ESCOLT pink martini
Foc pintat de negre és el teu desig
la noble bellesa dels ulls tan verds
que em fan saber les tempestes
on ens rebolcam com a nins
entremaliats
estic esgotat, febrós, amb moltes infeccions com a mosques vironeres
ahir tampoc vaig arribar al post perquè em colgava a la mala hora
després de parlar de Frankfurt (estimulat per la Institució de les Lletres Catalanes, de bell nou la Institució em fa pensar amb Mercè Rodoreda que hi va fer feina el temps de la guerra, que va publicar llibres sota el seu patrocini , Aloma, crec, i que també ajudà i protegí els escriptors que s’exiliaren.) amb Màrius Serra, Maria Àngels Planas, Jaume Subirana, Melcior Comas i Oriol Izquierdo. Un bon fresc variat i complex de veus, d’idees, de sentiments, de perspectives, de crítiques i de visions. Vaig veure clar que els escriptors hauríem de ser la sal de la terra.
El sopar al Tast va ser com un oasi: érem uns verbívors que sabíem fer cucaveles i ullastres esbrancats amb els mots, que els sabíem veure. Vam menjar molt bé picant coses i parlàrem a voler. Una nit guanyada.
Em vaig reforçar amb la idea clàssica (i molt oblidada), que OI va dir al col·loqui (i que estava programada, però que al final per manca de temps no es va fer) i que practic des de fa anys i panys: cal llegir les nostres obres fort i en públic. La millor manera de fomentar la lectura és llegir en veu alta, llegir en públic, llegir de de cor, de memòria.
Llegir fa llegiguera.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
No només cal ser verbivor, també cal ser hervivor i collidor.
Tant d’escriure obituaris acabaràs essent protagonista total de les històries.
Ei, vinga, vine a Castelló de la Plana. Aquí som. Te’n recordes Gabriel ?
Espero que hagis superat els atacs i que l’autobiografia acabe bé.
Records del Vicent, de Sagunt.
Adeu, xiquet
Vaig conèixer aquest disc el setembre passat a casa d’un bon amic meu a Port dela Selva. I em va explicar la historia del grup i detalls de les gravacions …
Tot ell és una meravella meravellosa ,
City of Night
Hey Eugène
però a mi em sedueix especialment Syracuse, en aquesta versió molt més dolça que la d’Yves Montand … i que em recorda que a mi també m’agradaria veure Siracusa, els jardins de Babilònia i el Fujiyama … i embriagar-me amb vi de palma tot escoltant el vent del tròpic …
El poema acabar sent un itinerari ideal per a realitzar en el cas impossible que ens toqués una loteria a la que no juguem.
Ens queda la imaginació.