ESTIMAT PALAU, GRÀCIES PER TOT!!!

Lliçó
magistral


Aquestes paraules de Josep Palau i Fabre són les que va pronunciar de cor, de veu viva a la Universitat de les Illes Balears el 24 de febrer de 2005 quan va ser investit doctor honoris causa. Els mots vers i fondos d’en Palau em fan molta companyia.

L’enigma
de Ramon Llull

Ramon
Llull és a Catalunya el que Dant és a Itàlia, Shakespeare
a Anglaterra o Goethe a Alemanya. Com és, doncs, que no és
molt més conegut ni a Catalunya mateix?

Hi
ha un factor indubtable, i és el fet de pertànyer a un país
petit i sense Estat. El segon terme de la proposició és
tan important o més que el primer; però existeixen altres
factors, no compensatoris però sí paradoxals, com ho és
el fet d’haver existit sempre alguns lul·lians eminents i apassionats
al llarg dels segles i en totes les latituds.

Sigui
com sigui, la figura de Ramon Llull és una figura solitària
que es perpetua miraculosament, com també miraculosament se salven
els seus escrits, els seus manuscrits, que corregueren el perill de ser
destruïts i que ell mateix, amb una excepcional intuïció,
ja tingué cura que no es perdessin.

Llull
s’arrenglera primer amb els dominics, però abandona aquests per
passar-se als franciscans. Aquest fet està relacionat amb l’anterior,
amb la salvació de la seva obra, com ens ho explica la Vida
coetània
:

«E
com lo dit reverend mestre (o sia, Llull), se’n fos tornat a la sua posada,
reduint-li a memòria com los frares menors havien pus acceptable
l’Art que nostre Senyor li havia inspirada, que no los frares preicadors,
e per açò pensà que, leixada l’orde de Sent Domingo,
prengue l’hàbit de mossènyer sent Francesc» (Vida c. N.
22).

Creiem
que aquest fet tindrà greus conseqüències. Uns anys
més tard, el gran inquisidor de la corona d’Aragó, Nicolau
Eimeric, nascut precisament en el moment de la mort de Llull, era dominic
i perseguia els lul·listes implacablement.

Diguem
també que el pas de Llull dels dominics als franciscans no és
circumstancial, obeeix, creiem, al seu sentir més profund. En el
Llibre d’Amic e Amat llegirem (versicle 291) les següents
paraules: «–Digues, foll: ¿has vist home que sia orat?

»Respòs
que ell havia vist un bisbe que havia a sa taula molts anaps e moltes
escudelles e talladors d’argent, e havia en sa cambra moltes vestidures
e gran llit, e en ses caixes molts diners; e a la porta de son palau havia
pocs pobres». Podrien ser paraules del Poverello. Aquest text també
ens aclareix el caràcter marcadament iconoclasta del gran Ramon.

Els
lul·listes del segle XV eren tan fervents – o tan fanàtics – de
Llull que consideraven que, si bé l’Antic Testament era obra de
Déu pare i el Nou Testament era obra de Déu fill, o sia,
Jesucrist, l’obra de Llull era inspirada per l’Esperit Sant.

Eimeric
no sols persegueix els lul·listes, sinó que obté del papa
Gregori XI tres butlles consecutives contra Llull i els lul·listes, fins
al punt que el rei Pere III de Catalunya escriu a Roma demanant que les
obres de Llull siguin jutjades pel bisbe de Barcelona perquè estan
escrites en català i només a Catalunya poden ser enteses
rectament. Pere III té diverses topades amb l’inquisidor Eimeric,
però mor el 1387 i el seu fill i successor, Joan I, reconeix el
papa d’Avinyó contra el de Roma. Considero que aquest fet és
molt important i que no ha estat prou valorat, perquè si Llull
i els lul·listes ja eren perseguits abans en el seu país, a partir
d’aquest moment, amb l’anomenat Cisma d’Occident, que es produeix el 1378,
Llull esdevé i esdevindrà cada dia més un marginat
dintre dels marginats. Quan Roma s’imposa, la figura de Llull resta en
l’ombra i se salva miraculosament pel pes de la seva obra, que serà
revalorada més endavant per Descartes i Leibniz. Durant el segle
XIX, el gran polígraf Marcelino Menéndez y Pelayo l’inclou
en la seva Historia de los heterodoxos españoles. Fet positiu
d’una banda, a causa de la seriositat amb què el considera, però
negatiu en aquella Espanya rígidament ortodoxa. A partir d’aquest
moment, Llull serà una individualitat estudiada per altres individualitats
que en sentiran la fascinació.

