Exactesa, harmonia, llum, mesura i gràcia són les idees que voldria vehicular.
No som jo qui escriu. És ell! Ell? El qui escriu. Es troba en mi. Incontrolable. Indefugible. Impensable. Invisible. Quan es desperta, no hi puc fer res. Escriu, escriu sense aturall com si fos la cosa més important del món. És una força indomable el que em mou. Sempre he pensat que m’agradaria escriure amb l’ideal que em donà el meu primer mestre de gramàtica a l’escola: cal que intentis crear una alta condensació, però no una alta condensació de pensament, de saviesa o de veritat, sinó de música. Això em va deixar destarotat. A poc a poc ho vaig entendre i vaig saber que tenia tota la raó. No m’havia de matar per cercar uns personatges, un desenvolupament, una història, sinó que calia que, sobretot, trobàs un to, alguna cosa articulada o cantada, una dicció. Carina, aquella dona que compartia els darrers setze anys amb mi i que deia que m’estimava, no ho podia entendre. Quan li mostrava els meus escrits, es posava feta un nero, una fera ferotge i començava a cridar: Tornem-hi torna-hi! Has tornat a caure en el parany de sempre. Aquestes tornioles, aquestes sinuositats, aquests meandres no duen enlloc. No són ni tan sols poesia. Potser algú et podria dir que fas escriptura automàtica, però això està més passat que el realisme socialista. Per aquest camí no arribaràs a publicar cap llibre. I si escrius i no publiques un llibre, ets un no ningú! Mentre ella s’exaltava de cada vegada amb més intensitat i sense esperar cap resposta de part meva, la contemplava com si jo fos un zoòleg i ella la peça més rara de la meva col·lecció d’animals preciosos. Mirava la seva cabellera pèl-roja, que amb el ritme in crescendo dels crits s’havia electritzat i li donava aires de Medusa amb el cap ple de serps. No sabia què respondre. Era com si ella m’hagués tancat tots el camins, totes les sortides, i m’hagués arraconat en un cul-de-sac d’on no em podria treure ningú. No volia implorar-li res, ni justificar-me, ni dir-li que allò que feia era la meva forma més bella i sàvia de llegir el món. No volia acabar assegut davant la pantalla de l’ordinador com un estudiant castigat que confegeix la narració d’un desencant aterridor amb quatre anècdotes de la vida d’una amiga de na Carina, n’Ellen, una vídua de mitjana edat amb molts de pistrincs que es dedicava a tenir aventures amb al·lots que cobraven una fortuna i la feien feliç. Però na Carina m’ho ordenava fort i no et moguis. I convertia n’Ellen en una marquesa de Merteuil a la qual demanava com havia aconseguit inventar-se a si mateixa. I ella em contestava, mentre assaboria una maduixa i bevia una copa de xampany: “No he tengut altra opció, som dona, i les dones estam obligades a ser més hàbils que els homes. Un home pot destrossar la nostra reputació amb unes quantes paraules. Per això m’he hagut d’inventar no sols a mi mateixa, sinó tot de formes d’escapar que ningú no havia imaginat mai. I si ho he aconseguit és perquè sempre he sabut que havia nascut per dominar el vostre sexe i venjar el meu.” Quan mostrava la contarella a na Carina podia veure com em donava una enhorabona callada amb el tremolor del gust dels seus llavis ardents, una enhorabona que a mi no em deia res de res. Na Carina no pot comprendre aquesta obsessió meva de dur sempre damunt la llibreta de notes i el roller ball a mà. M’agrada fins i tot que aquestes eines es trobin ben col·locades damunt la tauleta de nit. Ella es posa molt nerviosa quan veu que a la mala hora em despert, encenc el llum i començ aquest procés d’escriptura involuntària, de falsa escriptura automàtica, que m’ha provocat un somni, un pensament, una sensació. Cop en sec el text es presenta davant els meus ulls i els mots em diuen que els escrigui amb la velocitat del desig. No importa el tema: l’amor, el sacrifici, la passió, Europa, l’esperit humà, l’arquitectura, la mort, un acte de seducció… M’agrada fer un eixam de fragments que parlin de cor a cor. Tot va començar quan vaig llegir un llibre d’un alumne de Kierkegaard, Kasper Nefert Olsen, sobre aquesta forma esmicada d’escriure. Olsen era un filòsof independent i provocador, dues qualitats que admir molt, i per afegitó també componia música. A mesura que l’anava llegint, feia anotacions als marges, escrivia comentaris, subratllava frases, enfilava protestes, començaments de polèmica, digressions… Al final m’he temut que tot això acabava per constituir un conjunt de contra fragments que podien ser el bessó d’un llibre. Sé que el sentiment de la llengua és l’únic far que em guia. El llenguatge esdevé una trobada permanent entre el sentir i el sensible. Els instruments d’aquesta trobada són la metàfora i la contarella. I el resultat és la pèrdua d’un mateix, l’anul·lació d’un mateix, la reconstrucció d’un mateix. Com s’anomena això? Ficció. Faig ficció per donar a comprendre. Faig ficció per recordar allò que no ha passat mai. Em sent com un nadó. Vull traduir l’indesxifrable. El meu objectiu és enfonsar el lector en una experiència emocional que li faci sentir coses que no hauria somniat mai experimentar. Faig feina a la vorera dels llavis per acaronar la pell del món. Saps la diferència que hi ha entre un esquirol i un sant? Cap! Tots dos fan provisió d’una claror que immediatament obliden. Ador escriure sobre les flors del no-res, la rosa amb els pètals d’aire, l’alè de les ones altes, els salms de les fulles del trèmol que no em demanen, ni em responen, només em donen la presència siderant de tota la biosfera, mil i un tambors de neu que canten, corals, una polifonia trencada. Em ve al cap un vers d’Aragon que em persegueix molts de cops: le temps d’apprendre à vivre il est déjà trop tard. Per eludir aquesta fatalitat, em reinvent la vida i escric dins l’eufòria deixant lliures les facultats creatives. El que m’interessa és aquesta inadequació amb el món, el malestar, el fet de no sentir-se mai a la distància bona. Cerc una forma de sequera, de salvatjor, de ruïna. M’agrada posar les meves teresetes en situacions de crisi per deixar-les en pèl, trencar els fils que les fermen artificialment a un munt de coses, i veure què en queda, què és allò que les anima, que les fa alenar, que les trastorna, que les emociona, que les ajuda a viure o finalment les mata. Heu sentit mai la Marxa fúnebre per a una tereseta? Doncs això.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!