11 de març de 2008
Sense categoria
0 comentaris

LA LLUM DE PALMA

Feia molt de fred i duies un tabard marró fosc, ben paït per tots aquells hiverns que tenia, just acabaves de fer tretze anys; et pensaves que coneixies les feres més rabioses del zoològic humà; l’hora anterior et confessares amb un canonge de la Seu, havies sortit d’aquella càmera gegant d’oració, on demanares perdó, et penedires dels teus pecats i resares un rosari al Santíssim perquè et donàs forces per no tornar-hi pus; i tirares cap al palau de l’Almudaina, la creu immensa per als morts del cantó nacional sempre t’impressionava perquè sabies que ton pare havia estat falangista, encara que ningú de la família no en parlava; per això baixares de dos en dos els escalons cap a la murada i et trobares, com si haguessis recorregut milers de metres en estat de levitació, just devora una torreta de marès torrat que surava damunt la mar amb el passeig de la Riba al fons i el far, verd i negre, negre i verd, entre aquelles tintes gelades d’un capaltard ple de vidres de colors apagats que tallaven la pell com les fulletes sevillana, eines per afaitar la barba rossenca que exhalaves, i que et ferien per dedins com si et començàs una hemorràgia interna de la qual et podries morir d’un moment a l’altre. Així et recordes, Miquel F., en aquest film tan retxat que es troba en la cinemateca pròpia on poques vegades goses entrar per por de no fer trencadissa d’aquelles instantànies tan fràgils perquè, quan les intentes agafar, et tems que són cendra, que són fum, que són no res. Sempre t’he sentit atacar la nostàlgia com una de les mentides més vulgars que s’inventen els humans per desfressar els buits o les  misèries. No pot entendre’t ningú quan assegures que als tretze anys ja havies descobert aquell mecanisme més pervers, més oiós i més desesperat que cap altre: ploraves un temps per venir com si ja l’haguessis consumit tot sencer. Nostàlgia de futur?, et digué algú. Quina pardalada! Per això no podries contar mai que, quan els teus tretze anys s’assegueren al banquet que hi havia en la mateixa murada per no caure rodó, volaves de gràcia per damunt els brolladors verds de les palmeres del passeig de Sagrera, saludaves l’Àngel del Comerç de la Llotja i li contaves tots els teus propòsits d’esmena, feies caigudes en picat per damunt els jardins de Ramon Llull, just davall els molins del Jonquet, on havies viscut molts d’episodis de sexe entre homes, i deies que no hi tornaries pus, mentre agafaves fua cap a un nigul situat damunt Tito’s i l’hotel Mediterráneo, el redol en què havies pres els primers banys de mar amb aquell mallot blau cel de punt que t’havia fet la tia Dora, sempre tan chic com si acabàs d’arribar de París, i després t’envelaves cap amunt per sobrevolar les cases amb jardí del Terreno i entrar dins el bosc de pins, deixar enrere la capella de Sant Alonso i encaramellar-te a la torre de l’homenatge del castell de Bellver, on aterraves esgotat. Et trobes bé, jovenet? Vares tenir una girada de ventre perquè no havies vist aquell capellà, que et mirava de fit a fit amb un somriure beatífic. No recordes què li respongueres, quan s’assegué al teu costat. Només sabies cert que t’hi jugaves molts de trumfos en aquella situació que et semblava que pertanyia a alguns dels teus somnis més orats. Hi havia ben fonda la certesa que si sorties indemne d’aquella prova ja no et faria por res mai més. (…)
T’hauria agradat que ell no posàs la mà esquerra damunt la nuesa de la
teva cuixa dreta. Per què encara em fan dur calçons curts? I alhora
senties com tot tu t’enravenaves i t’entregaves a la violació
consentida dins la negranit que us envoltava. Allà vares saber que cap
religió no et marcaria pus mai i que el sexe t’ajudaria a revelar les
figures del món.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!