«La paraula és, malgrat la seva feblesa, que s’ordena entorn del silenci, del qual no sembla sortir sinó per recaure-hi, l’instrument de més precisió que m’ha estat donat per a conèixer.»
J. P. F.
Eren devers les quatre i mitja d’aquest dia clar i lluminós de dissabte, 23 de febrer de 2008. Havia sortit a caminar per allò que queda d’aquest foravila del Pla de Mallorca en què les coses segons com les veus —un garroverar, un ametlerar amb flor i fulla, un pinar, els terrossos de call vermell— agafaven una definició exacta, una veritat epifànica. I deia de cor versos de Palau i Fabre que s’avenien i s’encontraven amb els àtoms d’aquell paisatge lul·lià en aquella harmonia que produeix la paraula poética. Dir Palau era, des de feia un parell de dies i nits, una forma de consol i de coratge: «¿On podré dir, on podré deixar dit, on podré inscriure / la polpa del fruit d’or sinó en el fruit, / la tempesta en la sang / l’arbre i el vent sinó en el vent d’un arbre? / ¿On podré dir la mort sinó en la meva mort, / morint-me? / La resta són paraules… / Res no sabré ja escriure de millor. / Massa a prop de la vida visc. / Els mots se’m moren a dins / i jo visc en les coses.» Però ha sonat el mòbil amb la veu de Maria del Mar Bonet que em donava la notícia anunciada: a les 16.15 acabava de morir Josep Palau i Fabre. Cop en sec, com en la incandescència d’un llamp, he copsat tota la vida d’aquell homenot, cervell i carn de poesia, que em travessava. Record que el primer cop que el vaig veure m’impressionà el timbre de la veu, nítida i fonda, que deia els seus poemes: Cant espiritual, El coit, En la mort de Rabindranath Tagore, Sol, La sabata. Però també em feia calfreds veure com sentia la poesia de Rosselló-Pòrcel, Costa i Alcover. I la d’Ausiàs March, Verdaguer, Maragall, Salvat, Rimbaud, Baudelaire, Hölderlin. I sobretot, sobre tot, la polifonia que desplegava quan feia vibrar els mots de Ramon Llull. Demà, 24 de febrer, fa tres anys que la Universitat de les Illes Balears l’investí doctor honoris causa per tot el gruix d’una obra que, en versos, assatjos, teatre, narrativa o traducció, el fa un himàlaia poètic: un poeta nacional català, europeu i universal dels més excel·lents, ètics, que han existit. I en don testimoni sense cap ombra d’hipèrbole i amb tot el fervor d’un amic deixeble i d’un lector apassionat. La lliçó magistral que ens regalà, dedicada a l’enigme de Llull, acabava així: «Llegir Llull és per a mi submergir-me en un bany de jovença, perquè em fa connectar amb la naixença de la nostra llengua i amb tot el que involucra d’auroral i de primigeni, a la vegada que em fa adonar més de la nostra prostració actual.» I en un post scriptum a guisa de conclusió desitjava que la seva presència a Mallorca es traduís en un fet positiu: fer que es publiquin les Obres completes de Llull. I afegia: «És un deure que ens implica a tots i és una vergonya que estiguin encara pendents.» Així va ser tota la vida: un transgressor constant, un experimentador viu, un renaixenter sense aturall, un lluitador ple de coratge i d’entusiasme, un follseny que ha fet servir l’embriaguesa i el somni com energies creatives. Descol·locat i al marge sempre d’escoles i de sectes, curiós sempreseguit amb la percepció en punt, conreador de la lucidesa com esperó de la lluita i trampolí de la veritat, amador de la carn de la vida i de la dels llenguatges, literalment i en tots els sentits. Anys llum d’energia ha injectat a la llengua catalana que ha estimat tant i per la qual no deixà de lluitar des que tingué us de raó. Palau és Dionís i Nietzsche, és ham i esquer, és set i aigua, és serenitat i orgasme, és apol·lini i dionisíac: totes les escletxes li són bones per trobar deus de mots que no s’havien confegit mai, que no havien fet mai aquella música nova. Transfigurador, transmutador de les paraules. Mestre d’alquimistes verbals. Tot això i més i més i més. Un altre de les seves obsessions fortes va ser Picasso. Ha escrit milers i milers de planes extraordinàries sobre aquest pintor gegantí. I acabaré aquesta recordança urgent amb les paraules que Palau dedicà a Picasso, i que ben bé el podrien descriure a ell: «Avui Picasso té quatre o cinc mil anys, que és l’edat de l’home de les cavernes, el de la infància pura. Considero que no existeix cap altra obra que contingui la quantitat de matisos humans —joia, tristesa, furor, erotisme, mordacitat, plagasitat, recel, lirisme, amor— com la que conté la de Picasso i, per tant, cap a qui més li escaigui de ser considerada un humanisme integral.» L’humanisme integral i trangressor de Palau, la seva obra, espera els ulls de la lectura.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!