Perquè fa més d’un mes que només escric i pens “Cant de Gaudí ( a la Seu de Mallorca)”, un text que ja estic a punt d’acabar.
Segon, perquè encara no he entrat a aquesta nova forma que em duu problemes.
No vull deixar d’escriure tant de temps!!! Per a mi, per a vosaltres, Lectors de l’ànima!
FER UNA MALETA
De cada vegada estic més convençut que la literatura és una forma singular de coneixement i, alhora, una exploració de la veritat. Així de senzill!
L’actual situació començava a semblar-me inexplicable. Havíem de partir cap a Barcelona amb l’avió de les nou i jo et vaig dir que arribaria a ca nostra devers les cinc perquè tenia la darrera reunió molt tard. Et pintaria amb el teu aire sardònic quan em mirares de prim compte i amollares alguna cosa referida a la meva obsessió pel last minute. Encara que fes més de set anys que ens havíem casat tu conservaves aquesta característica que em va fer estimar-te des del principi: no et deixaves cap mot dins el ganyot i moltes de vegades em contestaves allò primer que et passava pel cap sense el filtre corrector del pensament. Les formes d’organització són els models de la serenitat interior. Tornaves amollar frases profètiques i això no m’ajudava gens. Eren com els cims d’un iceberg que podria esdevenir volcà per art de màgia. O per perturbacions hormonals, tant se val! Me’n vaig anar molt preocupat a fer feina i sé que et vaig telefonar un parell de vegades sense trobar-te. Havia posat tanta d’il·lusió en aquella escapada barcelonina que em semblava haver-te esborrat dels plans que havia fet sense consultar-te. Tu reaccionares com si tot fos correcte i per això no vaig pensar res d’això (el meu egocentrisme per organitzar aquell cap de setmana) fins que vaig ser dins el cotxe i la carretera cap a ca nostra passava a més velocitat que l’habitual. Sempre he odiat les intuïcions. Però em devorava per dedins, sobretot a la part baixa de l’estómac, un feix de nervis que no hi havia manera de relaxar. Vaig veure la foscor del nostre pis i això em va produir una girada de ventre forta. Vaig mirar amb més atenció i ara ja no hi havia cap dubte. No m’havia equivocat. Tota la casa era a les fosques, estranyament a les fosques. Sempre deixàvem algun llum encès de la sala. Mal senyal! En obrir la porta el meu cap feia tota casta de conjectures i imaginava les històries més esbojarrades. En encendre els llums la meva primera impressió fou que tot estava igual com ho havia deixat al matí. Potser més adesat i més lluent. Vaig començar a cridar-te per la sala, pel menjador, per la cuina, per la terrassa, pel nostre quarto i pel dels convidats, pels banys, pel rebost, per la bugaderia, per totes bandes i tu no em responies. Era prest, encara que hi hagués tan poca claror. Et vaig tornar a telefonar i res. Seguia fent el mateix senyal maleït de tot el dia: una sèrie de pips que aviat es tallava. Després d’una setmana en què només plovia el cel era negre i baix. Per això a les sis pareixia que fossin les nou. Vaig decidir asserenar-me i fins i tot em vaig preparar un gin tònic i em vaig asseure al sofà. Havia fet la maleta i la tenia preparada al rebedor. Tu també la tenies tancada damunt el llit. Em va venir per una rara associació una història que em contares quan ens vàrem conèixer i que m’havia quedat gravada per sempre. Era sobre una lady, de nom Anna Barbara, noms durs i seguits. Lady Anna Barbara no retrobava el sentiment de la seva pròpia existència més que en els sofriments que ella infligia als qui l’estimaven. Sí, al seu palau tots els rams eren de lilàs. Tot era lila. El lila l’empeltava (a Lady Anna Barbara) de problemes amb records imaginaris que la turmentaven. No havia quedat tocada de petita quan va sorprendre dos criats que s’ho feien en uns sestadors? I aquesta visió d’una relació sexual no l’havia viscuda com l’escena d’un home que assassina una dona? I aquella debilitat pels assassins, no era una forma d’estimar son pare que havia mort sa mare fent-li un infant? L’infant: ella. Sa mare: morta de part. La força de la imaginació m’ha fet pensar en aquella Lady Anna Barbara, gràcies a la qual em contaves algunes coses que no t’atrevies a posar damunt la teva veu plena d’ecos. Et vaig telefonar més de deu vegades seguides. Com un boig. No hi havia cap nota, cap mail, cap enregistrament al telèfon fix ni cap missatge al mòbil, i el temps avançava a tota. Si just ara arribava, ja perdríem l’avió. Això m’ho repetia cada estoneta com un karma. Si just ara arribava, ja perdríem l’avió. I en un moment determinat va ser ver. Llavors vaig decidir que telefonaria a la família i els amics més íntims. No resulta gens fàcil trobar les paraules per a cada persona pròxima per tal de saber si sap res de tu i alhora no crear un estat de preocupació o d’anormalitat. La primera telefonada va ser la més difícil. Després em vaig acoplar al model i crec que vaig aconseguir una rara unanimitat de les respostes. Ningú no sabia res de tu. Vaig telefonar a en Salvi, el meu amic coral i li ho vaig contar tot entre plors. M’havia agafat una plorera seca que només em feia fer carusses i experimentar una por fins aleshores desconeguda. En Salvi no es va torbar més de mitja hora en arribar a ca nostra. I em va dir que prengués un bany per relaxar-me mentre ell començava a fer telefonades als hospitals i a la policia per si sabien res de tu. Crec que en Salvi em va despullar i em va ficar dins l’aigua amb molta de sabonera. Per la porta oberta sentia com anava parlant amb l’un o l’altre amb una veu tan fonda i baixa que no en podia sentir res. Em temia que reaccionava a la teva desaparició com si es tractàs del moment anterior a una catàstrofe en una pel·lícula de ciència ficció. Fa poc havies dit una de les teves frases enigmàtiques que em vaig apuntar a la memòria perquè trobava que amagava sentits que no acabava de copsar: La solitud que hi ha en el cor de qualsevol home és insondable. En Salvi em va treure de la banyera i em va dir que m’havia de vestir a les totes. Sabia on eres? No me’n donava les fites clares mentre baixàvem amb l’ascensor i jo no m’aturava de fer-li preguntes sobre tu. I ell deia que arribaríem tot d’una. A la fi va confessar que estaves ingressat en una clínica, però que no passàs pena. Ha estat un accident? Què ha succeït? En Salvi em contestava amb un galimaties verbal que no aclaria res. Jo no m’aturava de tallar-lo i demanar-li el teu estat. No ho sé! Ara ens ho diran! Això ho va amollar amb un crit tan fort que vaig quedar mut com si m’haguessin pegat una galtada. Quan vàrem arribar a la clínica una al·lota de relacions públiques ens va dir que estaves bé, estable, a l’UCI. T’havien ingressat a urgències a les cinc de l’horabaixa. Que no sabien si t’havia atropellat una moto o t’havies acubat i havies caigut damunt un motorista. Que el metge de guàrdia m’ho explicaria tot. No podia ser. El món se’m movia dins el cap: les parets, les persones, les paraules. M’estiraren damunt un sofà. Quan em vaig despertar tu, Carles, m’estamenejaves amb una certa violència: Eduard! Desperta’t, Eduard, que si no anam vius perdrem l’avió. I aquest viatge a Barcelona em fa tantes de ganes!
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!