Guerra econòmica : Ja ha esclatat.
No existeix la sobirania; estem en mans dels economistes i de les grans fortunes d’ací i d’arreu del món. És quasi una irrealitat veure, viure i patir una guerra sense armes, sense bombes, sense violència. És una altra guerra, econòmica, que deixa sense respiració a la gent, sense ganes de viure, sense treball, sense diners, sense sanitat pública, sense ensenyament públic, sense cultura, sense llengua, sense territori. Deixa entrar als especuladors, als economistes, a magnats del joc i del diner fàcil. Ensorra tot el que aquest poble ha lluitat per aconseguir. La culpa, del poble. És una constant aquesta culpabilització dels governants a la gent. Els que manen, continúen en el seu lloc, tot dient que és inevitable, no es pot fer res més, però ells i elles callen, no són al costat del poble, no, els renyen, els fan posar de cara a la pared, els castiguen.
No ho sé, no tremolen les grans empreses ? El Corte Inglés ? Mango ? Zara ? Repsol ?
Carrefour ? Gas Natural ? Fecsa Endesa ? Telefónica ? Abertis ? Aena ? Ara que ja estem dins aquesta guerra econòmica, silenciosa, a mida que vagi avançant, el diner es quedarà a les butxaques dels poderosos i la gent que compra no en tindrà. Com s’ho feran per vendre ? I les indústries, produiràn per a qui ? Ah sí, per exportar, mà d’obra barata.
La independència del meu país és més necessària que mai i m’agradaria que els que governen obrin bé la boca i pronuncïin aquesta paraula obertament – independència – i volem fets. Estem cansats de les paraules, i més paraules, reunions i més reunions, comisions i més comisions, tertúlies, i més tertúlies. S’ha de proclamar, i a partir d’aquí continuar endavant amb els temes jurídics. Si el poble la vol, ningú ens podrà aturar.
En un discurs repugnant, el president del govern del reino de españa va carregar contra tot el poble, i amb l’excusa de la crisi i el deute, i els interessos, ha dissenyat la política que des de fa anys volíen implantar. Ja ho han fet. Han aconseguit fer callar als treballadors, la classe mitjana, els joves, els estudiants, els jubilats, els intelectuals. No existeixen, no hi són. Han guanyat.
D’ací endavant tornaré a somniar en els meus viatges, a enfortir el meu activisme, i a llegir novament molta poesia i novel.la, i gaudir de la música i els ocells que canten pel matí. Com ja vaig dir en un post fa molt de temps, els que tenim una edat, ens podem reconvertir i tancar-nos en el nostre món. Viatjar al sudest asiàtic és la meva meta i quedar-m’hi una bona temporada el meu desig. Començament de l’any 2013 pot ser una bona data.
La fotografia reflecteix com tot va caient, encara que en queden algunes en peu.
Visió de baixada de braços. Plàstic i uralita. La decadència. No val a badar i cal lluitar i augmentar el nombre de les que queden en peu. Ho aconseguirem ? Amb els polítics que tenim avui, segur que no.
Fotografia: País ensorrat, sense sobirania. RG