Plagueta de Bord

Ahir horabaixa l’amic i poeta Carles Rebassa em contava la trista, catastròfica nova.
Des d’aquí vull dir que Miquel Bauçà era per a mi el millor poeta viu de la cultura catalana, un homenot felanitxer, mallorquí, català universal que ha fet de picapedrer esforçat i generós de la pedrera lingüística catalana per augmentar l’estat emocional de la llengua, per vivificar la llengua, per fer de la llengua un planter de potències noves, perquè el català després dels seus treballs i nits s’hagi convertit en una eina més humana, més rica i més plena de noves llibertats.

Vaig contrarellotge però vull deixar escrit que Miquel Bauçà fou un dels meus mestres essencials i és un dels poetes que més escriguera em produeixen. A més a més l’estimava com amic des de fa molts d’anys. I el buit de no saber que el seu cos no està sobre la terra tinguent cura de la llengua catalana serà mal de dur. Emperò llegiré i rellegiré els seus versos memorables, lapidaris, fets perquè durin pels segles dels segles.

Copiaré un poema seu que va ser el primer que els anys seixanta, quan ens coneguérem, vaig aprendre de memòria:

UNA VEGADA ENCARA…
Una vegada encara, anit, torn a pensar
que si no t’haguessis mort com et morires,
jo, a l’estiu, t’hauria recollit
molts de feixos de llenya seca per cremar
a l’hivern a la foganya i perquè tu
poguessis adormir-te vora la flama. Aleshores,
els teus somnis haurien fuit per camins de tendresa
i s’haurien omplert de petites illes de felicitat,
petites illes contra la meva trista adolescència.
Per Santa Margarida hauríem anat a la fira del poble
i després hauríem anat a veure el mar.
Quan la vellesa t’hagués acalat
jo mateix t’hauria fet una gaiato d’ullastre
i els verderols haurien xiulat enmig de les roselles.
Jo hauria duit uns calçons apedaçats i descolorits
i un capell de palla m’hauria tapat un poc els ulls.
Quan les figueres que estan devora el camí
haguessin començat a deixar caure les fulles,
jop mateix hauria preparat un poc de terra per tapar-nos
a tots dos, si no te n’haguessis anat fent aquella rialla de morta.

L’unica realitat de Miquel Bauçà són els seus poemes!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!