He trobat un petit billet.
D’aquells que amagaves, aràlia, en els lloc més teus dels jardins i de Son Asgard.
Aquest estava estotjat amb tota perfecció per lluitat contra el rovell del temps dins una capseta de vidre en forma d’urna grega. Renée Ceccho, una amiga teva que ensumava les cases d’antiguitats i els mercats de coses velles, l’havia trobada en un marché de puces a prop de l’hotel Palazzo Barbarigo de Venècia, quan hi visqueres aquell hivern terrible amb Andreas Satyre, un compositor jove al qual inspirares dues simfonies. La m’havies mostrada en un rampell. Record que em digueres que aquella forma d’urna grega era la mateixa que la que tenia la vertadera urna que Maria Bonaparte va regalar a Freud.
La teva lletra cal·ligràfica i serena havia copiat:
«On ne guérit parfois de ses souffrances qu’en choisissant de les désirer.»
De quin llibra hauries tret aquells fragments sense autor. Sabia que no eren frases teves per què coneixia a fons totes les teves diccions. I a més a més les havies escrit amb tinta vermella com corresponia en el teu codi capriciós a les citacions.
En el fons va ser una història estranya. Ell, Andreas, et va deixar de sobte una nit de tempesta. Va partir sense un mot sense un comiat. Se’n dugué la maleta amb les partitures i unes roses d’un vermell molt fosc, que li havies comprat aquell matí. L’endemà, aràlia, el cercares per tot, telefonarse amics i coneguts, avisares la policia. Et vingueren a veure al Palazzo Barbarigo dos inspectors. No et va semblar bon senyal. Entre aquelles aranyes de vidre de Murano d’un groc fosforescent sentires que una onada tràgica t’intentava arrossegar cap a mar. Ells, amb paraules molts baixes i suaus, et demanaren si els podies acompanyar. Quan demanares el per què ja sabies que et dirien les paraules que no volies sentir. A la clínica t’hagueren de donar un calmant. La impressió de la mort d’Andreas la dugueres gravada com una malaltia impresa amb foc.
Aràlia, malalta d’una catàstrofe, vingueres a renèixer a Son Asgard com feies quasi sempre. I escrivires amb un llapis de punta finíssima aquestes idees que tenc entre les mans. «La literatura que voldria fer és una cambra d’ecos, un seguit de paisatges pintats amb mots evocadors, suggestius, amarats d’unes electricitats que encara no han enrampat a ningú, vists des de perspectivas que només jo mateixa conec. Em sent més que mai paisatgista del meu país natal.»
He trobat la teva urna grega de vidre amb les paraules estimades, adorades, en el secret del secreter amb petites miniatures venecianes de Giorgia d’Arrigo, aquella pintora que va fer el cel de Zeus i Ganímedes del saló d’orat.
Fa molta fosca entre els adéus d’una estació de trens.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!