JA HA SORTIT EL LLIBRE DE RELATS ‘TRÈMOLO’

I jo seguesc amb una relació estranya amb la Plagueta de bord. La tenc massa oblidada. No cont res d’allò que em passa, no penj contes, ni poemes, ni res. Ara mateix ha estat quasi una casualitat que ens haguem trobat la plagueta i jo.

Però com que som aquí faig un acte de penitencia i dic que des d’ara intentaré tenir una quotidianitat amb aquesta eina que estim tant.

De vegades pens que el nou format (que hauria de ser per donar marxa) és el que m’ha bloquejat o tallat un poc. És paradoxal i oximorònic!

La setmana que ve faig un caramull de presentacions a Catalunya. Ara donaré el resum:

Dia 21, dimecres. Badalona. Llibreria Saltamartí. Presentador: Eduard Escoffet. 20hores.

Dia 22, dijous. Mataró. Llibreria Dòria. Presentador: J. M. Calleja. 20 hores.

Dia 23. divendres. Barcelona. Restaurant Idò Do Balear. Presentador: Sebastià Portell. 20.30 hores.

Dia 24, dissabte. Llibreria NoLlegiu. Presentadores: Tina Vallés i Susanna Rafart. 13 hores.

Dia 26, dilluns. Llibreria 22. Girona. Presentador: J. M. Fonalleras.

 

I encara en queda alguna,

Vet aquí un conte de Trèmolo.

REPLECS DE VIOLÈNCIA

Matar alimenta el sentiment de poder. L’Estat Islàmic i el masclistes han comprès que l’assassinat és una arma de seducció fatal.