Així,
Ramon Llull ens apareix, d’una banda – per la seva naixença – fill
de l’impuls dels reis catalans contra els sarraïns (i qui sap si
alguna vel·leïtat guerrera de la joventut de Ramon no pertany encara
a aquest impuls), i de l’altra, fill de la impotència de les Croades
per alliberar Terra Santa, fent derivar la impotència material
vers una embranzida espiritual que es concreta en les seves Arts i en
el seu afany proselitista.

Tot
això no ens diu encara la seva veritable naturalesa, el seu caràcter
més profund. Vista des de la seva mort se’ns fa evident que hi
ha en la vida de Llull un gran enigma. La seva voluntat de morir màrtir
és obsessiva i gairebé, per dir-ho així, excessiva.
És cert que l’Església ensenya que aquell que mor màrtir
per la fe de Crist està salvat, sigui quin sigui el seu passat,
i sembla com si Llull, malgrat la seva vida de penitència i apostolat,
només cregués en aquesta sortida per salvar-se. Per què?
Podem imaginar la seva joventut tan perversa com vulguem, però
hem d’anar molt lluny per creure que la seva mort als vuitanta i tants
anys encara estigui condicionada pels estralls de la seva joventut, dels
quals pot haver-se penedit i confessat. En aquest sentit, la seva mort — el seu martiri— sembla més aviat un suïcidi per
amor. Per amor, però suïcidi. No és aquest ardor contrari
a la doctrina cristiana, la de la caritat i del perdó, en la qual
ell ha cregut del tot en abraçar la via franciscana? Aquest és
el gran enigma de Ramon, el que no aconsegueixo dilucidar. La seva voluntat
de martiri és ben explícita.

En
el Cant de Ramon, el seu poema testament, ens diu:

«Vull
morir en pèlag d’amor»

I,
d’una manera encara més precisa, ens dirà, o ens havia
dit, en el Llibre de contemplació (cap. XXVIII, 30):

«Vostre
sotmès, Sènyer, no es tindrà per bo ni per benauirat,
tro que es veja morir per laor de son creador e de son Senyor e de son
amador, e confessant la vostra bonea, hom l’aucia a honer de son Déu.»

Més
clar no pot ser. No sols desitja el martiri, sinó que desitja viure’l,
vol ser-ne conscient. Per què aquesta obsessió?

Existeixen
dos punts en la vida de Ramon Llull que em fan besllumar una possible
resposta. El primer és la seva ambició incommensurable durant
la seva joventut. S’ha parlat molt del superhome nietzscheà, que
s’explicaria biològicament per les lleis de Darwin. L’home actual
podria ser superat per un home nou com el simi ho fou per l’home actual.
L’ambició de Llull va molt més enllà que la del superhome.
Llull ha volgut suplantar Déu. Escolteu-lo:

«Emperò,
Sènyer, aquesta oferta que jo us faç és d’home fals
e traidor e ple de tot engan, car jo som aquell, Sènyer, qui som
tan culpable a vós, que si tant se fos que pogués fer que
pogués posar mi en la dignitat en què vós sóts,
jo som aquell qui n’agra vos delit, e hagra-hi mi posat, car jo som aquell
qui ha més amat mon ésser que el vostre.» (Contemplació,
cap. VII, 29).

Ja
he indicat abans que hi havia una evolució en el pensament de Ramon
Llull. Deu o dotze anys després de l’anterior escrit, en trobem
un altre en el Llibre d’Amic e Amat, que sembla ser-ne la rectificació.
Un text, en tot cas, en el qual la seva concepció de Déu
s’alça per damunt d’ell i fa impossible aquella ambició
primera. El text diu així:

«Deia
l’amic a son amat: Tu est tot, e per tot, e en tot; e ab tot tu vull tot,
per ço que haja e sia tot mi. – Respòs l’amat: – No em pots
haver tot sens que tu no sies de mi. – E dix l’amic: – Hages-me tot, e
jo tu tot. – Respòs l’amat: – ¿Què haurà ton fill,
ton frare e ton pare? – Dix l’amic: Tu est tal tot, que pots abundar a
ésser tot de cascú qui es dóna a tu tot».

