Moltes obres dels antics s’han convertit en fragments. Moltes obres dels contemporanis ho són des que són creades.
Havia descobert aquell àlbum de retrats i escrits quasi per casualitat. Aquell horabaixa d’estiu a la vil·la del meu amic Jordi Joan, tots feien la sesta. Tots menys jo, que dins la seva esplèndida biblioteca cercava un llibre per fullejar. De sobte, en retirar una novel·la molt gruixada d’Elsa Morante, Menzogna e sortilegio, vaig veure que entre la paret blanca i la filera de llibres reposava una obra de cobertes vermelloses. Sé que vaig tenir una girada de ventre davant aquell descobriment. Primer vaig suposar que era un exemplar que havia caigut de costat quan el col·locaven, i la persona que ordenava no se n’havia temut. Després, quan vaig retirar un parell de novel·les per poder agafar-la, va resultar que no era un llibre qualsevol, sinó un volum gruixat de cobertes de vellut grana molt gastades d’on per sorpresa i regiró meus em caigueren tres fotos. Com si fos una lladregota vaig recollir aquells retrats esvaïts de color sèpia i els vaig mirar amb curiositat: un era d’una nina d’uns cinc anys amb una falda molt estufada i brodada de lliris blancs, que s’aferrava a una cadira Lluís XVI; a l’altra em fitava un jove dret, d’uns desset anys, ros, ben clenxinat, amb una bellesa serena, vestit de jaqué, que deixava reposar el braç dret damunt una columna dòrica sobre la qual hi havia una escultura d’una ballarina convulsa que semblava de bronze, i el tercer retrat mostrava una dona jove vestida de pagesa senyorívola, amb falda de seda estampada de roses, una cintura de gerricó, un rebosillo de brodaries amb una fesomia somniadora que recolzava també el braç dret en una barana d’un jardí que s’intuïa darrere per mor de les branques d’uns arbres corpulents que no coneixia. El cor m’anava a mil. Només se sentia el crit monòton de les cigales i, enfora, el xasss-xasss-xasss de les ones al caló dels Tords. Vaig ficar les tres fotos a l’interior de la primera plana d’aquells fulls de cartó amb els cantons daurats i on apareixia en lletres molt historiades la paraula “Àlbum” en grans majúscules. Asseguda en una butaca d’orelles amb aquell tresor entre les mans no sabia què fer. Cal que em tranquil·litzi!, em vaig cridar a mi mateixa mentre deixava el tresor damunt el sofà i el tapava amb una revista Vogue de decoració. Des que n’Ivan m’havia deixat després de setze anys junts per aquella filla d’una amiga meva em trobava en un estat hiperestèsic exageradíssim. Donava a qualsevol anècdota el valor de categoria i tot em tocava. Vertaderament em sentia com si navegàs dins una aventura solitària en què aquella troballa i jo érem els únics protagonistes. Potser era un efecte d’aquelles píndoles tan fortes que m’havia donat el doctor Fullana? No, estava segura que era la necessitat de tornar a sentir les coses més insignificants just perquè aquella casa bastida dins un bosquet de pins vorera de mar feia més de cent anys pel padrí d’en Jordi Joan, em comunicava una energia extraordinària. El primer dia, quan vaig baixar del cotxe el flaire dels llentriscles i la fortor de la saladina va ser com un elixir per al meu cos ressuscitat després d’aquell trencament brutal amb n’Ivan. Quina alegria m’havia donat el mirador de les estacions amb aquelles quatre estàtues de fang de dones que marcaven les partions de l’any a cadascun dels punts cardinals d’aquella circumferència que s’alçava en un petit promontori des d’on es dominava la costa des dels penya-segats del cap Ferívol a les dunes suaus de la Clariana rere les quals es veia la Colònia dels Americans! Hi havia un cert abandó en aquell parc en què el padrí d’en Jordi Joan, un indià que s’havia fet ric a Bons Aires amb negocis de paper, creà un ordre precís que elevava cada indret a fita cap a les petites felicitats del paisatge. El llac artificial devora la pèrgola era ple d’una