És molt tard.
M’he passejat pel blog del Senyor Boix.
Fa alegria veure com els televidents troben gustós, fascinador, euforitzant i d’altres qualificatius semblants un programa de llibres. Només puc assegurar que sota la batuta d’aquest director d’orquestra just i engrescador que és l’amic Emili Manzano, en companyia de Maria Campillo, Mita Casacuberta, Carles Álvarez, Victor Amela i Tornasol, vaig passar una hora que tenia la bellesa i la velocitat d’un bon somni: era literatura que parlava de literatura. D’una de les escriptores més estimades: La Rodoreda.
La Rodoreda segur que ens catalitzava amb la seva lletra forta i profundament poètica com un esperit d’aquells que et fan volar i doldre a voler.
L’únic defecte: va ser massa curt. Tenia gust de poc. Tots en volíem més i més i més.
Encara em duren els afectes.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
I gràcies a tu Biel, també, per la teva presència, per les teves paraules i per la força que ens vas injectar divendres passat a les Jornades del Lector de l’Odissea, a Vilafranca del Penedès. Salutacions!
I gràcies a tu Biel, també, per la teva presència, per les teves paraules i per la força que ens vas injectar divendres passat a les Jornades del Lector de l’Odissea, a Vilafranca del Penedès. Salutacions!
Vaig veure el programa. Decididament, entre tots em convencéreu que les paraules són tan entremaliades com entenimentades. I feineres. I belles. I vitencament vividores. L’univers de l’home-en-pell emparaulat condensat en un mot que somriu perquè glateix.