Plagueta de Bord

Com sempre, m’agafa de sorpresa la notícia de la mort de Jordi Pope, primer, i d’Ángel González, després. Un poeta català nat el 1953 i un poeta castellà de 1925. Els vaig rellegir tots dos, els vaig conèixer tots dos, els vaig apreciar tots dos. I ara em queden els seus versos, i la seva veu dient els seus versos. Jordi Pope era un gran poeta oral, malgrat que la malaltia degenerativa que el torturava li tocàs fins i tot les cordes vocals. El poeta, periodista, reanimador cultural i amic, David Castillo, ens va juntar, amb Jesús Lizano i Gerard Quintana, a un recital a la plaça de sant Felip Neri de Barcelona dins un Festival de Poesia fa molts d’anys. Record que David m’havia contat que Pope utilitzava la força de la poesia per sobreposar-se al seu mal i havia esdevingut un dels deïdors més sol·licitats dels anys vuitanta. Provenia d’una família humil del barri del Raval i de forma autodidacta, amb el diccionari Fabra com amic, vivia en un pis del carrer Venus del barri de Gràcia i es dedicava als recitals i a les publicacions alternatives. Formà el grup O Així, i després mantingué durant anys Full d’Artesà, on publicà una teringa de les veus que circulaven pels seus encontorns. Alguns dels seus companys de batalla foren Jesús Lizano, Enric Casassas, Jaume Sisterna, Joan Vinuesa, Agnès Ramírez, Xavier Sabater, Neus Dalmau, Pau Riba i Oriol Tramvia. Aquell horabaixa a la placeta de rera la catedral el vaig sentir amb fervor. Deia els seus poemes amb aquella singularitat de dicció que aquelles peces se’t clavaven fondament. Eren versos torturats, crítics, fulgurants, foscos i ell els acompanyava d’una gestualitat que el feia fins i tot arrossegar-se sobre el cadafal fins a mirar als ulls dels oients. Impressionant. Escoltau: Raó de lògica amagada / entre coixins de seda desada, / de raons sobreres he sofert / dejús ferro patí desconsol. / Raons d’ions de llum / dels deus fiu fum. / Demanaren a l’amic de qui era. / Respòs: d’amor, / e d’alcun repòs absurd! / Maleyt lo jorn que’m fou donada la vida./ Qui t’ha nodrit? / Respòs: amor. / Anc l’amor es llevà ab tant d’amor. Llegiu-lo, la millor manera de fer-lo viure: Escrits (Ed.62 / Empúries, 1999) i Llibrot, editat per Manuel Costa-Pau (Llibres del Segle, 2001), que inclou el Llibre del fred (1987), Abriga’t que estic sol (1995-96) i Atxuuús! Amén (1997). El recital de sant Felip Neri va acabar amb tots els poetes que recitàvem sota la pluja i la gent amb paraigües. Un poema.
A Ángel González el vaig llegir amb tots els seus companys de la generació dels 50. I els vaig veure in person un vespre al pis de la Bonanova de Barcelona de Jaime Gil de Biedma, el 1977, crec. Hi havíem anat Leopoldo Panero i aquest que escriu per fer una entrevista a Jaime per a la revista El viejo topo, i hi trobàrem un llop de mar amb barba de boc, Carlos Barral, molt xerrador, i un home alt i prim com un personatge del Greco, Ángel González, silenciós i molt educat. Vaig saber que acabava d’arribar dels Estats Units on ensenyava i vivia des de 1972 a la Universitat de Nuevo México d’Alburquerque. Sé que entremig d’aquella conversa un poc caòtica, sobretot perquè Leopoldo inventava unes preguntes lacanianes psiconalítiques que feien esbutzar de riure Jaime Gil i els dos amics, Ángel González, fumant i amb un tassó de whisky a la mà, em semblà una persona molt congruent amb els seus versos plens d’una esperança tacada de malenconia. Calia pensar que el nin Ángel havia viscut la guerra civil i la terrible i inacabable postguerra en l’Oviedo dels vençuts: son pare havia mort en una operació quan ell tenia dos anys, el germà major, Manuel, va ser afusellat pels feixistes, el germà segon, Pedro, es va haver d’exiliar a França perquè havia estat soldat de la República i la tercera, Maruja, que era mestra, va ser depurada i vivia de classes particulars. Áspero mundo, el seu primer llibre, és pura guerra. Sin esperanza, con convencimiento (1961), n’és el segon llibre. Aquí fou quan se’l col·locà dins la generació dels 50 de Barcelona amb Jaime, Carlos, José Agustín Goytisolo, Joan Ferraté i Gabriel Ferrater. Grado elemental obté el 1962 el premi Antonio Machado. El 1985 li donen el Premi Príncipe de Asturias i el 1996 entra a la Real Academia de la Lengua Española. Llegiu qualsevol dels seus llibres –Tratado de urbanismo (1967), Breves acotaciones para una biografia (1971), Deixis en fantasma (1992), Otoños y otras luces (2001), etc.— o la seva obra completa, Palabra sobre palabra, i hi trobareu la veu que confessa l’angoixa tenyida de solidaritat, el dolor vestit de dignitat, el camí ple d’ombres i perills d’una vida que cerca en la música de les paraules la fita desitjada.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!