aigua viscosa amb algues i nenúfars on nedaven unes carpes vermelles que apareixien quan els donaves miques de pa. El rotaboc havia envaït la cúpula de la glorieta, i el roserar, que en altres èpoques exhibia exemplars de concurs, encara conservava alguna de les espècies supervivents pels treballs d’en Joan Toni, el vell jardiner de la família. Va ser ell qui també em mostrà els secrets de l’umbracle on encara reviscolava antigues colocàsies, vells filodendros, raïms ataronjats de la datura al·lucinògena, glicines del Japó i aquells clavells xinesos que foren els més estimats per la padrina Dona Andreva, que apareixia en un retrat de la sala vora el llac, i un parterre ple d’aquells clavells de colorins amb un fons de bambús. Quan vaig obrir, la porta de la biblioteca gemegà un poc. Vaig treure el cap al passadís, que feia tota la volta a la planta noble i que desembocava a l’escala imperial que duia al gran hall de l’entrada, i no vaig sentir ni un renou. Tothom s’havia retirat a fer la migdiada: n’Aleix segurament becava a una gandula davall el porxo tapat de gessamins, na Clara i en Felip es devien rebolcar en l’amor de fresc que els sortia per tota la carn, la vella tia Nita dins el saló d’estiu devia fullejar els diaris, en Jordi Joan devia haver-se encaramellat al seu estudi per acabar l’exploració d’un nou llenguatge informàtic i na Sara, la seva dona, devia mirar alguna sèrie antiga dins la seva cambra. Quin grup més heterogeni i més ben endreçat! Aquell matí havíem anat amb la llanxa de n’Aleix fins a la Cova Verda. M’havia impregnat d’aquell paisatge per totes les epidermis internes: xuclava els colors, les sonoritats, les llums com si fos una esponja. Havia nedat fins que no vaig poder pus entre prades de posidònies i esbarts de peixos. Em sentia lleugera, eufòrica, envoltada d’aquella colla d’amics que m’aviciaven com si fos una nina petita que ha passat la rosa i encara li queden alguns punts de la infecció que li piquen com calius. Sí, era una convalescent que necessitava distreure’s, fer exercici i practicar l’art de l’oblit, tan difícil. Amb moviments de lladregota vaig agafar l’Àlbum i em vaig refugiar al cornaló esquerre de la biblioteca devora una finestra amb les persianes entornades damunt l’ombra de les branques d’un antic lledoner. I amb molta cura i molt a poc a poc, vaig anar repassant un rere l’altre aquella galeria de retrats de família en què dames, cavallers, parelles, nins, capellans, militars, serventes i criats, amb algunes planes buides entremig, formaven un fresc que em feia ballar el cap perquè mostrava, darrere l’instant fotogràfic cremat pel temps i amb uns blancs i sèpies contrastats fins a la irrealitat, un conjunt d’històries secretes i apassionants. I a la darrera plana vaig trobar aquell diari manuscrit que em va costar molt de desxifrar. Es titulava Catàleg de vestigis i estava signat amb inicials: A-M. D. Era una dona llastada per les decepcions, els errors irreparables, l’amenaça d’un mal devastador i el presagi de la mort que conferia categoria de singular a allò més íntim i em mostrava una percepció acurada dels misteris sinuosos, innombrables i esquius del dia a dia d’una existència. Aquella dona veia en la realitat sensible forces ocultes i càrregues fosques. Em seduïa l’atmosfera aferradissa dels seus mots, la intensitat violenta de les obliteracions sempre seguides, els angles dislocats dels detalls exactes, les ombres expressionistes de les contarelles, la descripció dels personatges en un primer pla tan fort i tan viu que semblaven insectes enormes que havien de botar damunt el lector d’un moment a l’altre. I, sobretot, les paraules desprenien aquell perfum engatador i fort de flors malsanes d’un deliri escrit amb la tinta més negra de la terra.
[Aquest text va ser publicat el passat dia 10 d’agost al Diario de Mallorca]
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!