Hic mundus est liber (Aquest món és un llibre o aquest món és lliure)
Els neurocientífics ho diuen a les clares: allò que defineix el nostre cervell és que està sempre en un canvi constant. Això que anomenam identitat és un miratge. No som mai iguals a nosaltres mateixos perquè el nostre cervell no s’atura de mutar. Cal ser conscients que el nostre cervell és el fruit dels nostres actes, la qual cosa ens fa responsables. Tot és qüestió de voluntat. Quan l’exercim ens convertim en allò que som. Els humans tenim la capacitat d’adaptar-nos. La intel·ligència és la capacitat d’adaptació, i ser intel·ligent consisteix en la voluntat de no tancar-te a altres experiències, altres cultures, altres pensaments, altres mons. Escric això per refrescar algunes de les idees que vaig caçar al vol mentre llegia un article sobre l’òrgan sexual més important del cos humà —el cervell, of course!— i mir la mar que tenc darrere la finestra d’aquesta cambra. Fa vent de l’est i tota la superfície va plena d’ones blanques. No hi ha ni un vaixell. Les clapes blavoses de posidònies s’eixamplen, i les de color de turquesa de l’arena submarina s’estrenyen. Faig un respir blau i fondo de mar, faig un respir verd i clar de garriga. Les idees se m’enterboleixen i em vénen invasions d’un cromatisme subtil d’aquesta bellesa que m’envolta: blavor blavissa d’un cel travessat d’un núvol gran i blanc en forma de cos miquelangelià que s’arrapa a la cúpula celeste (aquí em surt per la ment un poema de Baudelaire que es titula “Les merveilleux nuages” on diu que aquests són el que més estima el protagonista); verdor, verdorada d’uns pins que fan una ombra fresca des de fa anys i panys (aquí em ve allò tan tòpic i tan bell: “El pi de Formentor”, de Miquel Costa i Llobera i, sense que em sàpiga greu ni em faci vergonya, em pos a recitar-lo des del principi fins al final i qued ben descansat). La casa d’estiueig familiar és damunt el roquissar. La va fer el repadrí Simó perquè la seva dona tenia un poc d’anèmia i el metge li va dir que necessitava passar temporadetes devora la mar. Per sort aquesta zona d’Odrenya no ha estat urbanitzada perquè la senyora vella de totes aquestes terres vorera de la badia va deixar ben clar en el testament que l’hereu que volgués establir la marina la perdria per sempre més. Per això només tenim uns veinats. El senyors de Can Desmur, en Miquel Verí, i la seva dona, Llorença Salas, que només passen un parell de setmanes dels mesos d’estiu a la possessió antiga, que té una torre de defensa del temps dels moros. La cala és més aviat un caló, el caló d’en Fosca. Quan hi ha la plena s’hi pot veure una representació familiar dels encontorns i alguns guiris que han vengut a peu a la recerca de la Mallorca secreta. Els meus pares solen anar a una costa brava en què hi ha uns enfonyalls i cocons que semblen petits llacs amb comunicació amb la mar on s’hi fan musclos des de sempre. Quan de molt enfora els veig, em fan gràcia: van amb unes grans botes de cautxú que els arriben fins als genolls i sembla que són dins un hort collint patates. He tengut una topada forta amb n’Andreva, la meva dona. Hi ha lucideses que són pitjors que les pitjors cegueses. Amb la seva gelosia malaltissa m’havia fet un quadre amb na Rosa Salés, una alumna de denou anys a qui només volia entabanar un poc. Perquè, què cercam sinó fugir una mica de la nostra insignificància? Cadascú vol, quan camina, que qualcú es giri quan ha passat, o quan no pot dormir, que qualcú se’n temi, i, quan va de les rialles a les llàgrimes, que qualcú l’escolti. I, si és feliç, que qualcú l’envegi. Potser per això tota ruptura, tot divorci és tan dolorós. No és l’ésser estimat, l’objecte que us manca, sinó l’altre, el testimoni, aquest micro o aquesta càmera que sempre funcionen. Aquest o aquella, tant se val, que amb desig o amb odi us veu aixecar, vestit, menjar, fumar, sortir, encara que sembla que no us mira ni us escolta. I cop en sec, ningú! I llavors per a qui esclafar la cigarreta dins el cendrer en lloc de damunt l’estora? Per a qui desvestir-vos i apagar el llum? Per a qui tancar els ulls i cercar la son? Per a qui dormir i per a qui despertar-vos? Demà qui podrà fer de testimoni que us heu rentat bé les dents? I davant qui? No es pot negligir la natura de l’altre. Per això ahir vàrem parlar amb n’Andreva fins a la mala hora perquè un doi no ens fes malbé aquelles vacacions delicioses. A Dona Llorença l’havia vista de prop a la missa del diumenge que es deia a la capella antiga d’Odrenya on ella i el senyor presidien la cerimònia religiosa al costat dret de l’altar, un parell d’escalons per damunt nosaltres, el poble. Sempre m’havia semblat una mescla de vamp, matrona i Mantis religiosa i no li havia tret els ulls de damunt en tot el temps. Ara, quan li exigia que em donàs les joies i el líquid que guardava dins aquella caixa forta amagada darrere una còpia molt ben feta d’un xot de Zurbaran al lligador de la cambra, no somreia del tot; tenia un mig somriure, res, un plec dels llavis, tan volgudament indecís i altiu com la mirada freda i seca dels ulls d’una esfinx. No vaig armat. Però, Dona Llorença, si es posa a cridar no em quedarà més remei que tancar-li la boca amb un mocador i fermar-li peus i mans. Ella em duia la capsa amb les joies i els collars. I jo li deia que no s’oblidàs d’aquell solitari que lluïa al dit índex i el rellotge amb l’esfera envoltada de diamants. Després li demanava que ho posàs tot dins la motxilla que em penjava a l’esquena. Ella ho feia amb una obediència que conjugava un cert aire sàdic i l’educació rebuda al col·legi de les monges franceses del Pont d’Inca. Obria la caixa forta amb la delicadesa d’una dama que broda un unicorni a un tamboret. Només vull els doblers i el lingots d’or. Els bons del tresor i les altres accions són mals de negociar quan se sap que són robats. Després vaig veure en els seus ulls esbatanats, molt lluents, i en les faccions glaçades, un gran desig. Ha estat molt amable i per això us faré un favor. Posseeix un cos esplèndid però miri de relaxar-se. La tenia estirada damunt el llit i ella semblava que es resistia. L’hauré d’agafar a l’assalt perquè amb el meu ofici he après a no eternitzar-me ni en els apartaments ni en el cos de les dones. Quan sentirà que el meu cotxe arrenca podrà cridar la policia, perquè el que més desig és un somni reparador dins el meu llit. Aquest matí m’he aixecat amb una energia extraordinària. El capvespre he ajudat a netejar els musclos a mumare. Hem sopat de tomàtigues amb mozzarella, els musclos al vapor amb herbes i ceba i una coca d’albercocs. La lluna quasi plena sortia de damunt la torre de defensa d’Odrenya. He pensat molt en Dona Llorença. Tothom ha passat un guster amb aquella menjua. La meva dona havia canviat el cantet. Quan hem anat a dormir s’ha vestit amb llenceria de femme fatale: tota negra amb randeta. Hem boixat com a puputs. Ella s’ha mossegat els llavis perquè ningú de la casa no la sentís cridar. Hem quedat adormits com a marmotes. No sé com acabarà tot això!
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!