Plagueta de Bord

Carme Maria Gil conduïa a cent vint per hora per la carretera de Llucmajor a Campos. El teu home, Andreu Sales, t’havia dit que anassis molt alerta perquè aquell bòlit es posava en un no res d’acceleració a mil per hora. Emperò tu estaves contenta. Miraves els ametlers tots blancs i sabies que a l’hotelet amb encant Ses Atzavares trobaries un home més jove que tu —Basilio Rupérez tenia quaranta-cinc anys— que et pegaria un parell d’espardenyades pels baixos i et demostraria que els forasters tenen millor enravenada que els mallorquins. Ha! Ha! Ha! T’has posat a riure com una orada amb la verga de Rupérez que et pegava per devers els ulls. Sort que així no has vist aquell tanc que t’envestia des de l’altre costat de la fràgil línia blanca. Aquell monstre, aquell embalum, aquell caliportal que se’t llençava damunt com si fos una piconadora no tenia fi. Cop en sec s’han apagat les teves rialles i la teva consciència amb aquell xoc frontal amb un volvo de primera generació, un vertader tractor amb quatre rodes. Quan han arribat les ambulàncies no han pogut fer res. Els bombers t’han tret, Carme Maria, de mala manera dels ferros retorçuts i roents de l’alfa romeo vermell que t’havies comprat amb un bingo feliç al teatre Balear. Li han dit a Andreu que t’has mort mentre et traslladaven a la clínica Juaneda. Ara estaves en una habitació on quedaries tota la nit fins que arribàs la funerària. Clara Romaguera, la dona que s’havia tret un peu de lloc quan intentava frenar aquell buldòzer assassí, estava tres habitacions més enllà. Andreu ha tocat fluixet. La veu de Clara tenia una dolçor de malvasia. Em sap molt de greu emperò s’ha romput la direcció i no he pogur fer res. Quina llàstima! Som jo la que m’hauria d’haver mort! No s’alteri, li has dit amb un xiuxiueig, les coses són així i no podem baratar-les. Clara t’ha mirat de dalt a baix amb aquells ulls grossos i ben negres i t’ha amollat amb aires de nina polissona: Sou un viudo de bon veure. Tu has fet la mitja i li has dit que encara no t’havies fet la idea de la desaparició per sempre de Carme Maria. Quan, acompanyat de les dues cunyades, els sogres i el teu germà petit, l’has enterrada al cementiri de Palma, has conegut l’angoixa de la seva absència. En el tanatori Marita, la cunyada periodista, t’havia contat que Clara prové d’una família que es va enriquir molt durant la guerra civil perquè feia estraperlo i contraban i, per afegitó, destapava tots els seus enemics. Després els Romaguera vells invertiren en cases, possessions i quilòmetres de quarterades de marina. Actualment Clara, que té trenta-nou anys i és fadrina, dirigeix una immobiliària mundial que ven cases als megamilionaris i no coneix cap remor de crisi, sinó tot el contrari. L’has vista quan tothom t’havia donat el condol i et dirigies cap al ford focus negre. Clara coixejava i duia els ulls molt maquillats d’ombres liloses. Estic segur que la seva dona m’hauria pogut evitar amb un cop de volant. Ella no ha tengut mai molts de reflexos i no conduïa gaire bé. Just dir això t’has sentir un traïdor. T’havies passat tota la nit plorant i pensant cap on devia anar Carme Maria en aquella direcció estranya. Basilio Rupérez havia esperat fins a la mala hora emprenyat, havia telefonat al mòbil esclafat i l’endemà havia vist l’esquela al diari. Clara t’ha dit si volies veure una pel·lícula al seu xalet de Son Vida. Els sogres t’havien convidat a sopar. Has telefonat per dir que no hi podies anar. Has partit amb Clara cap a Vil·la Pandora. Allà, ella t’ha posat un parany: t’ha col·locat en un sofà immens amb una copa de whisky i una cinta porno. Has caigut amb tot l’equip i, enlloc de la impotència que creies tenir com a senyal de dol, has vist créixer una forta erecció com un miracle. Sort que els testicles t’han fet quedar bé: l’esperma era quasi negre.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!