mercè

La mirada de la dona travessa els cossos, acarona els objectes estimats, travessa els vidres, arriba fins l’estany i es perd en la verdor del jardí amb el fons d’un ametllerar blanc.

Aquella no és la seva casa perà la seva casa són totes les cases del món.

La dona ha conegut l’amor de l’avi, la música dels mots de la seva joventut, la lluita i la guerra, l’exili, l’amor i la solitud. I sobretot l’escriptura.
Aquell vici públic que és la ferida ardent on s’aferra quan l’abisme l’engoleix. Aquella brodaria inútil que l’entreté en les llargues esperes, en els moments en què el dolor del mal es fa insuportable. Aquells borratxos de tinta negra que trunyellen sentiments, emocions, pensaments, ferides de l’ànima. Aquella fragilitat de cal·ligrafies sosté l’edifici de la bellesa, de la veritat, dels gusts de dir, de dire-se.

L’he vista enmig de la festa com un àngel que volava per tota l’estança i que desapareixia cap als viatges i flors del jardí nítid, enrajolat de diamants i de cegueses amb homes enterrats en els arbres del parc com en una història que li contaren de petita.

Allò era un casal de Ginebra i no la casa de Sant Gervasi. Ella deia que allò és la torre de Sant Gervasi. I ella la mateixa que escriu, Aloma.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *