Eren les vuit d’un capvespre fred a la galeria de Toni Tàpies-Barba, poeta excel·lent, el proppassat 31de gener DE 2008. Als murs i a l’interior, una festassa. S’inaugurava l’exposició Obra recent d’Antoni Tàpies. Els quadres demostren la vitalitat d’un home que no s’atura de crear un dels alfabets propis més essencials dels temps contemporanis. Recordava unes paraules de mestre Tàpies, en presència de l’amable Teresa, de feia un mes. «Allò que em dóna vida, que em dóna empenta, és pintar. Quan pinto s’allunyen de mi els problemes, les preocupacions i, fins i tot, el dolor.» I aquests quadres, amb un tors de color mel i aixelles negres, amb un cap fet de paper de diari que xiscla com si s’hagués escapat del Guernica, amb un lector que llegeix tapat de creus, amb unes mans que persegueixen el tacte d’un signe, amb una sabata de tacó feta epitafi, segreguen aquella poesia fonda de les obres amarades de significacions múltiples que t’arrosseguen per dreceres desconegudes, que t’obren els ulls de l’esperit a paisatges invists, que et fan pensera. Entre els nombrosos convidats —Diana Garrigosa i Maragall, al qual vaig donar l’enhorabona pel seu coratge, Beth Galí i Oriol Bohigas, una altra enhorabona, Ferran Garcia Sevilla, Plensa, Tena, etc.—, el crític d’art i filòsof Arnau Puig. Li vaig confessar la meva complicitat total amb la seva biblioteca amb llibres, revistes i papers arreu menys en el redol de l’ordinador. Amb la seva expressivitat de savi xinès molt antic i d’ara, em contà l’alegria pel seu darrer llibre: L’atzar en el camí del bosc, en què conjuga dos homenots: Husserl i Gaudí. «Aquell busca el que hi ha en el fons de les coses i aquest, en la mateixa línia, cerca els fonaments de l’equilibri, cerca quin és el principi que manté l’equilibri.» Fa llegiguera. Aquell vespre era a Andorra el meu editor i publisher, Xavier Folch, que avui, sis de febrer, fa setanta anys. Setze autors i el Grup 62 li han regalat un llibre commemoratiu, fet d’escriptures dedicades a l’home lluitador contra la dictadura i a favor de la reconstrucció nacional catalana, a l’editor culte, compromès i curiós (l’editorial Empúries la fundà el 1983), un poc seriós i tendre, que ha descobert i publicat alguns dels autors catalans del cànon de l’excel·lència, de Brossa i Vinyoli a Blai Bonet, de Bauçà i Comadira a Perejaume, etc., i nombrosos autors estrangers de qualitat. I gran amic dels seus amics. «Estic francament emocionat i molt content, per la trobada, pel llibre i per la complicitat que suposa. M’ho prenc com una prova d’amistat, que és de les coses que més valoro.» I un altre “Molts d’anys i bons”, també, tan bé, és per a l’autora de Al cor de les paraules (1963-2002): Montserrat Abelló. Amb noranta estacions de la vida, aquesta poeta és una degana de les lletres catalanes i europees. La seva exploració de les possibilitats de la paraula en si forma l’eix de versos en què la música surt per les escletxes d’aquella maniera singular i nova amb que treballa per col·locar els mots, de les posicions, els replecs, els regruixos i les perspectives que inventa. Gràcies a ella, magnífiques traduccions!, he pogut penetrar en poetes com Sylvia Plath, Margaret Atwood, Marianne Moore, Adrienne Rich i Anne Sexton. Poeta catalana, republicana, exiliada, feminista, lluitadora en tots els fronts contra la injustícia, amiga i mestra. Per molts d’anys i que aquest no compt!
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Collons! Quina crònica. Ojalà els diaris fossin com aquest blog!