20 de febrer de 2008
Sense categoria
0 comentaris

UN HORABAIXA PLUJÓS

Es pot deixar la vida quotidiana com qui deixa el cotxe a un amic? Pere Santaner Rovira, acabes de pensar aquest interrogant i saps que, si et pegassin copets al cervell, l’únic suc que sortiria de les neurones seria aquesta tristor inacabable que et neix, ben viva, nerviosa, els dies d’hivern tapats, freds i amb aquesta plugineua de cama d’aranya que t’amara, quasi sense témer-te’n, l’abric de llana que t’ha acompanyat tanta d’estona. Avui, a l’oficina de l’empresa immobilària Casadevida on fas de missèr, has tornat rebre aquell paquet que fa nou mesos que s’ha convertit en una sorpresa i una rutina. Quan Mariola Pérez, l’al·lota de la recepció, ha entrat amb aquells cabells fúcsia i verd àcid, plens de platellons, i l’anella davall el nas, t’han pegat unes ganes rabioses de fer un desbarat. Duia amb molta delicadesa la capseta quadrada entre les ungles negres i lluents. T’ha mirat com si fossis un dels homes més afortunats del món, t’ha fet un somriure diàfan i, amb una veu de nina aviciada (ella que no ha rebut mai una carícia perquè és filla sense pare d’una mare ionqui que la va abandonar), t’ha amollat: Aquí té el regal de cada primer divendres de mes. L’hauries afusellada davant l’escamot que elimina les indiscretes, les xafarderes, les que es dediquen a posar la llengua damunt la gent sense cap continència, les que no tenen enfront, les que acusen un home davant la dona, com Catalina Estaró. Eres un animal! Emperò amb un esforç de per dedins, en lloc de fer-li tres crits, li has contestat amb un gràcies sec. Segur que deu anar tan volada que no ha captat el matís i la teva cara de pomes agres, perquè s’ha girat com si no res i ha partit cantant Quizás, quizás, quizás. Si no fos que encara et queda un poc de dignitat, no hauries anat a dinar a ca teva amb aquella maleta de pell negra on sabies que duies un misteri que no contaries mai a Bel Fonader Segura, la teva dona davant Déu i davant l’Estat. Allò de casar-vos per l’església va ser un negoci. El pare de Bel, si ho féieu tal com ell volia, us regalava el xalet de Tuperna, aquella urbanització aferrada a la Porciúncula. I ara, trenta anys després, amb les dues filles que estudiaven a Barcelona, la vida amb aquella dona et resultava insuportable. Per això havies conegut Sally Aguiló, una fiscaleta llibertina i engrescadora que et feia fer l’ullastre esbrancat. Just sortir amb ella, començares a rebre els paquetets. El primer era com aquest. El teu nom en lletres d’impressora i sense remitent. Quan tregueres el paper i destapares aquell cub de fusta amb burballó de cel·lofana, t’intrigà la botelleta plena d’un líquid vermell. En una etiqueta també impresa deia: La meva sang. Qui et podia fer allò? Quina broma macabra s’amagava rera aquell regal? Hi feres moltes de voltes sense desxifrar-ne l’enigma. Cada mes passava el mateix. Cada mes esperaves amb temor i curiositat la tramesa. Sempre igual, sempre exacta. Pensares fer analitzar la sang. Després tornares enrere. No li contares ni a Sally. L’únic que t’afectà va ser una conversa amb Bel. La seva amiga Catalina t’havia vist amb una dona de mala vida. T’ho va dir així: foradant-te amb els ulls d’un gris gelat. Fugires d’estudi explicant-li que era una fiscal amb la qual tenies assumptes de feina. Estaves segur que no et va creure. Ara, quan has entrat al menjador i no has vist la taula parada, has tingut un regir. Bel no era a la cuina, ni al jardí, ni a la terrassa. En entrar a l’habitació de matrimoni has vist els flascons germans del teu damunt el comodí. I quan has obert la porta del bany ja sabies que allò seria terrible: Bel dins la banyera vermella i unes lletres grans al mirall: Jas la meva sang!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!