Espai de Dissidència

Dinar de Nadal. Primera vegada que m’assec al costat del meu nou cunyat. Ja n’havíem parlat, i ja vaig ser posat en antecedents. A les meves antípodes pel que fa a trajectòria, filosofia, referències i gustos. No entraré en detalls… només podríem resumir que, pel seu perfil, passaria desapercebut de tertulià d’Intereconomia si no fos per una precària eloqüència. I a més, del Madrid!, m’adverteixen. Disposat a no tocar temes que puguin desfermar topades –els dinars de Nadal sempre van sembrats de mines–, tracto d’explorar terrenys de neutralitat. Els records infantils, tema tendent al la idealització, el maquillatge i la falsa nostàlgia, poden ser un recurs de treva nadalenca, uns llimbs presumptament  propicis al sentimentalisme, a l’estovament de les tensions.

La meva infantesa, afortunadament no destacà per excés ni per defecte. Fou una etapa com la de la majoria dels meus companys i amics, tranquil·la i sense sobresalts. Malgrat tot, amb una mínima manipulació, representa una geografia confortable.  En el seu cas, descobreixo astorat, alguns detalls que desconeixia. Alguns episodis que em recorden a Dickens i Edmundo d’Amicis. La mare, poc implicada, superada, distant. Mestressa de casa sense gaire obligacions… i humiliada entremig de l’abandó d’un pare col·leccionista d’amants. Un pare dictatorial i absentista. Una tribu amb qui compartir sostre, això sí, encara que poca cosa més d’una família descomposta. Ell, fracàs escolar i solució familiar ideada per un congrés de bombers: una escola privada, un internat a la Catalunya profunda, on docents i població reclusa fan servir un català «tancat» que fa impossible tota comunicació i que genera en ell –de sever accent castellà de províncies– un rebuig profund i visceral contra tot allò que soni a catalanúfol. Ara bé, el detall que acaba per fer sentir l’impacte d’un llamp entremig d’una tempesta seca és quan em descriu la professió del pare. Oficial de la Policia Nacional, responsable d’un destacament que coneixia bé. I la cronologia també.

Records de fa més de trenta anys desats i oblidats als calaixos de la memòria, tornen a emergir. Principis de 1980. Tenia catorze anys. Una època d’una tèrbola i incontrolable Transició, un moment, com sovint he repetit als meus alumnes, de la involució anunciada als diaris, quan la remor de sabres feia somiar a molts en horitzons xilens o argentins, o a moltes senyores de casa bona i collarets de perles, a sospirar en un passat no massa llunyà, quan podien modelar la moral pública a la carta. Un temps de penombres, on, paradoxalment, amb els meus catorze anys i centenars de companys de l’institut podíem prendre la iniciativa d’abandonar el recinte escolar per participar en una manifestació. Com podíem decidir sortir a l’hora del pati per jugar al futbolín i estalviar-nos la classe de mates. Una llibertat envejable que mai han arribat a somiar els nois de catorze anys d’avui.

No sé els motius pels quals improvisadament vam tallar l’avinguda. Tampoc ho sabia aleshores. Fragmentàriament, els que feien COU havien muntat una assemblea contra l’opinió del professor de francès, on es parlava sobre no-se-què d’un estatut de centres docents. La veritat és que l’excitació d’una acció conjunta, la voluntat col·lectiva de trangressió primava sobre qualsevol argument polític. Simplement vam aixecar-nos i actuar. Manipulats o no. Conscients o inconscients. Arrossegats per un esperit gregari o per l’esperit contestatari del temps (fou quan vaig descobrir Bob Dylan). «Al carrer tothom!», algú va dir. I a diferència dels molts alumnes què he tingut al llarg de la meva experiència posterior, no vam pensar ni en el com, ni l’on, ni el quan, ni el perquè. Només en el què, l’ara, i l’aquí.

Ens esperaven. No era cap secret que a la meva classe n’hi havia un parell de militants de Fuerza Nueva, i que càndids com érem, entre nosaltres corrien multitud d’infiltrats, especialment entre els grupúsculs polititzats de sigles enrevessades i escissions d’escissions que corrien. Ens esperaven i anaven ben preparats, amb els seus uniformes nous de trinca, allunyats del gris sinistre i revestit del marró madero. Amb el material antiavalots a punt i disposats a estrenar les escopetes amb bales de goma, negres i pesants com pecats mortals, que tants ulls feien perdre aquells dies d’hivern.

No ens van donar temps ni a reaccionar. Presumiblement ens devien ordenar amb un megàfon el «disuélvanse», probablement l’oficial que, dalt del cavall repartia ordres amb posat militar, i que identifico al sopar com al pare, ja mort de cirrosi alcohòlica, del meu nou cunyat. La meva primera reacció fou paralitzant. La visió de la càrrega em terroritzà. Era la primera vegada que assistia, en viu, en directe i des d’una perillosa proximitat, a un acte de violència descontrolada. Ho havia vist a la televisió, tot i que aleshores em semblava tan teatralitzada com la de les pel·lícules. També havia participat –tímidament– en baralles de pati o colles de barris rivals, que seguien una mena de regles d’honor no escrites i es preservava un cert equilibri entre contendents, una certa «igualtat d’oportunitats» meritocràtica. La visió dels policies repartint a dojo, en canvi, em feia pensar en una piconadora de carn humana, una maquinària de brutalitat, on hordes d’animals salvatges buscaven els més febles i aïllats del ramat per recrear-se en la seva primigènia violència predadora. La paràlisi durà breus instants. El segon instint fou començar a córrer «No us fiqueu als portals», «no us fiqueu a carrers solitaris», « no mireu enrere», havia sentit com a consells d’assemblees, per part d’aquells més avesats a aquest estrany i pervers joc del lleó i la zebra.

