Plagueta de Bord

L’escriptura em puja al cap. Em sent nociu, perillós, letal. No m’haurien de deixar publicar. Cada línia és una dosi de verí. Cada paràgraf una sobredosi. No t’agradaria, Xesca Salvà, que començàs així la nostra història? D’ençà que et vaig conèixer a les classes de llatí sempre em demanaves el mateix: no t’atures mai de pensar i d’escriure? Et vaig començar a estimar aquells dematins grisosos d’hivern quan prenies apunts de teoria literària amb una atenció exagerada i un ble de cabells castanys clars et queia damunt el bloc d’espiral. Al principi no admeties la més mínima intimitat. Havia de fer esforços perquè no veiessis l’excitació que em produïen aquells bodis arrapats als mugrons. Et vaig demanar si volies venir al cinema amb l’excusa d’un vell Hitchcock. Les aigües de la pantalla damunt la teva pell creaven uns reflexos adolescents que em tornaven boig. Et vaig poder tocar a la darrera fila de la sala dos de l’Augusta quan veies la darrera de José Luis Guerin i jo duia una fortor impossible. Acabàrem al meu apartament dels Hostalets. I vaig descobrir que rera aquella dona estudiosa i poc sociable s’amagava una experta en el kamasutra copulatiu. M’amollares com de passada que eres divorciada i molt independent. Creus que ho cont bé, o caldria donar alguns detalls més exactes: el control higiènic que duies com si fossis una sexòloga reputada que ensenya les tècniques a un analfabet; la utilització del meu cos com una jugueta amb la qual podies fer tot allò que desitjassis; les humiliacions grolleres que m’obligaves a fer… M’exigires que no ens veiessin plegats per la facultat, que el nostre amor fos clandestí. T’ho perdonava tot perquè estava enamorat, enamorat com un boig. Un horabaixa que havíem quedat per anar a veure un Tarantino d’aquells que et feien asseure’t damunt la meva bragueta oberta i xisclar-me a l’orella com una cussa en zel, em comunicares per telèfon que et casaves la setmana següent i que tot s’havia acabat. Què et pensaves? Que l’amor se’m mustiaria en un tres i no res? Anaves molt errada. Passaren els anys amb la velocitat d’una foguera de sant Joan. Vaig conèixer una estudiant que s’assemblava molt a tu: aquell nassarrí de pepa, aquells ulls egipcis, vaporosos, maquillats d’ombres blaves, aquelles pigues a damunt els pòmuls, aquell somriure coent, aquell cos de deva. Nomia Júlia Canals. Era com una flama que no s’atura de moure’s, com una al·lota intensa i intacta. Sortírem plegats. La vaig dur al meu llit. Un dia va deixar caure el contingut de la bossa damunt el sofà blau ultramar del meu saló. Aquí va ser quan vaig veure la teva foto. Aquí va ser quan vaig foradar els condons amb una agulla. Aquí va ser quan va quedar embarassada. I ens casàrem malgrat que fos, també, molt independent i que no m’estimàs gaire. Ho cont com un escriptor de best sellers o de novel·les rosa? Quan veig que de tant en tant vol separar-se li torn enflocar un altre fill i aguanta. Ja en tenim tres. Faig un llepadits els dies de festes familiars a ca teva. Així puc veure com tens la mansió, em moc entre els teus objectes, et respir, et visc. Em basta. Tu no em mires als ulls, quasi ni  (…)
em toques la galta quan em beses, no et dirigeixes directament a mi quan parles. Però sé que em tens sempre present. Ahir, capaltard, després de la sobretaula del teu aniversari, Júlia, el teu home i els nins jugaven a la sala dels trens. I mentre tu prenies un cafè a l’hivernacle i miraves la mar tempestuosa color de laca carmí, et vaig amollar: t’estim. I tu ni et bategares i continuares com una estàtua de marbre glopejant aquell líquid negre.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!