L’ambició
és, aparentment, tan desmesurada com abans. Llull no diu aquí
que vol suplantar Déu, però li demana que sigui tot en ell
perquè així ell també ho sigui tot, sigui tant com
Déu. Fins que ve un pal·liatiu a aquesta ambició: encara
que ell, Llull, ho esdevingués tot, existeix una qualitat de Déu
que ell no pot assolir. Ell només pot arribar a ser-ho tot en ell
mateix, però no pot ser-ho tot de cadascú que es dóna
a Déu.

A
Llull li ha calgut esbrinar i penetrar intel·lectivament en la naturalesa
de Déu per fer un acte d’humilitat i adonar-se que no s’hi pot
equiparar.

L’altre
nexe que pot pesar en la seva resolució de martiri potser cal cercar-lo
per una via més recòndita, a través del que avui
en diríem un complex. Referint-se a la seva infantesa, Llull s’exclama:

«Si
vostre aveniment, Sènyer, és tot ple d’amor, no és
enaixí del vostre serf, car desenamorat fui engendrat, e desenamorat
hic fui nat, e desenamorat he estat en aquest món quaix tots los
jorns de ma vida.»

És
possible, ens preguntem, que aquest complex maternofilial perdurés
en ell fins al final dels seus dies i determinés la seva voluntat
de martiri, o sia, la voluntat de donar al seu Creador la prova d’amor
més gran que es pot donar, que és la de sacrificar-li la
vida? No és impossible.

Existeix
, encara, una altra faceta que no podem menystenir en intentar esbrinar
el comportament de Llull. Ell creu haver trobat un sistema gairebé
científic —per a ell científic del tot— per tal
de trobar i provar la veritat. I creu que aquesta nova ciència
li ve donada directament per inspiració divina.

Novell
saber hai atrobat
pot hom conèixer veritat
e destruir la falsedat.
sarraïns seran batejats,
tartres, jueus e mant orat
per lo saber que Déus m’ha dat.

Aquest
saber està condensat en les seves Arts, les diverses versions de
les quals proven la importància que ell els concedeix. El seu afany
proselitista a favor de la fe cristiana es basa, en part, en aquesta convicció,
com també en la seva fe en el poder de la paraula i en la seva
capacitat de persuasió. Però aquesta no és tan forta
com ell creia i no dóna els fruits que ell esperava, ni en qualitat
ni en quantitat. Aleshores és quan es produeix un possible capgirament
de la situació. Si la seva paraula no és prou potent per
obtenir la conversió dels infidels, li resta la seva sang. I Llull
deu saber perfectament que el cristianisme primitiu s’imposà per
la sang, que quan els emperadors romans perseguiren els cristians, el
martiri d’aquests engendrava altres cristians. Només raonant així
podem arribar a una explicació humana del comportament de Llull,
de la seva voluntat de martiri. Però no deixa de ser una hipòtesi,
la que ens apareix de moment la més plausible.

Potser,
després de tot, el comportament de Llull i la fam d’absolut que
traeixen algunes ¾ o moltes¾ de les seves paraules i dels seus
fets, ens vénen donats per aquella mancança inicial que
hem vist abans: «desenamorat fui engendrat, e desenamorat hic fui nat,
he desenamorat he estat en aquest món quaix tots los jorns de ma
vida.», escrit que trobaria la seva compensació o el seu contrapès
conceptual en el versicle 96 del Llibre d’Amic e Amat:

«Demanaren
a l’amic de qui era. Respòs: – D’amor. – De què est? – D’amor.
– Qui t’ha engenrat? – Amor. – On nasquist? – En amor. – Qui t’ha nodrit?
– Amor. – De què vius? – D’amor. – Com has nom? – Amor. – D’on
véns? – D’amor. – On vas? – A amor. – On estàs? – En amor»,
etc.

És
un text que podria ser qualificat de superromàntic. I així
fóra si la concisió de Llull no l’allunyés tant dels
sospirs i dels laments dels romàntics que s’enquisten a voltes
sobre un mateix punt apegalosament.

Aquest
amor desmesurat s’agermana per a ell amb la mort, que ja hem trobat i
on semblen convergir totes les seves aspiracions:

«E
amor és ço en què és ma mort, e en què
està tots jorns ma volentat.» (versicle 170).

