El monestir de la Santa Maria de la Real i de Sant Bernat de Palma i, sobretot, el seu entorn rural, estan en perill. Sembla mentida que en haguem de defensar dels polítics que ens hauríen de defensar a nosaltres, diu el rector Antoni Vallespir. Catalina Cirer, la batlessa de Palma del PP, fa una Cirerlàndia a les ordres dels interessos del capital local illenc més mafiós i salvatge. Elemental! Si formigonegen, encimenten i asfalten aquests camps històrics amb síquies musulmano-cristianes i molins hidràulics tindrem un paisatge cultural assassinat. Els ciutadans sensibles s’han unirt en una plataforma. si algú els vol conèixer ha de fer després de les tres w salvemlareal.org
No ho escric informàticament perquè em desapareix. He fet el pregó de les festes de Sant Bernat de la Real i si en sé (i la màquina em deixa) el penjaré.
PREGÓ DE LES FESTES DE SANTA MARIA DE LA REAL I SANT BERNAT
SALVEM, SALVAM I SALVAREM LA REAL!
Bon vespre, bona gent que veniu a les festes de Sant Bernat, romeus de la Real, del Secar de la Real, de Son Sardina, de Son Espanyol, de Cas Capiscol, de la Vileta, de Santa de Catalina, d’Establiments, de Ciutat, de Mallorca, del País Català, de l’estat Espanyol, d’Europa i de tot el Món. O més ben dit, gent bona del Món, de la Real, de Ciutat, de Cas Capiscol, de Son Sardina, d’Europa, de la Vileta, de Son Espanyol, del País Català i de l’estat Espanyol. Abans de res us diré que he acceptat com una joia, un honor i una responsabilitat, fer aquest pregó d’unes festes de sant Bernat de 2004 habitades per la lluita contra la destrucció de la terra viva, rústica, hortolana i de secà que encara ens envolta, perquè em sent des de que era petit com un realí, un ciutadà lluitador més amb les Associacions de Veïnats de la Real i de Sant Bernat, de Santa Catalina, amb el pare rector Antoni Vallespir i tota la comunitat de monjos dels Sagrats Cors i amb tots els amadors de la Real. I sembla mentida que, com em deia fa poc aquest rector Vallespir, ben lul·lià, haguem de gastar doblers i temps en defensar-nos del polítics que ens haurien de defensar. O també recordaré al Superior General, corito Josep Amengual que em comentava amb una pregunta irònica els perills de la destrucció d’un terrer amarat de cultura aràbigo-catalana ben pròpia així: <?> Però habitam en un món a l’inrevés, el món trabucat i robotitzat del pensament únic i de la cobdícia dels poderosos amb les seves maquinàries de fer euros i dolars malgrat que hagin de fer malbé (és ben clar el mot: mal bé, fer del bé mal), sí, fer malbé terres, persones, llengües i cultures. I aquí, a Mallorca i just suquí a Ciutat, a la Real aquesta destrucció ens amenaça com una espasa de Dàmocles sempre seguit amb noms i llinatges. Només la construcció de l’hospital Son Dureta II, de cent quaranta mil metres de superfícies i 38 metres d’altura, a la possessió de Son Espases Vell amb totes les àrees de serveis que l’envoltaran pot convertir aquest mediambient agrícola-ramader i aquesta història que habitam en un Blade Runner urbanitzat en què les síquies musulmano-cristianes i els molins d’aigua quedin asfaltats i el monestir cistercenc sia la decoració parctematicosa d’un paisatge físic i cultural assassinat. Quan em digueren on es podria fer el pregó se’m va ocórrer un lloc que no em vaig atrevir a amollar, emperò que, amb les meves darreres visites a la Real, he pensat que era el lloc ideal: els camps de la Real: que tots nosaltres ens trobàssim ara mateix damunt la terra realina, tocant terra de bon de veres amb el cos i l’esperit, damunt els terrossos d’aquesta terra viva travessada de venes d’aigua fertilitzadora des de fa mil anys, tocant els solcs de vida d’aquest terrer amenaçat amb molins d’aigua sarraïns i cristians i nostres, acaronant les espigues i els rostolls dels bledars i el civerars, davall aquests ametlers, garrovers i figueres a punt de collita, ensumant el perfum dels tarongers, tocant els batecs i l’energia del conradís que sembla que els poders polítics i econòmics volen que deixi de ser sòl vivificador agrari i ramader i es converteixi en explotat i productiu sòl urbà de ciment i d’asfalt: de paisatge cultural esdevingui paisatge cutre.
