LA LLUM MODIANESCA. Les músiques de les lletres de Patrick Modiano (P. M.) succeeixen en carrers de suburbis parisencs que formaren part dels replecs més oblidats de la història viva de la segona guerra mundial, esquerdes per on uns homes es fonen en el temps d’una epopeia fosca francesa i europea d’una altra època, noms que foren esborrats per l’Ocupació, una joveneta jueva que desapareix un temps entremig del terror nazi dins el París alemany, batalles entre clans lligats amb el contraband, tràfic d’humans o de béns, un assassinat que no ha investigat ningú, una dona de nom bell que té tots els atributs de la que sedueix un narrador i després fuig cap enlloc, pisos buits on sona tottemps un telèfon, llums matisades dins bars plens d’humans amb noms i llinatges que potser esdevindran celebrities de la cultura o es perdran dins les aigües de l’oblit, però que ara arrosseguen malenconies, fracassos i amors, hotels de tercera en què certs personatges organitzen negocis impossibles, botigues obscures dins foscos i fosforescents passatges d’un París que no ha contat ningú com ell, el París on un personatge flâneur i rar passeja per vorevies negroses reflectint-se en l’asfalt axarolat de pluja. “La motivació, la pulsió d’escriure apareix sempre a partir d’una desaparició, per començar una recerca”, em va dir P. M. quan el vaig conèixer el juny de 2010 a Avinyó dins una gran exposició del nostre amic Miquel Barceló Artigues al palau d’Ivon Lambert. M’agradava sentir-lo com responia les meves preguntes amb la parsimònia que li havia vist en els documents televisius. “Som així, sovint necessit que em donin suport detalls reals, que tenen alguna cosa de magnètic. Cal que siguin reals i alhora hagin desparegut. Aquestes xifres de telèfons, aquests noms, aquestes adreces em retornen persones que he conegut. De vegades no em tem del seu retorn, és torbador. Aquestes repeticions sovint són inconscients. De vegades també col·loc noms de persones que, amb una esperança infantil, esper que es manifestaran, gent que voldria saber on han anat a parar, què han esdevingut. Una forma de fer una crida”.
***
PAISATGE DE PANTANS EN EL CENTRE D’UN JARDÍ FRANCÈS. El passat que informa i deforma, que obri vies que es refracten en miralls menjats per les derrotes de la vida és la matèria d’aquest voyeur d’ombres. Escriptura de compulsió que s’enfonsa pels mateixos viaranys un i altre cop per extreure en cada nou intent un feix de sensacions que ens mostren camins que no havíem somnniat mai en una investigació somnàmbula, onírica, plena de voltes i revolts i que ens afecta també a nosaltres per més lluny que visquem d’aquells escenaris, d’aquells personatges i d’aquells temps. La nit és la gran aliada de P. M., i els seus personatges amb gavardines d’època, amb pistoles carregades, amb desigs encesos, cerquen adreces que no troben, persones que s’han esfumat i viuen en dates caducades. P. M. sempre conta la mateixa novel·la, diuen els seus detractors, aquells que no saben que els arguments són pur fil de teranyina que l’escriptor ha convertir en fona elàstica i fragilíssima que llançarà tota casta de matisos d’un calidoscopi de mons i coses, d’una recerca èpica i ètica. Crims irresolts, tràfics a balquena, aparicions i desaparicions contades a pols per un home que passeja la seva orfenesa d’un pare inexistentent entre els racons d’unes clarors plenes de vels i vidres entelats rere els quals passa la vida. Aquest Mestre de les lletres caça al vol les històries sense estalviar-nos els laberints de la recerca de la identitat pròpia, en un temps de col·laboracionisme amb un París ocupat pels nazis, els anys 60, durant la guerra d’Algèria o suara mateix. Li vaig demanar per una cosa que em sedueix dels seus llibres: les heroïnes femenines. Des de Dora Bruder passant per llibres com Des inconnues, La Petite Bijou, Dans le café de la jeuneusse perdue, em sembla que alguna cosa molt íntima s’expressa a través d’aquests personatges. P. M. va somriure, darrere hi teníem un quadre de Barceló d’una mida petita on hi havia dues mitges tomàtigues que ens entusiasmava a tots dos, i ell digué molt a poc a poc: “Hi estic d’acord. Elles són molt a prop d’allà on jo som. Aquests personatges m’han permès acostar-me a certes coses de mi mateix. Em sent més a algun lloc més a prop de mi amb aquestes heroïnes que amb alguna cosa que seria de l’ordre autobiogràfic, o que tingués a veure amb un narrador masculí. És una qüestió d’empatia”.
QUIN GUST QUE HAGIN DONAT EL NOBEL 2014 A P. M.! Personatges femenins incapaços de viure en el present, atacats d’una hiperamnèsia col·lectiva, vaporosos, subtils, obsedits pel passat, asseguts a un cafè trist de Seine-et-Marne parlant de coses flamejants amb fredors de glaçó. P. M. és un sensible a la gent i a les coses que estan a punt de perdre’s. Llibres espirejants, amorosos, fustigadors, ferotges, amb la tendresa enterrada davall l’humus d’un temps passat que entenebreix de vida el present. Flâneur baudelairià, i benjaminià, que ha convertit el passeig en una de les beaux arts. Algú que intenta recordar, crear un poc de llum en la foscor del passat, fer de la memòria una màquina de capturar records. En les novel·les de P. M., més que un bon argument, hi cerc una frase magnífica que m’il·lumini el temps actual amb les foscúries de l’oblit: pura paradoxa d’un escriptor que se sorprèn a si mateix mentre umpl planes amb la seva estilogràfica en el despatx del sixième arrondissament i quan es rellegeix queda enlluernat per veritats que no sabia que sabia. Just rebre el Nobel declarava perplex i nerviós, chez Gallimard, el seu editor, aquests mots tan modianescs: “La literatura també pot ser una espècie de refugi on el creador es comporta com un ciclista que continua pedalant sense tenir gaire clar quin camí segueix. Intent traduir l’angoixa contemporània.”. Gràcies, amic i mestre P. M. I per molts d’anys!
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!