Probitat no era exactament honestedat, ni rectitud d’obra, sinó alguna cosa més indefinible, volàtil, subtil, vaporosa, malencònica, trasbalsadora, delicada, profunda, musical.
[Imatge de Sebastià Perelló]
Dins aquell bus tan còmode que em duia de Portocristo a Manacor no podia deixar de pensar que aquells tres dies que havia passat fent enquestes eren una essència d’eternitat. La feina fou fàcil i un poc avorrida, com m’anuncià en Jaume quan em va dir: Beleta, això és un bombonet. Tres dies d’hotel a vorera de mar i seixanta entrevistes amb un grup de persones que ja estaran contactades. Coneixeràs gent, serà entretingut i cobraràs una pasta. No m’ho vaig pensar gens ni mica. La meva situació era desesperada. Feia tres mesos que havia acabat l’atur i havia tirat una mala fi de currículums a les feines més diverses, de professora a cangur, de cambrera a cuidadora de gent gran. I res de res. Allò representava el començament d’una possible futura feina que no em desagradava gens i lligava amb la meva professió de periodista. Però totes les coses tenen qualque recança. Sempre he hagut de pagar peatge i res no m’ha arribat gratuïtament. El primer matí tot va anar com una seda. M’havia proposat fer deu visites i vaig tenir temps per fer-ne tretze. Aquella calor humida no era aguantadora, i tothom assegurava que prest plouria. La gent em rebia com si fos algú que els volgués ajudar a dur una vida més agradable, i això feia que m’obrissin les cases i els cors d’ampit en ample. Després d’una menjua lleugera i una sesta suau em vaig dutxar i arreglar per envestir l’horabaixa. M’havia fet un itinerari de prop a enfora. I per una capbuidada vaig decidir començar pel lloc més llunyà i acabar al més pròxim. Vaig arribar a aquell xalet situat damunt el roquissar després de demanar i fer moltes de voltes. Havien canviat el nom del carrer i el que m’havien donat a mi era l’antic. Villa Helena, deien unes lletres desgastades a les columnes de l’entrada. L’aspecte del jardí era desastrós, un grup de palmeres mortes, una vegetació de plantes enfiladisses —heures, bignònies i glicines— que vessava de les pèrgoles, envaïa els caminois i les teulades, i al centre es trobava la casota que devia ser dels anys vint, plena de cruis i de persianes rompudes. Hi vivia un home de seixanta anys, segons els meus papers. Vaig tocar molt de temps un timbre vell i descloscat. Després vaig empènyer la barrera, que grinyolà un poc i em deixà entrar. Per entremig d’aquell garbuix de plantes i fulles vaig arribar a la porta principal. Era de vidres de colors i estava quatre dits oberta. Vaig cridar un parell de vegades el nom del propietari. Una veu suau i un poc ronca em va convidar a passar. El contrast de la claror forta de defora i la foscúria de l’interior, il·luminada només per aquella porta de colors em va fer la sensació d’entrar en un aquàrium. I l’al·lota alta, amb una cabellera rossa i uns vaquers molt ajustats que em donava la benvinguda, semblava una sirena d’un altre planeta. Tenia l’aire de gaudir d’un clima diferent que l’embolicava com un nigul personal que es desplaçava amb ella. Justificà l’absència del seu padrí i contestà amb celeritat les preguntes. Tot fou molt ràpid i intens. No sé per què quan vaig sortir de l’atmosfera rara i excitant del casot vaig pensar que aquella visita era un d’aquests fets insignificants que podrien obrir galeries cap als estrats més vulnerables de mi mateixa. El trajecte fins a Manacor em va passar com un buf. Tot d’una vaig aclarir que partia un tren cap a Palma. Era una sort perquè d’aquesta manera podria arribar a hora de dinar. No hi havia gaire gent i vaig trobar un lloc al fons del darrer vagó. Vaig posar la maleta dalt del seient i vaig treure de la bossa un llibre de Florian Illies sobre l’any 1913 que era molt entretingut. L’home que va entrar just quan el tren arrencava i es va asseure davant devia haver fet planta de jove. Ara pareixia com si sortís d’un naufragi. El vaig saludar i li vaig caçar al vol els ulls blaus i rodons que feien una mirada perduda i un poc somniadora, un poc com els ulls d’un bebè. I per una associació sense cap base lògica em va fer pensar en l’home de la Villa Helena. Sé que quan aquella senyora d’una setantena d’anys, una de les enquestades del dia següent de la feta, va sentir que li demanava pel propietari de Villa Helena va començar a parlar-ne com un lloro. Fa molta d’estona que no l’he vist, però en Llorenç era un al·lot molt curro. A més a més de pubil a ca seva tenien molts de duros, i totes les al·lotes li anaven davant i darrere. Va anar a estudiar a Barcelona, però crec que no va acabar cap carrera. Duia la comptabilitat de l’empresa de mobles de son pare. Quan ja era ben grandet, amb els pares morts i l’empresa que havia fet ull, va anar a viure a aquesta casa d’estiueig familiar amb una dona francesa que crec que nomia Cécile. Això m’ho va contar una jornalera que venia a ca nostra. Però al cap de dos anys ella es va posar malalta. Va ser un mal mal ben llargarut. Ell la va cuidar fins al darrer moment. Després diuen que se’n va anar i no el tornaren a veure. Ara la casa sembla abandonada, però m’han dit que de vegades els veïnats el topen quan va a comprar o treure els fems. Me’n vaig guardar com de caure de contar-li la meva entrevista amb la sirena, però allò em va fer pensar molt en els misteris que es troben quan menys ho esperes. Crec que va ser quan em vaig posar un poc de colònia al mocador per treure’m aquella suor humida que l’home em va demanar amb una veu fosca: és un perfum de liles? Hi va haver una fulguració, una tensió i un desplegament de paraules. Començàrem una conversa en què semblàvem dos amics de tota la vida que després de molt de temps de no veure’s es retroben dins un tren, aquest lloc tan adequat per a l’avorriment, el tedi o el somieig. Què va succeir en aquell temps tan curt perquè visquéssim aquell home i jo una extraordinària heterogeneïtat d’emocions i de formes? Des de la intersecció de les liles, que havien bressolat tota la meva infantesa i que per ell representaven l’olor de la vertadera vida, a la coincidència amb els escriptors estimats, Flaubert, Scott Fitzgerald, Kavafis, Modiano, els pobles passaven lentament —Petra, Sineu, Inca—, i la conversa esdevenia de cada cop més íntima, més nostra. I ell em semblava un home amb una riquesa d’històries, virtuós, exuberant, joguiner, eufòric i amb una profunda tristesa que tintava totes les sonoritats del que em contava amb un aire de pèrdua i de probitat. Crec que fou allò que m’enamorà. No vàrem ser conscients que érem a l’estació intermodal de Palma fins que vàrem veure que la gent sortia del vagó i feia fosca. Cop en sec, sense témer-me’n anava al seu costat, agafats de la mà, pujàvem l’escala mecànica, entràvem al hall de l’Hotel Terminus i ell demanava una habitació com si acabàssim d’arribar d’un viatge molt llarg.
[Aquest text va ser publicat el passat 5 d’octubre de 2014 al Diario de Mallorca]
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!