La terra i la paraula són les cases dels humans. Per això quan pensava en aquest pregó us veia, ens veia, a tots damunt la terra fèrtil dels camps agrícoles, virgilians, de la Real –entre el Molí del Dimoni i l’aqüeducte de la síquia d’en Baster– com en una gran casa amb un sostre d’esteles lluents, que si no anam molt vius i lluitam a les totes ens volen esbucar amb formigó, ens volen enterrar la natura. I jo sé cert que se salvarà, que s’ha de salvar a totes passades. Teniu-ho ben present! Però podem lluitar amb la música i la intel·ligència, el valor de les paraules donant veu al món de la natura i establint-hi una relació humana essencial. I també em demanava : pot la lletra de l’escriptor, pot la literatura esdevenir un escut de la natura? Sí, perquè la paraula és memòria, la paraula és combat, la paraula és saviesa. I només amb la memòria, el combat i la saviesa podrem enfrontar-nos a la destrucció. Destrucció del mediambient, destrucció del patrimoni, destrucció de la identitat, destrucció de la història, destrucció de tota possibilitat de saber qui som. Fixau-vos-hi bé: les grans corporacions econòmiques i polítiques que ens volen anorrear no són mundials: són nostrades. I no estimen ni el mediambient, ni el patrimoni, ni la identitat, ni la història, ni la cultura: només adoren el vedell d’or del guany ràpid i fàcil costi el que costi, sense mirar prim allò que esclafen, allò que maten. Com escriptor i com universitari us parlo amb paraules planeres d’aquesta llengua catalana, que volen minoritzar i fragmentar els nostres actuals governants illencs, per defensar els ecosistemes de la memòria de la terra, de l’aigua, del patrimoni i de la història.
Mestre Joan Alcover, aquest magnífic poeta del qual enguany celebram, i per desgràcia massa poc, el 150 aniversari del naixament ens aconsellava amb clarividència esgarrifadora: Voleu triomfar al Món? Siau catalans. Voleu ser universals? Conservau l’aire de família. Amb aquesta veu de català de Castelló, de Mallorca i de Catalunya, amb aquest aire de família del més local, del més personal, del més íntim us faré un breu recorregut pel meu territori de la Real perquè les coses dites <?>, dites en primera persona i donant la veu i la cara tenen el ver valor històric d’un testimoni.
La primera notícia de la Real la’m va donar la padrina materna viuda, Joana Payeres Capó, del Terreno. Per a mi, que em passava el curs acadèmic a Manacor, les vacances del Terreno eren una aventura. Viure entre el Castell de Bellver i la plaça Gomila significava trobar-te dins una barriada novel·lesca en què s’entrecreuava el més popular sabor ciutadà amb el cosmopolitisme més extravagant. Des d’aquí salud als lluitadors veïnats del Terreno actual que intenten aturar la degradació i l’abandó municipal que han convertit aquest barri ple d’història en un Bronx provincià, brut, renouer i perillós. Devia ser devers l’any 1957, jo tenia deu anys, quan vaig venir amb la padrina al Monestir de la Real dins la romeria de Sant Bernat. Agafàrem el tramvia a la plaça Gomila (per què ens carragàrem els tramvies? Per què ens carregàrem una part de les murades?) i tira tira baixàrem cap a l’Aigua Dolça, Son Armadams, Son Alegre i Santa Catalina fins que arribàrem al Born. La padrina Joana fou de les meves millors mestres de la història i de la vida. Vaig saber, amb la melodia de sa llengua pastada pel poble de Búger i trasplantada de novia a Porto-Pi, que aquell Monestir de la Real i de Sant Bernat on anàvem estava en un lloc ple d’històries. No sé com degué explicar-me l’acampada del Rei en Jaume amb el seu exèrcit de catalans i aragonesos–separats per les síquies perquè no s’escometessin– el mes de setembre de 1229 al voltant de la síquia de la Vila i la d’en Baster que abastaven d’aigua Palma. No sé si em va dir que el Rei En Jaume havia amollat mirant des d’allà l’esplendorosa Medina Mayurqa que duia tres-cents anys de domini islàmic: <?