Ja
hem vist com diferien, en alguns punts, el Llibre de contemplació
i el Blanquerna, escrit deu o dotze anys després.
Coincideixen, en canvi, en aquest aspecte cabdal, i això ens fa
sospitar que el concepte contingut en aquests dos textos conté
la veritat permanent de Llull, la seva paraula definitiva.

No
puc cloure aquestes reflexions sobre la personalitat de Ramon Llull sense
fer unes altres consideracions, aparentment marginals. Llull és
la figura més gran de la nostra literatura i del nostre pensament.
Però ho és per excepció. És l’excepció
que confirma la regla.

Com
era la societat mallorquina, o catalanomallorquina del seu temps? És
difícil saber-ho a tanta distància, però no per res
ell fou designat i conegut en el seu moment amb el nom d’El Foll. Un adjectiu
que ell accepta i assumeix plenament. Quan llegim als seus escrits la
fórmula: «digues, foll», és com si llegíssim: «Digues,
Llull».

Aquesta
complaença en l’adjectivació vol dir moltes coses, vol dir
que els seus contemporanis ja parlaven del seny com d’una característica
que els era pròpia, i que ell no se sentia inclòs dins aquest
denominador comú. Ell és el foll, és l’excepció.
Vol dir també que ha reflexionat prou sobre aquesta idiosincràsia
nostra (la de creure’ns el país del seny) i que ell contradiu tant
aquest esquema que no sols no s’arrenglera del costat del seny, sinó
que parla del seu «foll seny», que és com dir que fins i tot dintre
del seny la seva manera d’ésser surt del denominador comú,
el seu seny s’extralimita i és empès per la seva follia,
entesa aleshores com una capacitat complementària que va més
enllà del seny i l’allunya així dels seus semblants. És,
per tant, l’excepció.

Ho
és, també, en altres aspectes. La societat catalana, i em
sembla que també la mallorquina, almenys la del seu temps, és
una societat en la qual el formalisme i les maneres pesen enormement,
una societat en la qual les relacions humanes, com en gairebé totes
les societats, però potser en un grau més elevat que moltes,
tendeix a un puritanisme d’aparença. Llull, en canvi, ens fa pensar
sovint en una «ànima russa», en un Dostojevsky, per exemple, més
que no pas en un dels nostres quan ens parla de confessió. En lloc
de la cautela i el pudor que caracteritzen la nostra societat, ens sobta
la seva posició en aquest punt:

«Beneït
siats vós, car tant sóts vós amador de veritat, que
per gran plaer que trobats en veritat, volets que nosaltres confessem
veritat dels nostres pecats.

[…]

Encara,
Sènyer, vos plau que los homens confessen veritat los uns als altres,
per ço que veritat los porga e’ls nadeig de falsedat e’ls faça
estar purificats.» (Contemplació, XXV )

Res
més lluny de la societat catalana que la seva manera d’obrar. He
parlat de «l’ànima russa», però sense necessitat d’anar
tan lluny, també trobam ens els nostres dies societats o individus
que estan molt més a la vora d’aquella via, com per exemple Pier
Paolo Pasolini, quan ens parla de «La furia delle confessione».

Una
vegada més, veiem que Llull és l’excepció que confirma
la regla. Ho és tant, que potser això explica que nosaltres
estem encara en deute amb ell. Llull continua sol, i continua sent el
nostre foll, en un país que està sol en el món.

Llegir
Llull és per a mi submergir-me en un bany de jovença, perquè
em fa connectar amb la naixença de la nostra llengua i amb tot
el que involucra d’auroral i de primigeni, a la vegada que em fa adonar
més de la nostra prostració actual.

Gràcies.

Josep
Palau i Fabre

Caldes
d’Estrac, juny de 2004

PS.
Deixeu-me encara afegir, a guisa de conclusió, que jo desitjaria
que les meves paraules i la meva presència aquí a Mallorca
es traduïssin en un fet positiu, i aquest seria per a mi que es trobés
la fórmula o la manera (creant una comissió o un pacte)
perquè d’una vegada fossin impreses les Obres completes de
Llull en català. És un deure que ens implica a tots i és
una vergonya que estiguin encara pendents.

Josep
Palau i Fabre

Caldes
d’Estrac, juny de 2004

En Palau va sembrar el dia de la seva investidura un arbre en el campus universitari: un magnolier. Acab de llegir «La dama de les magnòlies» i encara en sent la fragància.


 
 
 

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *