8 d'octubre de 2004
Sense categoria
1 comentari

LA SAGAN: AMADORA DE LA VIDA I DE LA LITERATURALA SAGAN: AMADORA DE LA VIDA I DE LA LITERATURA

Vet aquí uns fragments de la meva plagueta de notes. Escric fet un nero contra el Màtigues, el president Janer i tots els col·laboracionistes culturals amb un PP que, amb diürnitat i caralta, fan tots els possibles per gonellitzar, valencianitzar i fragmentar la llengua i la cultura catalanes.

El color del caquier. Són les sis de l’horabaixa d’aquest sis d’octubre calorosíssim i amb les clarors més belles d’una tardor quasi verja. Estic d’una mala llet de mil dimonis perquè les notícies que m’han arribat aquests dos dies són terribles: la malaltia d’una amiga molt estimada és el que m’ha ferit de debò, emperò el discurs del president del Govern de les Illes Balears, Jaume Mates, d’ahir al parlament m’ha fet ràbia, plorera, ira, vergonya, perboquera i tristesa. Milers i milers d’illencs, joves i vells, que estimam la llengua i la cultura catalanes, i alguns ho hem demostrat des del dictatorials temps del franquisme, no ens mereixem un governant tan inculte, tan negat, tan espanyolista i tan demagog en els pitjors sentits d’aquestes paraules. Primer de tot sentir com Mates destrossa i corromp el dialecte mallorquí em demostra –per si no ho sabés prou, sobretot després del discurs gonellista palmesà a la inauguració de curs a la UIB– que els seus grans mots cridant a la salvació de les modalitats illenques amenaçades pel català estàndard és un bluf que no es creu ni ell. Caldria que recordàs al breu president Cristòfol Soler –que se li deu aparèixer en somnis després d’allò que li va fer– que en tots els dicursos oficials utilitzava, com toca en qualsevol país civilitzat, un magnífic català estàndard. Si això Mates no ho sap és perquè té mala intenció. I aquesta mala intenció ha sortit quan ha parlat d’erradicar qualsevol intent <?> les escoles, de promocionar el bilingüisme (que, of course, només hauríem de practicar nosaltres: els catalano-parlants) i el multilingüisme (que no sé com es menja), i demanant-se com es pot defensar una llengua a base de coartar llibertats i d’excloure una altra que, a més, és la llengua de l’estat. Si entrau a caib.es trobareu aquesta peça verbal que put a neoaznarisme que entabana. Per treurem aquest malestar del cap m’he posat els auriculars i he escoltat les paraules sàvies de la Sagan en una gravació feta per ella mateixa d’un dels seus llibres més íntims: Avec mon meilleur souvenir (Editions des Femmes). Mentre anava cap al caminal dels caquiers davall una claror transparent i càlida sentia la veu <?>, o sia la seva veu precipitada i poc clara, tan singular, tan saganesca que em contava tots els gusts que li donava aquell prat verd d’una taula de joc, aquells casinos sempre oberts i acollidors, des de Montecarlo a Deauville, on havia passat tantes hores de vertadera vida juguesca. I amb tota la força còmplice que té la seva lletra dita en veu alta em contava com en una alba del 8 d’agost de 1958 va guanyar a la ruleta deauvillesca 80.000 francs i a les vuit del matí, quan arribava al casal que tenia llogat per un mes a Equemauville, el comprava al pagès amb les vuit hectàrees que l’envoltaven. Per les lleis de l’atzar el número vuit li havia donat una casa que seria el seu <?>, on escriuria, seria feliç amb els amics Bernard Franck i Jacques Chazot &Cia i on viuria els seus darrers dies.
&&&
El fruit d’ambre. Els caquis encara són verds. Recerc entre les fulles que ja comencen a agafar aquelles roges coloracions de tardor i en trob un que ja ha agafat uns tons carabasses i daurats lluents. L’agaf, el mossec: una sabor que em duu totes les festes tardorals em recorr. Pens en els personatges tan sensitius de la Sagan: la noble i amorosa Nathalie Sylvener d’Un peu de soleil dans l’eau froide, una novel·la feta de fragilitats i d’entregues; l’enigmàtica, bella i chic Eleonore Van Mihem, que neix a l’obra de teatre Chateau en Suède i apareix de bell nou en aquesta meravella novel·lesca que és Des bleus a l’âme on s’entrecreuen els temps de la ficció i els de l’escriptura; la voluble i joguinera Béatrice de Le lit defait en què l’amor, la solitud, la passió d’escriure i la mort –temes fonamentals saganescs– entapissaven les ratlles amb gust de poc; la diva Doriacci de La Femme fardée en el vaixell Narcissus i la pròpia femme fardée a la recerca d’un tendre voyou; la gran star americana, l’amor de Constantin von Meck, d’Un sang d’aquarelle, que conjugava romanticisme amb el vent d’una història plena de peripècies incessants.
&&&
Sagan tenia indulgència pels excessos i la seva qualitat preferida en homes i dones era la imaginació. Adorava pintors com Pissarro, Sisley i Hopper, directors de cinema com Schlesinger, Fellini, Sirk i Truffaut i escoltava Beethoven, Verdi, Fats Waller i Billie Holiday. Va signar el 1961 el <?>, vindicant el dret a la insubmissió pels adversaris de la guerra d’Algèria, i el 1971 el <?> pel dret a l’avortament lliure. Era amiga de Mitterrand i de Jean-Paul Sartre. I escriptora, vera escriptora (<?>) Al seu amic Jerôme Garcin li va escriure l’any 1988, en un torcaboques el seu propi epitafi. Que siguin aquestes paraules de la Sagan una invitació a la seva lectura o relectura: <?> Ella és aquí.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!