> No sé com em degué explicar la verdor exuberant d’aquell prat que quan vaig llegir, molt més tard el cronista Bernat Desclot el vaig identificar: <?> No sé com degué dir-me, aquella padrina sàvia, moderna i republicana secreta, que la Síquia de la Vila, que naixia en un ullal a set quilòmetres cap a la serra de Tramuntana, en el corral dels Moros i que nomia en àrab Ayn al Amir o font de l’Emir, va ser el bessó de l’estratègia real per, després d’un setge de tres mesos, fer caure el dia de cap d’any la Medina Mayurqa i poder estirar la barba del walí. Aquesta estirada de barba –totalment cinematogràfica– que m’havia quedat gravada de petit i em feia esbutzar de rialles com una escena de tebeo, la vaig trobar més tard en el cronista Desclot quan ens conta que després d’haver agafat el walí mallorquí un vaixell català i riure-se’n de les protestes del Rei En Jaume aquest: <?> Veig la imatge com la primera vegada que l’inventí i molts de cops una imatge o un perfum o un renou –tot quan arriba pels silenciosos tactes del sentits– et serveixen per recordar mil i una fetes i fets. No sé si la padrina Joana em va fer entrar en el bressol del nom del monestir i em contà que es deia la Real perquè el rei hi havia acampat amb les tropes conqueridores. No sé si tot d’una amb el seu caràcter de cercar l’arrel de les coses, la padrina em declarava que els que en sabien havien dit que el nom venia del moro ar-riyad que vol dir horts perquè tot el conjunt de possessions, alqueries, rafals, conreus, molins d’aigua i síquies feien d’aquell indret un ver jardí terrenal. Per què apareix dins el calidoscopi de la desmemòria de l’escrit aquell imponent Institut Ramon Llull amb don Llorenç Riber i el Gangster dedins, el canòdrom Balear amb una tieta meva fent apostes i les Quatre Campanes, un passeig cap a Son Tril·lo que calia exorcitzar amb un parenostre? Havíem deixat el tramvia a la Rambla i anava agafat de la mà amb la padrina per aquells llocs que, amb el Psiquiàtric (la Loqueria) i el cementiri gegantí amb cúpules i creus, despertaven la meva imaginació perquè exhalaven un aire de contarelles plenes de misteris incomportables. I no hi havia rotondes, ni generals Riera, ni Prycas, ni cinturons automobilístics. I arribàven al Camí del Reis i s’ensumava la festa per tot: per la gent que cantava i bevia i parlava fort i se saludava amb besades i aferrades pel coll, per les xeremies i els tamborinos que sonaven ara i suara, pels cacahueters que et venien de tot. Deixàvem Can Coll i per Son Serra Parera veia com de molt enfora el capcurucull del campanar de la Real s’acostava vertiginosament. Em semblava que era immens: deu tenir quaranta metres vaig pensar i després em digueren que només vint (Déu n’hi do!) No sé com degué explicar-me la padrina Joana la vinguda dels monjos del Císter del Monestir de Poblet de Catalunya, però em ve a la memòria el nom del comte Nunyo Sanç que fou qui donà el 1235 l’alqueria d’Alpic, ara La Granja d’Esporles, a aquells monjos que havien ajudat el Rei. I a finals de 1239 o començaments de 1240, després d’haver rebut nombroses donacions de