LLEGESC EL POETA AMIC JOSEP PALAU I FABRE
HORABAIXA CRU
L’amiga Maria del Mar Bonet m’ha donat la notícia punyent: En Palau i Fabre, l’amic poeta Palau i Fabre, es mor.
He sortit a estirar el dolor per foravila. He plorat. He parlat per telèfon amb alguns amics i ens consolàvem recordant la vida rodona, l’obra rodona de mestre Palau.
El cor, aquest múscul tan necessari em fa mal.
Emperò trob l’alè quan dic els versos de Palau:
Comiat
Ja no sé escriure, ja no sé escriure més.
La tinta m’empastifa els dits, les venes…
—He deixat al paper tota la sang.
¿On podré dir, on podré deixar dit, on podré inscriure
la polpa del fruit d’or sinó en le fruit,
la tempesta en la sang sinó en la sang,
l’arbre i el vent sinó en el vent d’un arbre?
¿On podré dir la mort sinó en la meva mort,
morint-me?
La resta són paraules…
Res no sabré ja escriure de millor.
Massa a prop de la vida visc.
Els mots se’m moren a dins
i jo visc en les coses.
París, 6 de maig de 1946
Quan tornava cap a casa m’ha seguit per un caminoi un canet blanc. Semblava de cotó amb les potetes plens de fang de call vermell. Quan he sortit a la carretera el canet blanc anava d’un lloc a l’altre de les voreres i em feia por que no l’enclogués un cotxe. L’he cridat un parell de pics emperò no em feia cas; un corredor o una olor provocaven que es posàs a córrer d’un lloc a l’altre d’aquella carretera secundària com un nin malcriat i perdut que cerca sense saber què. M’han telefonat. I mentre parlava de Palau he sentit un xoccop fort, una llauna de roda que pegava voltes i he vist el canet que feia un moviment de cap sec i quedava estirat al centre de la carretera, mort. He telefonat a un amic perquè el vingués a retirar. No em sentia amb cor de moure-lo. I llavors, dins el background del renou de cotxes de l’autopista llunya he sentit que cantaven un sebel·lins. He pensat que era una al·lucinació auditiva. Emperò després he vist dins la fosca un sebel·lí que volava.
FEIA FRED I HUMITAT.
Més records: Flux, L’efecte Jauss
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Tots els bons se’n van.
Record un poema de J.P.F
Fineix el món
en aquest port.
Dolça és la mort.
El son, pregon.
Tothom va al lloc
que correspon.
El sol es pon.
La vida, un poc.
ÉS MORT VISCA PALAU
Tens raó anònim, ningú no quedarà per llavor, bons i dolents tots partirem.
Què t’ha sabut greu que algú tengui qualificat a Palau i Fabra com a un bon escriptor?