Escoltau-la
Té l’aire entremig d’Audrey Hepburn i Natalie Wood
Ella sempre arriba tard perquè adora els moments bons
Duu un vestit de tweed amb quadres grans
Hi ha tristesa clínica en els seus ulls frenètics de lletres
Aristòcrata de la claror que xucla com l’espongiari l’aigua
No sap res de la placidesa dels capvespres perduts
Ni ha tastat els fruits prohibits de l’arbre ver
Escoltau-la
Diu plaers inaccessibles als humans ordinaris
els privilegis de les carícies més estremidores
la nostàlgia oscada d’aquest perfum fugitiu
el dol que és la forma justa de mesurar la vida
Escoltau-la
És Hollly Golightly i tan bé l’al·lota que plora
quan recita un poema de Wordsworth
Escoltau-la
És el no res que guanya
Accepta la superioritat d’aquest noble enemic
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
“El dol que és la forma justa de mesurar la vida”… i de l’escruixit en acabat de dir-ho, es deixà caure sobre la cadira baixa de davant la foganya, com si hagués estat tocada pel llamp del mal. El dolor mesura, acana, apama, isola, aïlla. Pot ser per això parla i diu bé, i bell. Però desmama, i fa patir més. El dol del plany fa companyia i tot, diuen, com la cussa fox terrier que ja ha fet dotze anys i me mira glaucomosament.