Hi ha sempre alguna cosa de molt viu en aquell edifici on senyoregen malalts, malalties, diagnòstics, operacions, receptes, consultes, morts, alguns naixaments i infermeres, metges, portalliteres & Cia. Des de la clínica Epsilon es podia veure, entre els gratacels de la primera línia del Coll d’en Rabassa, el mar. Els fets són ben entenedors: Clara Peralt, 40 anys, professora de filosofia a l’institut Cèlia Viñas, fou trobada inconscient per una amiga, Mara Fluixà, dins el bany. Mara els contava als de l’ambulància que l’havia deixondida i l’havia feta vomitar així com va poder. Els mostrava els dos cartons d’on havien desaparegut més de trenta píndoles d’orfidal. Una altra que vol el somni etern, va amollar el xofer i el company, calla! Tomeu, no diguis animalades. No sabies, Mara, on eres dins aquella baluerna que travessava volant tot Palma amb una sirena xiscladora que et feia mal per dedins. La cabina de l’ambulància, anaves amb aquell xofer, que et va demanar disculpes per haver xerrat massat, un Terminator casolà a punt d’envestir tot quant es movia pel davant, per les avingudes amb impunitat absoluta. Tancares els ulls i sentires que el temps et tornava. Tot havia succeït amb un ritme tan vertiginós que se’t mesclava la telefonada que feres a Clara, que s’esfumà just alçar l’auricular i amollar «digues», i l’alteració nerviosa que et produí aquesta feta. Telefonares a Ramon Salieri, aquell amic comú que acabava de viure dos anys i mig amb Clara, i trobares la bústia plena. Agafares la bossa, les claus del golf i partires de quatres. Et senties exhausta quan miraves com se’n duien Clara en una llitera. T’havien ordenat que anasssis a un hall, amb cadires grises i una claror neònica, i ja et dirien coses. Anava directament a la sala d’operacions. Amb l’excitació que hi havia dins aquell ambient de persones que esperaven desenllaços d’urgències, el cor se’m va posar a bategar amb una força brutal. Cal que em sereni, això és una taquicàrdia normal i corrent. He de telefonar a en Ramon ara mateix. Sortires a un passadís on al centre hi havia una rotonda. Ramon et respongué com si li parlassis d’un altre planeta. No podia entendre aquelles presses. No entenia res. Et deia que havia de veure uns clients a la gestoria. Na Clara pot ser morta ara mateix. Vine! Penjares amb un atac de plors. Una infermera et demanà si et trobaves bé i t’acompanyà a una cadira que hi havia davall una marina horrible. Em sent totasola quan estic amb ell. És així de cruu, Mara. Ja no record aquelles ànsies que tenia quan penasava en ell. Ho perdut tot pel camí d’aquestes darrers temps. Ja no hi ha aquell desfici, aquell enyor, aquella sensació magnífica de saber que vivia una relació sèriosa i planera per primera vegada en la vida. Ja no desig ser desitjada. No puc suportar pus un amor que es fonamenta en la soledat. Li he dit que partís. Ho veus, Mara? Mara, Mara, Mara, et deia Ramon amb la seva veu suau de baix, mentre t’estamenejava per les espatlles. T’has aixecat i t’hi has aferrat com si fos el darrer salvavides. Mentre senties com aquell cos de quaranta-tres anys que jugava a tenis cada dos dies, t’estrenyia amb estimació, has decidit que li contaries tot sense plorar. Us heu assegut en un cornaló per poder vigilar les sortides d’operacions. Sabies que a Clara li agradava anar a la murada per mirar les valzies? Sabies que que descobria el temps en els regruixos gastats de les pedres mareses esculpides? Sabies que adorava els ocells de colors? Sabies que tenia un diari secret al mac?
(…)
Quan el doctor i la infermera s’acostaven cap a vosaltres sentíreu una
onada fosca i poderosa que us començà arrossegar a tots dos amb una
energia ben diferent a la sexual que neix de l’amor, sinó com un
xaragall immensament trist contra el qual no hi podíeu fer res.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
una història tan ben contada… (o dues, una dins de l’altra). Un goig llegir aquestes narracions curtes amb creació de mots inclosa … Gràcies!
Ni a tu ni a mi, és segur. A n’aquestes edats ja tenim molt d’estómac i molta pràctica per encaixar les metzines, ves què ha de fer a l’edat de na Felízia.
Una vegada dins del micrroones hi vaig trobar la seva escudella de les sopes de llet curulla de Rohipnols, n’hi devia haver quatre-cents… Aquest pic els vaig interceptar; però moltes vegades que no, ella només quedava una mica entobiada.
Per morir-se i fer efecte han de ser joves: és a causa d’això que ella s’havia fet la cirurgia estètica. En el fons sabia que a la mort no la podria defugir, i per això s’havia aferrada a la juvenilitat, encara que fos quirúrgica, virtual i fictícia. I va fer això perquè tot, i també morir-se, fos més bell. Ho hauria aconseguit si no hi hagués posat tanta calentura passional, sense res d’obscè.