PEPA RUSSA
Per què em fa la impressió que munt plans sempre seguit i que conec a fons aquesta forma de viure que consisteix a seguir cap envant sense aturar-me mai? Ja fa un any que va morir la meva germana, Aina Maria, i només ara, amb la visita del seu enamorat, Julià Cantallops, em tem que el temps del dol no s’acaba mai. Què et passa? Els ulls t’espiregen i et tremolen les mans. Ja hem dit que les emocions cal congelar-les abans que es manifestin. Vols que tornem? No li podies contestar la veritat, senyoreta Desalbor, com et deia Kitty, la secretària del parvulari Allons enfants, cada matí. T’asserenaves amb un sospir d’aquell aire ple de salabror i de iode i li indicaves una roca plana i llarga vorera de mar: si t’asseus allà i ets bon al·lot t’explicaré un conte. Amb el teu cap de trenta-vuit anys veies com Julià, amb el seu cos de vint-i-set, et passava davant, i contemplaves aquella esquena, aquella cintura, aquells moviments rítmics de les passes com els d’un animal salvatge que et podia atacar si et descuidaves un sol moment. Li guanyaves d’onze anys justs i allò creies que era un bon abisme per a les teves pors. Encara recordes aquella escena amb la claror bromosa d’un crepuscle fred, amb un sol gris que s’amagava rera el cap de Catalunya. La línia il·luminada de l’hotel Formentor i els puntets de les vil·les que l’envoltaven, a l’altre costat de la badia de Pollença, eren el vostre horitzó marí. Salern, a un tir de pedra del Mal Pas, havia estat la platja de la vostra infantesa. Això era i no era un home d’El Caire que somnia una veu que li ordena que vagi a la ciutat d’Isfajà, a Pèrsia, on hi ha un tresor que l’espera. Comença un llarguíssim viatge ple de quinòcies i de perills de tota casta. Passen un parell de mesos i en un estat terrible d’inanició, esgotat, s’estira en el pati d’una mesquida a descansar. Sense témer-se’n allò és un niu de lladres. Els arresten a tots. A ell el duen a la presència del cadí, que li demana per què ha anat a la ciutat. L’egipci li conta. El cadí s’esbutza de riure fins que mostra els queixals i li diu: home desorientat i crèdul, tres vegades he somniat en una casa en el fons de la qual hi ha un jardí i en el jardí un rellotge de sol i una font i una figuera, i davall la font hi ha un tresor. No m’he cregut mai aquesta mentida. Que no et torni a veure pus per Isfajà. Agafa aquesta peça d’or i vés-te’n. L’home va partir de quatres cap a El Caire. Havia reconegut ca seva en el somni del cadí. En arribar obri la porta, creua els aiguavessos, va al jardí, cava davall la font i troba el tresor. Aquella contarella i l’ambient que s’havia format entre Julià i tu t’havia produït una excitació rara. Sabies que el cor et bategava amb fúria. Vares sentir que trobaves la teva vitalitat antiga. Unes ones lleugeres es trencaven als vostres peus i creaven una música bressoladora. Julià t’acaronava amb aquells grans ulls color de fosca i un ble de cabells s’havia desfet de la cua i li queia damunt la cara. Semblava xapat en dos.
Desitjaves aturar el temps, lentificar-lo, perquè la duració fos per
sempre aquella atmosfera bonancenca i confiada amb les tensions
llunyanes com arrels submergides. El que volia era que aquell home
m’estimàs, em tingués molta d’estona aferrada al seu cos, desitjava
aturar amb la força que sentia les coses terribles que vendrien en el
futur, fer-les desaparèixer totes. Algú a la cala va encendre un coet.
El tro em regirà i ens trobàrem agafats com dos nins petits aporugats
pels llamps. Després en sonà un altre. I un altre. I un altre. Eren com
si tocassin els segons d’un rellotge etern. I així, ben estrets, sentírem explotar tot el castell de focs d’artifici.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!