MOTS DE MIL I UN SENTITS
Un horabaixa mestre Borges em contava que el panteista irlandés Escoto Erígena deia que la Sagrada Escriptura enclou un nombre infinit de sentits i la comparava amb el plomatge tornassolat del paó.
Escolt la veu de P. J. Harvey i la música de Pascal Comelade, LOVE TOO SONN, i torn a la nit de Palafolls, aquella sala plena de gent oberta i atenta que m’escoltà fondament quan els llançava amb la fona del vers mogut per la veu les càrregues de profunditat de l’inici del llibre Com passes d’ocell a l’aire. Des que vaig mirar aquelles fesomies vaig saber que eren oïdors, sentidors, menjadors, verbívors vertaders de les paraules i de les músiques moteres.
Vaig contextualitzar tot seguit el poema «Sargent Pepper’s Wants You: auca», escrit el 1969, que parla de l’estiu de 1968. Vaig dir moltes de coses que no foren enregistrades ni visualitzades i que no puc repetir: recordar que tenia vint-i-dos anys, que vivia dins totes les trixeres per les llibertats del cos, de l’esperit, de les nacions, dels cervells, que lluitàvem contra la dictadura, contra les famílies, contra les religions, contra les injustícies, contra els ídols de tota casta i condició. Que boixàvem com a puputs, habitàvem les promiscuïtats. Que sofríem, amb dolor i solitud, totes les metamorfosis que ens duen a l’edat adulta amb el cos amarat de desitjos de canvi, de desitjos tout court. No sé què vaig dir davant una gent que m’escoltava com si xuclàs cadascuna de les meves paraules, com si fossin pluja benèfica, com llavors que cauen en terra fèrtil. Vaig dir el «Sargent Pepper’s» com un film d’època amb tota l’energia de l’avui. Deu minuts de poesia històrica. Les mambelles educades, vives, que tancaren els meus mots em feren molt de bé. Per acabar vaig posar tots els ritme que vaig poder en marxa a la tercera part de «Letter to you: autoretrat» del llibre El cos de les coses. Vaig parlar dels Beatles estimats, de l’aimat Bartomeu Rosselló-Pòrcel i la seva «Auca≥», i crec que vaig recitar d’una tirada «A Mallorca durant la guerra civil». L’«Horabaixa post el sol» que cant entremig del meu poema el vaig dir amb tota l’ànima.
I després va sortir a la claror aquest poeta patriarca, figura tutelar, Màrius Sampere, amb els fins cabells blancs, la fesomia enèrgica i bonhomiosa i una veu fonda i fosca plena de ressonàncies. Màrius es va asseure, després de justificar-se amb un punt d’ironia de no dir els poemes de peu dret, i entràrem guiats pels seus mots al bosc humanal de les seves músiques altíssimes. Rampells d’electricitats, versos que es tesen com a filats i s’amollen com a caceres, glops d’aigües d’entranyes enllà, de tactes ençà, amb Eros i, sobretot, Thanatos per dedins (transfigura’t en pa, /li dic a la Mort: té, menja, menja!), els tam-tams d’un percussionista dels enigmes musicals enmig de la negranit dels humans. Va ser fervorós i enfervoritzador! Mambelles i bravos per aquell concert de cambra d’un poeta vertader.
I després Màrius Sampere em va cridar a la taula per fer un diàleg amb els escoltadors. Començàrem ell i jo amb una crida. I els escoltadors restaven silenciosos, com encantats. I encetàrem un diàleg d’amics que es troben un vespre qualsevol quan ja comença a fer un poc de calor i davall l’e,mparrat a la vorera del mar grecromàcatalà parlen. I aquell diàleg de cada pic pujava d’intensitats, de revolts, de llums, d’al·lusions i d’il·lusions, de temes eterns i lluminàries de dia a nit. Un dragon-khan d’idees senzilles i oblidades sobre el valor de la paraula (després d’un míting apassionat meu sobre la paraula com a forma de felicitat, Màrius em recorda amb frases matisades que la paraula també pot ser dolenta, que la paraula pot matar, ja es pot veure per on anàvem), sobre els humans com a matèria d’oblit i la literatura una forma de lluita contra la mort (aquí ens embrancàrem fort, la mort dels versos, la posteritat, el pas del temps i, sobretot, sobre tot, la Mort. Màrius xulejà amb els seus 79 anys i el contador amb els seus 61. Emperò per aquests camí crec que donàrem coses de nosaltres mateixos que no havíem dit mai en públic i en directe). Va ser euforitzant. Un miracle de la bioquímicaalquímica entre dos escriptors i un públic que els sosté en una nit quasi d’estiu vorera de mar en terra catalana.
Gràcies Mireia, A. Selvaggi, Pitus Hernàndez i Selvaggi, Núria i Perejaume (la mandra! tenies raó i raor, Perejaume, quina pesta dels catalans d’ara i aquí!) i gràcies a tots els altres que em donàreu tanta de vida!
Gràcies Màrius Sampere! No amollarem! Ens trobarem al X Festival de Poesia de la Mediterrània els dies 4, 5 i 6 de juny al Teatre Principal de Palma!
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!