1 de setembre de 2004
Sense categoria
0 comentaris

SOBRE LA INTERVENCIÓ DE MIQUEL BARCELÓ A LA SEU DE MALLORCA

Vet aquí la meva darrera escriptura sobre la feta (encara inacabada)

PINTAR PELL DE VIDA

Qui escriu aquestes línies té una perspectiva llunyana i intensa de la intervenció d’en Barceló a la Catedral. En el temps de la nostra adolescència, en Miquel ja coneixia i estimava la força artística de la Seu de Mallorca. Com abans un dels seus mestres, Joan Miró, es passava moltes d’hores dins aquell espai viu d’imatges i sapiències. Quan a principis dels 90 pensava amb ell un lloc per fer una exposició antològica a Mallorca, ja va sortir el nom de la Catedral. I jo mateix en vaig parlar amb el bisbe Teodor Úbeda, que es mostrà molt obert i receptiu. Emperò no va ser fins que la UIB, l’any 2000, va decidir fer a Miquel Barceló honoris causa que aquella intenció va prendre cos. I del primitiu projecte d’exposició, amb la conjunció d’idees de Mercè Gambús, Catalina Cantarellas, Pere Llabrés, Teodor Úbeda i aquest escriptor, confegides amb l’entusiasme decidit d’en Miquel, es va pensar en una intervenció. Després d’estudiar-ho bé, es va creure que la capella de Sant Pere reunia totes les condicions per realitzar-la. I en Barceló va acceptar el repte amb passió i moltes de ganes. Només una estimança apassionada podia concebre la invenció d’un retaule arriscadíssim i sense precedents en l’art contemporani religiós: bastir un recobriment d’argila de tres-cents metres que fos el llenç en què l’artista desplegaria el miracle de l’evangèlica i megapoètica multiplicació dels pans i els peixos al voltant d’un Crist ressuscitat i, alhora, <?> cinc vitralls que il·luminarien aquestes imatges. El finaçament del projecte va ser llarg i difícil, emperò s’aconseguí la primera fase. La feina d’en Barceló al taller del ceramista Vincenzo Santoriello a Vietri sul Mare (Nàpols) ha estat titànica: des de la recerca de les terres a la infrastructura de la gegantina realització, des del dia a dia de l’artista treballant –lluitant amb mans i cos– el fang fins a la cuita plena de dificultats amb l’afegitó del delicat transport i el costosíssim muntatge. En Barceló ha resolt tots els problemes tant amb la recerca activa com amb la invenció artística radical, com toca. <?>, em digué des del principi. Ara podem fer un primer alè: aquesta pell ceràmica de la vida, pintada amb relleu amb els elements i les formes d’una síntesi magistral de tota la iconografia més personal i íntima d’en Barceló, ja està muntada. Els bonys i els forats fets pels punys d’en Barceló, les ditades i les empremtes de mans i peus, la suite exacte d’imatges, la colossal paleta de colors regalimant arreu, tot aquest catàleg i inventari que sembla tan planer és sosté sobre la reconeguda saviesa de la història de l’art del pintor. No hi ha senzillesa ni gratuïtat enlloc: des dels models de l’art rupestre a les pintures gregues de les tombesde Paestum, des dels mosaics pompeians al paleocristià, passant pel romànic i el renaixament (Miquel Àngel, Tintoretto i Rafael) i acabant en el contemporani (Picasso, Matisse, Tàpies), tot hi és com a rerafons i posssibilita un feix de lectures complexes i cultes, gustoses, sense les quals no s’entèn l’obra. La festa submarina i terral barcelonina produeix encantament i sideració: una mescla de pler, fascinació i seducció es desprèn d’aquelles imatges que t’alimenten d’una ambrosia geològica, botànica i animal: de la carn i la sang de les metamorfosis i els metabolismes vitals. La verdor líquida de l’hort de fruites i verdures, les muntanyes de pa i les àmfores que vessen de vi, els fondos covals abarrocats amb estalactites i cols en forma de rosa, la inacabable col·lecció, personal i bellíssima, de peixos i bèsties del mar, la paret seca de calaveres que fonamenten el Crist vestit de llum, cristactiu laserià, amb les llagues vermelles bategants, la immensa onada marina que es mou entre els vitralls i puja fins al capcurucull de la paret lateral, produeixen un enlluernament dins el cervell. I et queden gravats a l’interior de les retines no una o altre imatge, sinó la volcànica i fusa extensió d’epifanies ardents, la invitació potent cap a pensar, cap a saber, cap a assaborir els sabers pensats. I encara no hi ha res finit: per un cantó amb les cortines de plàstic negre de l’obra no tenim perspectiva i per l’altre sense la realització dels vitralls no tenim llum. I cal no oblidar que la llum és la creadora dins el gòtic de l’atmosfera de les vertaderes visions. Ara, entre les fosques de la llum elèctrica dels focus, sense el mobiliari de marès que tancarà el retaule pels costats, sense l’altar i els elements litúrgics i amb els vitralls cecs, només m’atrevesc a dir que molt prest a la Catedral hi haurà una capella de Sant Pere que pot ser com la Sixtina del segle XXI, la capella d’en Barceló: un prodigi d’emocions i d’intel·ligències –d’emocions de la intel·ligència– fet a mà i a consciència per un pintor que és mestre d’obres del pensament. Ara falta el darrer i difícil salt mortal sense xarxa: Barceló ha d’inventar uns camins de llum vitrallers amb longituds d’ona transfiguradores que incideixin damunt aquesta pell bullent de vida i la facin terratremolar –ànimatremolar– perquè creï una atmosfera que, sortint de la capella de Sant Pere, penetri en l’aire de la Catedral, flueixi i eixamori com una música cromàtica dins tots els seus àmbits. Aquest diàleg final –amb l’atmosfera com a mecanisme conductor, una de les incògnites de l’art contemporani– serà el que demostrarà la validesa d’aquesta intervenció: el fet de saber-se incorporar –fer-se cos amb cos– amb l’obra oberta de la Catedral.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!