No vaig fer cas al darrer consell. I vaig tornar a sentir la paràlisi. La Laura, aquella noia que, a classe, seia tres files davant meu havia caigut a terra. I mentre tractava de fugir un d’aquells maderos li havia engrapat els cabells i va començar a repartir cops amb aquella porra. Com si fos invisible, la línia policial va passar de llarg, tret d’alguns que seguien procediments similars als de la meva companya que cridava. La noia de cabells i ulls bruns que alguna vegada havia admirat des del meu anonimat, que m’havia glaçat el cor quan em saludava a l’autobús era salvatgmenent colpejada.

No fou una decisió racional. Si existeix Déu, crec que devia posar aquella pedra al meu abast, probablement ja utilitzada a l’inici de les hostilitats. En un breu instant la vaig prémer amb la mà, i a uns pocs metres, la seva trajectòria lleugerament parabòlica feu que l’encertés de ple al casc del maltractador legal.  Sorprès per la inesperada escomesa va caure i deixà anar la porra. La Laura va córrer cap a mi, i ambdós vam fer un llarg i inacabable sprint  per carrers desconeguts. No crec que li fes mal, perquè vaig sentir el policia corrent i cridant «te voy a matar». Ens vam ficar per carrers estrets i vam entrar a un portal desconegut, prou llunyà, on no semblava haver ningú. Pujàrem escales amunt fins a un terrat on hi havia roba estesa. Vam respirar a fons. Ens crèiem a recer. No ens vam dir res. Simplement, ens vam mirar fixament, i en aquest clímax d’excitació bèl·lica ens vam fer un petó llarg, profund i apassionat. El meu primer petó decent amb llengua, amb uns llavis amb regust de tabac ros i menta. Un petó llarg, profund i apassionat fins que passat un temps indeterminat; unes hores, uns instants, vam tornar a casa més o menys sans i estalvis.

Certament, vaig passar un temps amb la por que el policia em vingués a buscar per passar comptes. Eren temps de plom, i tot i que jutjo avui aquell temor com a irracional, aleshores podia passar qualsevol cosa, i més tenint en compte que aquell acte de justícia esdevenia un atemptat contra l’autoritat, tal com figura en el codi penal. Imagino, molts anys després, que devia haver pocs testimonis i que episodis com aquells passaven sovint a les manifestacions. La policia repartia a dojo, i de tant en tant rebien algun cop de pedra. Algun sant protector em devia estalviar els cops i em destinà a fer de breu i simbòlica venjança contra la supèrbia dels forts, contra l’animalitat dels gossos guardians del poder. Tanmateix fou la meva primera i única manifestació (i espero que la darrera) on practicar una incerta èpica. No pas per por, sinó per la desagradable sensació de l’odi incontrolat desfermat en pocs metres quadrats. La desolació de la primigènia violència. La incomoditat davant masses carregades d’odi i àvides d’acció.

La Laura i jo vam sortir junts un temps. Fou, en certa mesura, una relació efímera i inestable, provatures i assaigs d’adolescència, temps on construïm la pròpia identitat afectiva. I ben probablement érem massa diferents, malgrat que ens sentíem còmodes junts. El curs següent vaig canviar d’institut, a fer nocturn al barri, mentre encetava, amb més pena que glòria, primeres experiències laborals. Tot i això, passat l’estiu encara ens vam veure dues o tres vegades. El nostre darrer petó, llarg profund, i potser menys apassionat fou al cine d’un barri equidistant entre el seu i el meu, mentre passaven El Lago Azul.  Per això vaig quedar del tot colpit en assebentar-nos, mesos després de la nostra darrera trobada, que morí en un accident de trànsit. Un estúpid accident de trànsit que acabà en un enterrament llunyà, en un poble castellà el nom del qual no recordo. Un comiat que mai no vaig tenir l’oportunitat de donar. Un condol que ningú no m’oferí.

Els dinars de Nadal sempre van sembrats de mines… i el comentari del meu nou cunyat esdevingué una fiblada aguda, dolorosa i silenciosa. Capaç de ressucitar fantasmes del passat. Aquella agra sensació del dolor i la pèrdua. D’efímeres felicitats als terrats, entre llençols blancs, extensos deserts tèxtils de l’adolescència. Record tatuat a la memòria que, de tant en tant tornava en nits d’insomni. Son aquellas pequeñas cosas / que nos dejó un tiempo de rosas /(…) que el viento arrastra allá o aquí, / que te sonríen tristes y /nos hacen que /lloremos cuando / nadie nos ve/ que en diria Joan Manuel Serrat.

Certament, l’escena del dinar de Nadal em feia pensar també en un dels moments de les memòries de Marian Vayreda, Records de la darrera carlinada, quan molts anys després de la guerra, l’escriptor coincideix prenent uns vins amb el militar accidental amb qui intercanvià trets dècades enrere, i que celebren fraternalment haver restat vius d’aquella amarga experiència. El meu cunyat no coneix aquesta història, tot i que, malgrat estar dins del bàndol dels que repartien, n’acabà sortint més malparat que jo. Al cap i a la fi, el fill del policia va rebre més cops que jo. I ell també va acabar de policia. Paradoxes de la història.