possessions, els cistercencs s’establiren a la Real Vella o Son Cabrer (possessió que ha creat al voltant de la seva compravenda un conjunt de notícies i contranotícies amb tràfic d’influències i pelotaso econòmic que poden ser la base d’una novel·la fosca, d’un fulletó costumista o un desbarat villalonguià). I començaren a construir l’actual monestir segurament amb el famós mestre d’obres Jordi Fuster on es traslladaren un quart de segle després. No sé si era la veu de la padrina explicant-me els noms dels arbres i de les plantes que jo li demanava mentre ja havíem arribat a la creu de Can Granada i començavem a pujar el darrer tram cap a la Real, quan la música llunyana que sona com la de Nino Rota a una pel·lícula de Fellini se’m mescla amb la feina artesana agrícola que posaren en pràctica els cistercencs realins, fidels al lema de l’Ora et labora, amb tot el saber acumulat des de la meitat del segle cinquè i sisè, quan Sant Benet fundà l’ordre benedictina. Saber del cultiu de la terra i saber del cultiu de l’esperit amb els monjos copistes de la Bíblia i de les grans obres de l’antiguitat greco-romana. Sant Bernat devia ser un jove seductor i treballador, un líder del segle XII. Se’n parlava d’ell com un home atractiu, intel·ligent, lluitador, sensible, reformador de l’ordre benedictina per tornar a l’antiga austeritat, disciplina i treball. Bernat aconseguí nombrosos deixebles amb els quals fundà monestirs predicant l’amor als pobres, el conreu racional dels camps, la bona utilització de l’aigua i l’amor a la natura. No sé si va ser la padrina Joana que em digué que per mor de tot això Sant Bernat era el patró dels moliners d’aigua. Després vaig conèixer el Molí sarraí de la Real, al qual el 1838 se li habilità una síquia per transvasar aigua de la síquia de la Vila a la d’en Baster i el Molí Nou de la Real o Molí del Dimoni o dels Dimonis, que encara conserva un camí per on els carros duien el blat fins just les moles, i el Molí Petit i Gros de Son Tugores, el Molí de Son Ripoll i el Molí de l’Alzina, el Molí Garrofer, el Molí dels Caputxins i el Molí d’en Brondo. Tota aquesta riquesa de Molins que s’hauria de tenir neta i lluent com a patrimoni i com a font de riquesa cultural i fins i tot turística es troba en diferents estats com m’ha mostrat la magnífica exposició sobre la Síquia de la Vila que han curat tres estudiosos apassionats, tres entrecavadors de la vida de les aigües, Antoni Gorrias, Ricard Terrades i Manuel Oliver. El vídeo de l’exposició, realitzat per David Bonet, és un vertader viatge al fons de les síquies, molins d’aigua, avencs i ullals. M’ha fet una alegria de no dir veure la riquesa de canals d’aigua en mil i una versions, a la llum del dia, soterrats, semisoterrats, amb grans sales plenes de voltes i dovelles de palaus submergits I amb túnels i reguerols. Quan ja havíem passat feia estona davall el portal rodó d’entrada al monestir pensava que aquella església amb Nostra Dona de la Font de Déu, aquell gran claustre presidit amb l’escultura de Ramon Llull, la Biblioteca Balear fundada pel pare Gaspar Munar amb un fons lul·lià extraordinari, quatre-cents manuscrits i seixanta mil volums i l’atmosfera de coneixements i de civilització que tot l’aire tenia estaven bastits sobre els fonaments més forts i nobles: la terra i l’aigua. I mentre escoltàvem els glossadors i miràvem els joves que ballaven jotes i mateixes i tota aquella lluminària de festa, jo anava repetint fluixet i per endins <?>, <?> com una lletania de l’essencial.
