ROMY SCHNEIDER ‘MACARON’ DE PROA

Quan el mir sembla un petit temple capadòcic, una cúpula d’un blanc nivi sobre uns murs recoberts de reguinyols d’un marró fosc: és un ‘macaron’ dins una canastreta de paper blanc prisat. Vaig descobrir els ‘macarons’ a la pastisseria i saló de te Ladurée que es troba a la cantonada dels carrers Saint Honoré i Royal de París, just devora aquella aparició partenònica de l’església de la Madeleine, on sempre record que es feren els funerals del meu aimat Chopin. A Ladurée, aquest temple de l’exquisidesa fundat el 1862 i reformat el anys trenta, vaig descobrir el «biscuit aux amandes ganache mi-amère», que data del segle XVIII i es fa amb pasta d’ametlla amarga i merenga. A més a més n’hi ha de tots els sabors possibles: maduixa i rosella, gerd, rosa i anís, albercoc i gengibre, guinda i amaretto, regalèssia, vainilla, pistatxo, cafè, llimona verda i alfàbrega, xocolata, menta, cassis i violeta, praliné, flor de mango, etc. Un paradís de les delícies i del luxe. Una exquisidesa, una delícia i un luxe va ser per aquest cronista conèixer i estimar Romy Schneider. De petit, dins la fosca màgica de la Sala Imperial de Manacor, veia aquelles pel·lícules d’una Sissi que, per un atzar que no existeix a l’atzar, d’esser la filla innocent, fresca i animalera d’uns nobles tirolesos es convertia en Elisabeth, emperadriu de l’imperi Austrohúngar. Col·leccionava els cromos dels diferents films seus com molts de nins i de nines de la meitat dels 50 i m’entusiasmava veure-la en aquella imatge kitsch de conte de fades amb les espatlles nues dins el vestit de ball de satí i tul blancs i amb la cabellera llarguíssima constel·lada d’estrelles de diamants: me l’hauria menjada com un ‘macaron’ d’ensomni. Emperò la Schneider, cap als anys 60, va conèixer a Luchino Visconti i a Coco Chanel i entre tots dos, amb l’ajuda involuntària d’un Alain Delon que la va fer patir a voler, li llevaren tota la merenga ensucrada i ens descobriren una actriu intensa i metamòrfica que de film en film ens monstrava totes les devastacions i els plers, tots els fracassos i les amors d’una dona contemporània. La tenc molt present perquè el meu amic Adolfo Fernández-Punsola m’ha enviat un catàleg d’una exposició que comissarià a Segòvia a partir d’unes fotos extraordinàries en blanc i negre de César Lucas.
En aquest document magistral la protagonista és la Romy que arribava a
Segovia per rodar 10.30 P.M. Summer, dirigida per Jules Dassin, amb
guió de Marguerite Duras i amb la Melina Mercouri, el Peter Finch i el
Julian Mateos de companys. Totes les fotos són bones (Romy davall
l’aqüeducte vestida de Courrèges, Romy amb calçons i camisa blancs al
bar La Suiza menjant un gelat, Romy amb un camiser de seda escoltant
les indicacions de Dassin, etc.), emperò les que m’agraden més, les que
em diuen que els sabor de les coses es dedueix de la seva precarietat,
són les del seu aniversari: feia 27 anys i li havien preparat un pastís
monumental amb un rellotge que marcava les 10.30, un “All Is Well”, un
“Happy Birthday Romy” i una corona de roses de sucre damunt la nata. Hi
ha una foto en què hi surten tots sense posar —la Duras parlant amb el
Finch, el Dassin, la Mercouri i el Mateos preparant el xampany codorniu
i Romy retirant el rellotge de la tortada amb una mà i amb el ganivet
amb l’altra— que m’ha fet pensar amb el revers d’una vanitas. La llum
que desprén la fesomia de Romy i l’alegria general també ens diuen que
els nostres plaers són efímers i que la cendra serà la nostra darrera
pell.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *