Louise Brooks diu a una carta al seu germà Théo: «La paciència és l’obra mestra de la força.»
Per què no m’arriben els teus senyals de fum, Aràlia?
Record que en tot moment havies de ser el centre d’alguna cosa.
I ara, res, descentrada, molt perduda.
Aquell matí, davant el Coliseu de Roma, em digueres: «Per què no trob el sentiment de la meva pròpia existència més que en el sofriment que infligesc als que m’estimen?»
Et massa intransigent amb tu mateixa, et vaig dir com si amollàs un missatge que tu no recolliries.
M’havies sentit?
Contemplaves aquell edifici històric amb la insensibilitat d’una deva. Duies un camiser de seda carabassa, quasi del mateix color de la pedra. Et vaig veure Lilith, la dona d’argila d’abans d’Eva, et vaig veure Lulú, la dona d’innocència fatal, et vaig veure Lola-Lola, la dona xuclador negre, et vaig veure Lolita, la nimfa dels paranys.
(…)
Aràlia, et mir amb el cabell curt i la teva pell de porcellana, enmig del roserar de Son Asgard parlant amb els ocells i recitant versos teus que no mostres a ningú. Els ulls, verds? blaus? (ets material de discussió), fiten els pétals, n’agafes un i el t’acostes als llavis.
En aquella menjúa botànica sent les aromes del carnatge.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
N’hi ha una gran diferència entre un bord i una plagueta de bord’s.
La ceguesa no ha estat mai i·luminadora.
Per veure-hi, no hi ha res com la claror.
Si hi ha res que en dos segons s’esfumi és que hi havia rates.
Si no s’esfumen eren rates mortes.