El personatge, aquella criatura pròpia, enigmàtica, màgica, i autònoma, sempre se m’escapa i em fascina.
Que jo no sé el que sé o que jo sé el que no sé. Això fou el que em va venir al cap quan vaig sentir els primers xiulos que venien del galliner; després aparegueren les potadetes que sortien del pati de butaques i unes mamballetes, lleus i tímides, que no podien dissimular el fracàs d’aquell concert en el qual havia abocat les meves darreres forces. Després tot va ser com un malson en què els esdeveniments passaven a una velocitat vertiginosa sense que jo pogués controlar aquella gent que m’empenyia d’un lloc a l’altre com si fos una despulla que no té gens d’autonomia i que les circumstàncies duen vers una deriva insuportable. Fins que vaig dir al meu ajudant, en Roger, que em dugués a ca nostra a tota perquè no em trobava bé i aquelles falses felicitacions dels bons amics que intentaven tapar la desfeta eren pitjors que una purga que havia d’enviar-me i, a damunt, somriure com si fos l’elixir més deliciós del món. No record el trajecte entre l’Auditòrium i el meu àtic al capcurucull d’un casal del barri antic des d’on podia veure tota la badia i alhora sentir-me protegit i segur. Vaig dir a en Roger que em preparàs les píndoles i hi vaig afegir dos orfidals que tenia al comodí. La son arribà cop en sec. Va ser com llançar-me dins un abisme negre i desaparèixer dins el buit. Però em vaig despertar a la mala hora i no sabia on em trobava. Sentia el xiuxiueigs de la gent que comentava el concert. És horrible! Quina lentitud! Quin avorriment! Tot és monòton! No hi ha cap varietat! Quina desolació! Està acabat! Sentia que em fermaven les mans i els peus i em deien: Toca! Toca! Toca més fort! Em tornava a despertar. Vaig beure un glop d’aigua amb un altre orfidal. No volia de cap manera que aquella punxada terrible al final de l’esternó començàs de bell nou. Era com si em clavassin un punyal finíssim molt a poc a poc. I no em podia despertar. Després em trobava en un palau imperial, al Nord d’Europa. Hi havia moltes de cambres plenes de joves que estaven de vacacions. Al·lotes, bergants, nins, infants… Un genter. Jo hi dormia a l’única plaça que quedava al llit, a la vorera, caic no caic. Dins la negra nit m’he volgut aixecar per anar a la finestra i veure si podia trobar en Roger. He tengut un moment d’acubor. He caigut. M’he fet mal, he tengut por. He pogut telefonar a en Roger i li he dit: He caigut. Ell s’ha regirat molt i ha contestat: vénc a cercar-lo tot d’una. Quan ha arribat m’ha demanat: què heu fet per fer-vos tant de mal? He respost: volia sortir i els cossos ho tapaven tot, no tenia altra solució que botar-hi per damunt. M’he tornat a despertar. He mirat el rellotge. Eren devers les cinc i mitja. M’he tapat amb el llençol i he agafat una posició fetal. Això m’ajudava a superar el dolor. M’he condormit. No sé quan he vist la dona tota nua dins el llit endomassat. Ella tenia els ulls tancats i amb aquell tancament em salvava d’una cremor directa. He esperat. M’he acostat als seus ulls i he vist que estaven exageradament closos. Com si esperàs que ho fes. Primer de tot ho he llançat damunt la boca. El doll s’esclafava damunt els llavis, sobre les dents ofertes, esquitxava els ulls, els cabells i després baixava al llarg del cos, inundava les mamelles amb lentitud. I quan arribava al sexe amb una ranera de força es mesclava amb el verrim, l’escuma i es perdia. Els ulls de la dona s’entreobriren sense mirada i es tancaren. Negres. Vaig tenir un regiró fort. I vaig botar del llit com un esperitat. Vaig veure que la llum de l’alba entrava per davall les persianes tancades. M’havia d’aixecar. No podia tornar adormir-me amb aquelles imatges terribles que em feien