I em venien als llavis famílies de paraules de la terra com terra campa, conradissa, de conreu, terreny, esterrossar, terròs, terraqui, terrenal, terral, soler, terra natal, esterrejar, terranc, llauró, terracamper, que voleiaven com a confetti entre els paperins verds arrissats pel vent. I em venien a la veu famílies de paraules de l’aigua: empremta, font, síquia, galteres, ullal, albelló, troneta, trastallador, fibla, trast, herbatjo, escuró, solera, embassat que em refrescaven la boca com quan el temps del batre a la síquia de Coanegra a prop de Son Torrella bevia amb el musell dins la correntia. Entràrem dins l’església per sentir el sermó. Un monjo llegia unes paraules que em deixaren embambat: <?> I el terrabastall que aquells mots creaven dins el meu cervell era com això que el savis orientals diuen un satori: el descobriment enlluernador d’un verb carnal i prodigiós de ver que és. <?> No sabia el que escoltava, tenia els pels arreveixinats i l’espinada travessada de calfreds. El Libre de Amich e Amat era un aliment excel·lent per a les meves fams, un desllorigador pels meus sentits i afectes, una alta i fonda poesia que m’entrava per tots els voravius dels sentits. Aquell monjo tenia el do de la paraula i una passió lul·liana forta. Contava la seva vida com la d’un heroi espiritual i ben humanal. No amagava la seva vida dissoluta com a play-boy de la cort de Jaume II, quan escrivia poesia trobadoresca i practicava l’art d’estimar les més belles dames. Les aparicions de Crist Crucificat com a clau de la seva conversió van lligades per a mi al mite apòcrif de la seva biografia amb una desfeta amorosa amb una dama que perseguí a cavall, tot virguer i profanador, dins l’església de Santa Eulàlia. La dama estava moridora i ell no ho sabia. Va caure del cavall. Es va posar a pensar, resar, estudiar i escriure. Els monjos de la Real eren mestres seus i per això es retirà tres dies al monestir per meditar una feta. L’història era ben senzilla: l’esclau moro que li ensenyava l’àrab havia flastomat i l’havia volgut matar amb un coltell. Resà tres dies per saber què havia de fer amb el moro i quedà en la perplexitat de no saber si dar-li mort o vida. Emperò quan passà per la presó li digueren que el captiu s’havia penjat amb la corda amb la qual estava lligat. Des de 1265 fins a 1274 Ramon Llull es passejava i meditava per aquest claustre. Ramon Llull resava amb els monjos i feia d’entrecavador a l`hort i al jardí. Ramon Llull es cremava les celles, deixava els colzes i es treia els ulls llegint, estudiant, escrivint. Ramon Llull aprenia el curs de les aigües i el curs dels sabers. Quan necessitava llibres que no trobava aquí baixava a Ciutat i visitava les biblioteques del dominics i els franciscans.
Era un curiós, un recercador, un visionari i, segons el desaparegut amic i rector de la UIB, el lul·lià Nadal Batle, un pioner de la Informàtica. Que aquest espai del monestir de la Real on ens trobam fos el lloc de formació i creixença de l’homenot Ramon Lull, del nostre Himàlaia filosòfic, literari, místic, de l’escriptor que fa els fonaments i aixeca les parets mestres de la llengua catalana, que va crear les bases del català literari o del que ara diem català estàndard, hauria de ser un motiu de joia i el signe d’una una riquesa cultural que engrandeix i vivifica l’entreteixit de tots els altres patrimonis realins, des del mediambiental a l’antropològic, des de l’històric a l’arquitectònic, des del literari al social. Ramon Llull encara fa més bons tots els tresors que la Real i el seu entorn posseixen. Un itinerari vital de Llull el fa anar a la muntanya de Randa a resar i meditar. Allà, en la sala de gramàtica i en la cova on es retirava a pregar va tenir pràctiques místiques: il·luminacions, viatges als abismes i als cels de l’esperit. I <?