Explor allò desconegut del material que faig servir i n’esper la sorpresa i el xoc emocional que faci arrencar el procés creador. No sotmet el material a la meva voluntat, sinó que l’alliber, hi dialog, romanc atent a la vida que li és pròpia, n’escolt les suggestions.
No estic en un estat de consciència ordinària. Visc dins clarianes de bosc, dins forats que no duen enlloc, dins uns mots perduts. A través del temps he après a mirar-la com alguna cosa que hi és i no hi és i que se’m presenta com una llunyania. Vostè ha sabut cultivar i viure una llunyania que li dóna aquest aire estel·lar i com d’arribada en els moments difícils. Se m’enrampa molt el braç dret. Tenc dificultats per escriure. En els replans del passeig atur cop en sec la màquina dels pensaments. Potser només un penchant de pedanteria infantil que arrosseg, o això que ara diuen una overdose d’autoestima, em fa creure que aquelles frases que es mouen dins el cap podrien ser anomenades pensaments. Si fos més precís cercaria un nom més estricte per a aquests embarbussaments. Llavors d’idees o avortons, tant se val. M’obsessionen les deixalles que cauen de la taula del menjador. Són vives. Són vies. Escric les coses que em vénen al cap mentre camín, això és un exercici que vostè em va dir que em podria fer molt de bé: les garbes entre els rostolls, la certesa clara de la mort, un llumeneret neònic dins la nit del camí de carro, quatre o cinc cucaveles amb el risc total de trencar-me l’espinada, l’olor insistent de les clovelles d’ametla a la clastra del corral de cal padrí, allò perdut i just suara trobat, exvots sense redempció ni consol, reliquiaris d’un temps esgotat, el fulgor d’una animeta fragilíssima que sempre dirà tres mots: «Visc, he viscut!», fems de vida. Quan l’imagín molt a poc a poc sé que em costa molt acaronar-la amb aquestes eines tan pobres de la llengua. I del polze i de la verga i del turmell i de la intermitència dels dits que m’afic dins la boca fins que ja no puc pus. No són les ofrenes el que jo li voldria donar: pot rebutjar-les sense remordiments. «Tu i jo som estrangers», aquestes paraules seves foren dites amb el somriure més insondable, més perdut. Com a vostè, m’agrada de cada vegada més la nit, l’obscur. Només em fa voltes tot allò que es refereix a la dilatació de la carn. És mentida. Això sé que vostè no ho podria suportar. Li escriuré una frase tota de punts i de ripunts: d’intervals d’afàsia i d’ofec. Així potser m’entendrà o em tendrà, en tendre. Veure-la sense que vostè em vegi, aquest és el meu treball. La pràctica d’on pou, la conjunció de la visió i el pler: voyeur de vostè: bell ofici. Aquí tenc una frase seva que em va deixar KO: La trompeta de Miles Davis inventa Ascenseur pour l’échafaud. Tu jugues el meu Lift to the scaffold. La vida no avança com un llibre. Nit, Night, Nux, Nuit, Noche, Nox, Nacht, i, de sobte, el mirall negre. Un matí assolellat camí del far vell del cap de les Sargantanes, vostè, amb molta displicència, em va dir: escriure és caminar i mirar, flanar. Aquest verb afrancesat em va venir de nou i sé que vaig estar una estona com algú que ha rebut un cop fort al front i en queda commocionat. Si bastàs un gest per contar-li totes les passes que he fet fins a arribar als penya-segats de Trisolc, on vostè anava, tota sola, a llegir, a prendre el sol davall l’ombrel·la, a nedar dins el caló dels Suros, a espiar l’illot de l’Aviram que visitava per camins d’aigua salada… Si bastàs agafar una grapada de la salabror que duc aferrada a la pell i a la mirada per fer-li avinent els ritmes del sol que ventallaven entre uns núvols grisos i rosa, per inventar una fira de raigs que queien en picat allà enmig, just entre els meus braços i l’horitzó, en una taca fosforescent que convertia el mar en volcà de lluminàries… Si bastàs dir uns mots com De Profundis perquè apareguessin l’estol de pensaments que voleiaven, com les gavines de coll gràcil enfora, entre els meus neurotransmissors en un ordre bastit amb la filigranada mescla d’aquells elements —l’espígol, el far, les mates cremades, el quars lluent que fa replans, els caminois entapissats de coixinets, les coloracions verdes, blaves, escumoses de l’aigua a les tenasses que sembla que no s’acaben mai, l’horitzó net i llarg dibuixat amb una recta magnífica de miratge, els silencis de les ones com una respiració dels fondals, de les apnees, dels moments en què creus que fas el caragolí… Si bastàs asclar aquest munt de llenya que encenc com una alimara que li fa senyals des d’enfora, far d’una intimitat brodada a cops de destral pels caires del paisatge on vostè surt sempre seguit… Qui triomfarà en el combat de les desaparicions? Li dic el lloc. Li escric el lloc. No puc pintar el temps. Recopii la teringa de sentiments que em travessaren mentre referia el camí de vostè, envoltat de la bellesa del paisatge i del seu buit. Vaig tudar algunes llàgrimes, que caigueren dins un cocó i es fongueren amb la calidesa dels cristalls de la sal. No ho comprenia. Esponjava el xassss, xassss, xassss que recorria amb sabonera frondosa les anemones i els vogos de les onades sobre la planícia de la roca amb els seus jardins de cabelleres. Pertot hi havia ecos: esdeveniments de les profunditats; superfícies on es reflectien els meus besos d’una llengua afamegada de les seves salives. Per la llengua prenia cos la repetició obscura dels mots que li havia dit, desbordats de vehemència. D’un eco a l’altre la tenia, la perdia, la retrobava, la feia meva, l’abandonava, l’oblidava amb totes les desmesures d’un terror convuls que no em deixava aturar de senyalar-la. Vet aquí un feix de pells mortes, de reliquiaris d’un passeig vora els roquissars de la carn mossegada per la llengua, per la boca sense dents, per un aire irrespirable. Alguns ja em posen la llengua damunt amb els insults més pintorescs i lloccomuners que vostè es pugui imaginar. Emperò, en certa forma, m’és igual. La vida sempre és pública malgrat que vostè somniï una privacitat inexistent. No he amollat mai en les coses en què crec, no m’he deixat dur mai per les modes de la fira de les vanitats, per les canongies o per les facilitats. Supòs que és un destí. Hi ha alguna cosa que va molt més enllà de la voluntat o del desig i a la qual no vull posar cap nom. M’agrada fer llistes d’objectes estimats. Em serveix per llevar-me els nervis, per tranquil·litzar-me contra els fariseus i els llenguavenuts. Ador els llibres de contes de fades, els de ciència de qualsevol època, els eròtics i pornogràfics amb il·lustracions serioses i passades de moda, les persones rares i elegants, les col·leccions de postals de ciutats antigues, la literatura del XIX que llegia mumare, els vídeos de crustacis, els devedés d’arqueologia, les malalties de l’ànima, etc. Estic segur que el gust deixa incisions al cos. Tota vostè n’és testimoni.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!