tant de mal. Em vaig fer un cafè doble i cap a la terrassa. El sol començava a sortir per devers la muntanya de Randa i banyava les teulades d’una claror melada. Se sentia la piuladissa dels teuladers en una xicarandana del jardí interior. La gran rosassa de la Seu era com un ull que m’observava amb tot detall. Vaig posar la meva música fluixeta. Aquell quartet, Transpalmesà, tenia sis moviments. Tot lents, molt lents. Un adagi. Una elegia. Una serenada. Un intermezzo. Una marxa fúnebre. Un epíleg. Mentre la música m’amarava he sabut allò que convertia aquella peça en alguna cosa d’insuportable per molts dels escoltadors. Hi havia una absència de contrastos. Els famosos contrastos: tristesa-alegria, lentitud-vivacitat, claror-foscor. Les notes només sabien cercar els camins de la fugida, els meandres del sofriment, les aigües jurisdiccionals de la tendresa, els caminois de l’extrema absència, la complexitat i l’ambigüitat de les coses essencials. Em sentia vell, molt vell, com si l’amor i la bellesa haguessin desertat la meva existència. Cream amb allò que som. La meva música ja no donava res i per això no arribava al públic. Era una música àrida, solitària, desèrtica. Amb una orquestració abstracta, sense carn, sense passió, sense sentiment. Un contacte amb el buit impossible de comunicar, una lírica del no-res. Em vaig posar a plorar com un nin i la tassa de cafè em va caure en terra i es va rompre en molts de bocins. El sol ja era calent quan va arribar en Roger i em va trobar d’aquella manera: mig adormit a la gandula, tot tacat de cafè i amb una cara de prunes agres que devia fer por. Tenim metge, em va mormolar com si m’anunciàs una bona nova. I vaig saber que una cosa anava amb l’altra. El fracàs d’ahir es conjugava amb l’hospital que em terroritzava, el lloc on aquestes darreres setmanes no s’havien aturat de fer-me proves i analítiques. Avui és el dia dels resultats, vaig dir dins una lògica infantívola. Sabia que aquell descoratjament general que em dominava era la força de totes les intensitats. Però ningú no les havia escoltades en aquella obra que cercava tot temps l’exactesa. Ara que sentia la marxa fúnebre podia entendre més coses. Ja no era el compositor, sinó una pobra orella que intenta donar sentit a unes notes: allà hi havia un excés que era insuportable, allà imposava als timpans l’exactesa de l’excés i allò feia mal com si em corcassin per dedins, com si els cucs fessin un sopar fred amb el meu cos. Ara ho veia ben clar: el temps comptat apareixia amb l’esplendor de les coses acabades, finites, irreversibles. La densitat de les notes com a gotes d’una pluja brutal de sonoritats damunt un jardí enfonsat era insuportable. Treia la respiració de les coses, la seva condició d’organismes vius i les duia a la seva pèrdua infal·lible, escrita des de sempre en els no-resos on anaven cap a la pèrdua. Allò no era escoltador. Allò no era aguantador. Hi havia una evanescència que feia mal perquè mesclava esqueixos de memòria, obsessions de presagis que tenien la desaparició darrera com a únic port d’una música prohibida que es tenyia de dol fins a l’escorxament i impregnava amb els clamors oscil·lants de la sofrença els darrers batecs d’un cos humà. Vaig apagar d’un clec la música. I vaig fer un alè. Després els esdeveniments seguiren el seu curs amb la puntualitat de les agendes electròniques. Aquella muntanya de música no va poder aturar un diagnòstic mal d’emprendre. El doctor Suasi em va explicar amb paraules planeres i compassives que el tumor es trobava en un estat molt avançat i que no em quedaven mes que uns mesos de vida. I l’eterna qüestió es va imposar: què en faria, de la vida que em quedava?
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!