>, ens diu ell mateix a la Vida coetània escrita a la Real. Ja ha decidit convertir-se en missioner, escriptor, filòsof, amador de Jesucrist, discutidor i col·loquiador amb papes, catedràtics, nobles i infeels. Torna de Cura a la Real on continua la vida d’estudi i oració. I escriptura en llatí, en català i en àrab a l´scriptorium. Aquí escriví el Llibre de l’Ave Maria (que duu aquí mateix, a l’estàtua de l’escultor Orell) l’Art Major que després anomenà Art General i el Llibre de la Contemplació que després fou el Contemplador Major. Potser confegí sementers de lletra del Libre d’Amich e Amat i trobà inspiració per crear el protagonista de Blaquerna que seria ermità, monjo, cardenal i papa. El 1276, gràcies als monjos de la Real, aconsegueix l’alqueria de Miramar on fundarà el primer edifici que podríem anomenar universitari de Balears: el Col·legi de Miramar, una institució en què es podien aprendre les llengües orientals i les disciplines per ser missioners a terres de moros. Com a senyal d’amor al monestir, deixà la seva biblioteca, dipositada en tres cofres a París, a Gènova i a Palma, a la biblioteca de la Real. Des d’aquell vespre del meu primer romiatge de Sant Bernat sé que la veu de Ramon Llull és viva aquí, en la lletra de ses obres. I des de la mort de Llull l’abadia de Santa Maria la Real va seguir sent bressol de sabers i d’amadors de Ramon Llull, com el savi abat Toni Ramon Pasqual que el segle XVIII lluità amb les armes de la paraula contra els perseguidors del Doctor Il·luminat. No sé com em degué contar la padrina Joana la història dels cistercencs fins que són expulsats el 1835 amb la desamortizació de Mendizábal, però jo sabia que aquell monjo que havia cantat els goigs de Llull era dels monjos de Lluc, Missioners dels Sagrats Cors –una ordre que havia nat a Sant Honorat de Randa– i que s’havien instal·lat a la Real a finals del segle XIX per crear un centre de formació i de retir. En aquella època ja podia imaginar els perills que amenaçarien la Real, perquè una de les extraordinàries converses que tenia amb la padrina Joana, una ecologista avant la lettre, era catalogar amb tristesa i ràbia els desastres patrimonials ciutadans que d’estiu en estiu vèiem amb un ritme creixent a la Palma que estimàvem tant. No em podia imaginar que ara la Universitat de les Illes Balears, en la persona de la catedràtica d’Història de l’Art, Catalina Cantarellas, hauria de fer un informe sobre la declaració com a Bé d’Interès Cultural a favor del Monestir de la Real i del seu entorn. M’entusiasma veure com la sàvia i sensible Cantarellas, amb lucidesa i coneixements, clarifica des d’un bell principi la defensa del mediambient, de la terra rural: <?> I quan es tracta de delimitar l’entorn que s’ha de protegir, no només rebutja els aproximadament dos-cents metres de perímetre que es tracen al plànol enviat pel Consell de Mallorca sinó que especifica ben a les clares i amb raons de pes cientificotècnic que hauria de ser una àrea força més extensa que, aproximadament duplica en escreix la proposada. Escoltau-la: <?> I en la conclusió informa favorablement la declaració de la Real com a Bé d’Interès Cultural en la categoria de Monument, que ha d’incloure béns immobles i mobles i l’entorn que especifica, subratllant que l’entorn proposat pel Consell de Mallorca és, a més d’insuficient des del punt de vista espacial, incorrecte des del punt de vista científic. I a més d’ampliar els límits demana que s’especifiquin una sèrie d’elements com els ramals, trams i elements vinculats amb les síquies d’en Baster i de la Vila i el seguit de finques, parcel·les, espais públics que tenen una relació física, històrica o visual amb l’element.?>?> M’umpl d’alegria aquesta defensa raonada per a la Real de la nostra universitat que, encara que sigui molt jove, té una clara tradició lul·liana i una funció de transmissió cultural, de discerniment crític i de recerca per resoldre problemes reals d’aquesta societat balear en els temps convulsos de l’actual crisi econòmica i, sobretot, crisi de valors. I el nin de deu anys agafat del vestit de la seva padrina Joana entre la bulla de la festa, les canyes i les cucanyes, el nin que de vegades es perd entre el trui dels romers, els venedors de llepolies, els balladors i els glossadors, entre la gent festera perquè ho vol veure tot i tot d’una, aquest nin de 1957 s’enamorà profundament de la Real. I estimar és ser vulnerable, és un patir i una passió, és una angoixa i una ànsia, és un desfici i una espera. I estimar la Real és tot això i també és fer que l’estimin els altres, que l’estimi qualsevol humà d’aquí i del Món. I això és una realitat viva: estimen la Real els veïnats del Secar de la Real i de Sant Bernat, els pares Missioners dels Sagrats Cors, la Universitat de les Illes Balears i molts de milers i milers