Llegesc la notícia un parell de vegades i intent condensar-la amb poques paraules a la meva plagueta verda de feina periodística: “Tres persones salven una dona de morir ganivetejada a prop de l’església de la Mare de Déu del Roser del barri de la Soledat de Palma. Queda molt clar que les persones que participaren en el succés, quan tres homes valents evitaren que un salvatge de quaranta-tres anys matàs la seva exparella a prop de l’església de la Mare de Déu del Roser, prosseguiren les seves vides en situacions i sentiments oposats. Na Rosi, la dona víctima de l’agressió, de trenta-nou anys, va tornar amb el seu fill i la seva mare a ca seva, a la plaça de les Columnes, després de rebre l’alta mèdica. En Jesús María Poncela, l’agressor i l’exparella de la víctima, de professió mecànic, passà vint-i-quatre hores a la comissaria del passeig Mallorca i fou conduït davant el jutge de guàrdia, que el tancà a la presó sense fiança per intent greu d’homicidi. En Wilson, l’equatorià que va recollir la víctima al seu cotxe, es va  assabentar per un periodista que l’Institut de la Dona li havia concedit una distinció especial. Aquesta mateixa distinció la donaren a en Miquel Àngel Ferrer, l’oficinista que va amençar a l’agressor brandant uns papers. L’Institut de la Dona s’ha oblidat d’en Rafa Miró, l’inspector de gas, que va ser realment qui va noquejar el maltractador. Paradoxes de la vida!” No n’hi diré res a mumare, de tot això que pens investigar amb el material preciós d’aquest fet real. Em xisclaria com una boja: Xuska, et la nina amb més capacitat per ficar-te en qualsevol embolic! I no li manca raó: fa mig any que surt amb en Miquel Balern, un guitarrista que toca amb un grup heavy metal, Hell Radiations, que em duu pel carrer de l’amargura, perquè s’està desintoxicant del perico i té uns monos de cal déu. Però com que som una al·lota de devuit anys, estudii filosofia a la UIB i col·labor en tres revistes i una televisió local, tenc prou coratge per enfrontar-me a qualsevol cosa. No cal suposar res. Quan vaig veure als diaris digitals, i després al facebook i al twitter, aquella notícia de l’intent d’assassinat d’una dona, que s’havia salvat per la intervenció dels vianants, vaig decidir investigar la feta perquè reunia tot d’elements que qualsevol Sòcrates contemporani intentaria esbrinar. I vaig començar pel lloc dels fets. Devers les nou del matí ja era a la confluència dels carrers Salvà i capità Froranta, on va passar la cosa. Les primeres persones que vaig abordar no en sabien res de res. Mala sort! La gent del carrer amb mirava amb massa prevenció. Entrar en un bar formava part del Pla B. Sabia que els empresaris són rúfols i alguna vegada hi havia tengut embulls forts. Però, qui podia resistir-se a una al·lota simpàtica, riallera, ben rossa de pot, amb cua de cavall, uns ulls color de xampany i una meula que seduïa un mort? La senyora que estava rere el taulell em demanà si era periodista, de la policia o d’alguna assegurança. Em vaig presentar com estudiant universitària que feia un treball sobre la violència de gènere. I aquella senyora ben arremangada, amb una permanent fluixa i uns pits prominents, em va dir amb veu baixa que l’agressor havia anat al bar, s’havia assegut a una taula del racó i mentre es prenia un gintònic es va dedicar a treure un ganivet de pam i mig sense dissimular gaire. Quan va veure que l’observaven, pagà i sortí. Anava amb unes tennis, uns vaquers foradats i una polar blava i tenia el cap molt calb. Si no hagués estat pel ganivet, no presentava un posat gens agressiu. Però aquell senyor que està assegut allà li contarà més coses. I m’acompanyà fins a la taula d’un home vellet, un padrí de cabells blancs, que amb molta energia verbívora em va donar el que cercava: una informació de vianant de primera mà. Tot va passar molt de pressa. Aquell home dels vaquers i camisa blava es va treure un ganivet i amenaçà una dona. Jo estava enfora, emperò mentre m’hi acostava ho vaig veure tot. La dona es va posar a cridar auxili quan ell va començar a punyir-la. Un altre home, que no sé d’on havia sortit, es va treure una barra de més d’un metre (era un manòmetre, perquè després vàrem saber que era inspector de gas) i li va començar a pegar. Emperò l’agressor duia tanta de ràbia que no s’immutava amb els cops. Fins que li va tocar les costelles fort i ell se separà. Un altre home, amb uns diaris com a porra, s’acostà, i en aquell moment s’aturà un cotxe. En va sortir un home que llançà una eina contra l’agressor. I els dos homes entraren al cotxe la dona ferida, que regalimava sang. Després vam saber que el cotxe era d’un emigrant equatorià, en Wison Ribera, que, amb en Miquel Àngel, l’oficinista que aixecava els diaris, la dugueren a l’hospital de Son Llàtzer. Vaig acompanyar l’inspector de gas al bar perquè li curassin unes resquillades que s’havia fet a les mans. Nom Rafel Eugeni. Va prendre una til·la. Defora dos policies havien arrestat l’agressor. Tot el temps en Rafel Eugeni repetia: Jo li pegava i ell no s’aturava d’apunyalar-la. Un cambre jove i ben salat em va fer saber que en Wilson era un emigrant que malvivia de la construcció i volia tornar a Guayaquil, devia molts de lloguers i el treien del pis. Ell havia assegurat que s’havia promès no intervenir en disputes al carrer, perquè a l’Equador va passar dos dies en coma per haver ajudat un amic en una brega de discoteca. També vaig descobrir que l’Institut de la Dona només premiava en Wilson i en Miquel Àngel. I que en Rafel Eugeni havia declarat: em sembla molt bé que donin les distincions als altres. Jo sé el que vaig fer. A ca meva som un heroi. No necessit medalles, ni mandangues. Tothom hauria fet el mateix en el meu lloc. He descobert que la feta té uns elements clàssics: Na Rosi havia deixat en Jesús María Poncela feia dos mesos. El jutge havia donat la custòdia del fill de cinc anys a la mare. En Jesús María Poncela havia amenaçat na Rosi de paraula, per escrit i per telèfon. Na Rosi no n’havia fet cas i no va denunciar la feta. Quasi hi va deixar la pell! La revista Vibracions em publica aquest reportatge al número d’octubre. En Miquel Balern, el meu estimat, ha deixat el grup Hell Radiations. I ha entrat al Projecte Home. Som feliç!

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *