Anar a Barcelona.
Entrevistar-me amb editors escocesos, francesos, nord-americans, txecs, anglesos, suecs, etc.
Una profunda desesperació.
Per què?
No he sentit ningú que em demanàs per les meves obres, per les meves històries pobres, pels meus contes, pels meus poemes, etc.
Un càsting?
Pitjor.
I tot amb la més bona intenció.
Quina plorera!
He parlat en anglès, en francès, en castellà, etc.
He fet l’ullastre esbrancat. He pensat en Blai Bonet, en Joan Vinyoli, en Martí Pol, etc.
He decidit que cal ser coratjós.
He rigut.
He plorat.
M’he pres un drai.
M’he barallat amb l’hotel on no hi ha català a la internet.
Hotel Silken Ramblas. Ais Las!
Quin món!
Quin desmón!
Cal una mica de coratge!!!!!!
(…)
Em sent trist.
No ens podem aturar de lluitar!!!!
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
La llavor hi és sembrada. Regar, birbar les males herbes, adobar-hi amorosidament….etc.
Florirà…i dels teus ulls eixiran espurnes de joia properament.
Encoratjador nat com sóc: HO ACONSEGUIREM SEGUR !
No hi ha més desil·lusió que no lluitar per la il·lusió.
Ànims!