He fet els obituaris de Jordi Pope i d’Ángel González: és una forma de vivificar-los, de lluitar contra la mort.
He contat a un amic, M. C., el meu viatge a Ginebra com a homenatge íntim a Mercè Rodoreda en el començament del seu any centenari, 2008, ANY DEL RENAIXAMENT.
La vaig veure per devers una placeta a prop de la Catedral de Genève (al frontis d’una casa hi havia un placa que recordava que allà hi morí Aggripa d’Aubigné, un poeta hugonot). Anava amb un abric de pell de camell molt entallat de color burdeus, duia un capell petit rouge com els llavis amb un vel de xarxa davant la cara que deixava endevinar les dues grans onades blanques sobre el front i somreia amb unes dents molt blanques –carnívores— mentra la mirava des de rera l’aparador d’una botiga de discos de jazz. Ella observava amb minuciositat un cedé de Thelonius Monk Quartet amb John Coltrane de saxo tenor, Ahmed Abdul-Malik de baix i Roy Haynes de drums, que gravaren en viu al The Five Spot de New York City l’estiu de 1957. Estic segur que la Rodoreda cercava la cançó "Crepuscule With Nellie", que li dedicà Monk a la seva dona i que fou una de les músiques que l’acompanyà l’horabaixa del seu enterrament, un dia de neu de febrer de 1982 a l’església de Saint Pierre de Lexington avenue al costat del carrer 54. Tothom plorava quan escoltà, tocat per mitja dotzena de músics amics, el Ruby, My Dear Solo. I crec que Mercè, que duia una sobrecarta a la mà dreta enguantada de negre, també tenia els ulls molt lluents perquè Armad Obiols era a Viena i ella es trobava molt tota sola i passava una fredada aquelles nits tan llargues. L’únic consol, l’escriptura, la mà que fa borratxos sobre el paper per fixar en la fímera tinta negra algunes paraules lluminoses. Quan el botiguer em va dur el Monk que li havia demanat vaig sortir corrensos. Ella no hi era, i cap senyora se li assemblava.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!