de ciutadans de Palma, de Mallorca, del País Català, de l’Estat Espanyol, d’Europa, i del Planeta. I com que l’estimen lluiten amb totes les forces a través de tots els sistemes: legal, judicial, mediàtic, manifestatiu, publicitari, internetià i fester. Les festes de Sant Bernat de 2004 no han de ser festes de plor ni dol sinó d’una esperança novella. Els qui ens comanden tenen vida moral i segur que llegiran i tindran en compte les al·legacions del prior de la Real, Antoni Vallespir, al Pla Territorial de Mallorca, l’informe de la UIB perquè facin BIC la Real i l’entorn, les intervencions del veïnats i ciutadans reunits a la Plataforma Salvem la Real, les declaracions de nombroses associacions i societats culturals a favor de la Real i els milers d’articles, textos, imatges i treballs que, en defensa de la Real, han sortit en tots els mitjans de comunicació. Romers de sant Bernat, realins, ciutadans, forans i immigrants –molts de vosaltres acollits a la Real–, amadors tots de la Real us convid a la festa amb cançons i balls i debats i bulla conjuminada amb la lluita contra les excavadores i els comissionistes mafiosos, els usurers i els bulldozers, les piconadores i el capital anònim. Recordaré dos lemes de saviesa lapidària perquè enclouen molt de pensament concentrat: el poeta Miquel Costa i Llobera, que també fa 150 anys que va néixer i al qual tampoc no se li ha fet encara la festa que es mereix, un mestre que era amador de Llull i de la Real, ens digué: Siau qui sou! I un altre poeta ben del segle XXI, Blai Bonet, ens grafitejà als murs del nostre poble: Siau qui heu de ser i si arriba el cas, siau qui convé esser! Una lliçó i un repte d’amadors! Un camí clar per aprendre a ser qui som. I acabaré aquest pregó com un realí més, com un pelegrí fester de Sant Bernat amb els mots perfumats d’alfabeguera, com un lluitador de Salvem, salvam i salvarem la Real amb els punts reivindicatius de tots:
– Impedir la construcció del nou hospital i el crematori als terrenys de Son Espases Vell.
– Impedir les urbanitzacions i especulacions dels voltants del Monestir de la Real, ja que suposaria una forta agressió contra el medi ambient, un gran consum de territori i una pèrdua important de qualitat de vida dels seus habitants.
– Protegir el Monestir de la Real i el seu entorn rural, d’un radi mínim de protecció de 500 m, ja que és un monument històrico-artístic i zona natural.
– Protegir la Síquia d’en Baster i la Síquia de la Vila, d’època musulmana, úniques a Europa, que actualment encara estan en funcionament per abastir d’aigua a Palma.
– Defensar la barriada de la Real davant qualsevol acció immobiliària i/o especulativa del nostre territori, ja que aquesta perifèria antigament rural i ara majoritàriament residencial, ja ha patit fortíssimes agressions al medi ambient.
– Col·laborar amb altres plataformes veïnades constituïdes per a la protecció del territori (per exemple: Plataforma contra la 2a. Via de Cintura).
Salvem, Salvam i Salvarem a totes passades el Monestir de la Real i el seu entorn rural! Quenviva Sant Bernat, patró de l’aigua i dels moliners d’aigua! Visquen els amadors i lluitadors de la Plataforma Salvem la real!
Moltes de gràcies, salut i joia per a tots!
Telloc, 12 d’agost de 2004
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Estimat,
excepció feta de la referència (al meu entendre innecessària per conjunturalment nociva) a l’Estat espanyol, vull ratificar-me en la sincera i sencera felicitació que et vaig donar, in situ i post pregó.
Et deuen siular les orelles, perquè gent nostrada (altre temps "empeperada") m’han comentat amb entusiasme i admiració la teva rapsòdia poètica sobre el rei en Jaume, Ramon LLull, els llocs i les fonts, la passejada infantil…
PS.- No he pensat de posar els ous al sol… Bé, no els meus, impròpiament dit, sinó dels d’au com feien els nostres padrins, a qui fins ara tenia per salvatges i començ a descobrir que eren més savis (i eminentment pràctics) que els pacífics manifestants queixosos contra la demencial CIRERA i els seus àcars i paràssits. Una bona regadora amb sotal ha mester la madona dels boleros (en el sentit peioratiu del nom del ball!). O l’ara de moda aromateràpia dels ous nials (amb sol de valent de dos dies) per perfumar qui ens maquilla vilment la terra dels nostres Balutxos.