud i Baudelaire, culejava llibres i manuscrits antics de l’arxiu de l’escola que em transportaven a les edats del Món, coneixia i a poc a poc estimava unes gents que em donaven la sal de la llengua catalana de l’Alta Garrotxa —quin dialecte més meristemàtic i creixent, cal·ligrafia sonora de la bona, quin guster de converses a la fresca a l’Hostal aquelles nits amb les constel·lacions que ens queien damunt! Quin devessell de mots, de música motera, que em donaren aquells pagesos de Llongariu, de Colldecarrera, d’aquells massos amb esglesieta romànica sensacional, que eren un laberitnt de perspectives, d’olors, de sensacions, de coloraines, de somnis. Ufffff!— i els dies tenien gust de poc, i a les nits em feia bollir el cos fins que plorava pel sexe llàgrimes blanques, i l’olor de l’herba tallada era més forta que les drogues euforitzants, i les nits de Sant Joan m’ensenyaren que teníem el temps comptat, allò que sabia però que allà, a la Vall del Bac, aprenia de bell nou cada estiu, cada mes de juny. Ufffff!) —els records remullats, xops, per la pluja, la pluja que fa reviure, desperta, les llavors adormides de l’agre, dur i salat terrer-marer propi, la pluja, indiferent a la força que la sang de la neu em dóna. Ufffff!
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Me agradaria comunicarme con Emili Manzano y Mezquida y comentarles sobre este rato vivido y VÍVIDO a Can Trinchería por una argentina que ha posat tot el esfuerzo por entender este bello idioma. Salut. Diana.