Hauria volgut ser un indi cavalcant a través del vent, constantment remogut sobre la terra estremida. Podem concebre un tipus de vida social, com la dels indis de l’Amazones, que no exclouria mai, qualsevol que fos la intensitat, un cara a cara solitari amb la nit i amb la finitud de la condició humana?
La vellesa és una dolçor que deix fondre dins la boca com un bombó. El dolor m’ocupa un parell d’hores cada dia. Segons el temps, de vegades m’ataca just quan m’aixec, d’altres cops quan he dinat i fins i tot al vespre o a la matinada. No em queda més remei que gestionar-lo com si fos una multinacional de la qual jo tengués totes les filials. Quan ja no puc pus i el dolor esdevé insuportable, prenc els comprimits a poc a poc fins que el mal desapareix i torn quedar a l’aguait. Sé que els calmants acurcen la vida i això no em fa gens de gràcia. Ella no ha vengut. Ara sovint ja no ve. No ve quasi mai. Qualsevol podria pensar que l’esper, però senzillament pens que podria venir qualsevol dia a cercar el seu Ipad. Crec que està romput, però podria venir a cercar-lo per fer-ne un regal per al seu fillol. Està molt penjada amb aquell al·lotell fill d’una amiga de l’escola que crec que em va dir que tenia una malaltia degenerativa. No ho deuen ser totes, degeneratives? Quan aquesta setmana vagi a l’hospital a passar la visita ho consultaré al metge. Dins l’Ipad hi deu haver tots els correus que ella escrivia de cap a cap del dia. No podia entendre com duia una correspondència tan gran que li ocupava hores i hores. Ella deia que tenia moltes d’amistats a les xarxes. No he entès mai com es poden tenir tantes d’amistats a les xarxes de gent que no has vist mai. Ella deia que tenia moltes de fotografies i molts de vídeos a les xarxes. Però les fotografies i els vídeos són molt freds. Ara quan ho pens millor, ella era molt freda. Sempre ho va voler fer amb el llum apagat. I crec que no ens donàrem mai cap besada en públic. Quan arrib a la sala d’espera de l’hospital repàs un per un els malalts. Veig en les seves expressions, en els seus gestos, en el tons de les veus que la perspectiva de morir els angoixa. Si estic de bones em pos a xerrar amb el vell que em sembla més tot sol i l’intent convèncer que la mort no és més que una altra forma de vida, una extensió de la vida. La mort és el millor remei per a la vida. Quasi sempre la persona em mira com si jo fos un boig perillós i se’n va al passadís i es posa a caminar de dalt a baix com si intentàs fugir de la gàbia on estam tancats. Em recorda aquestes feres del zoo, per exemple una pantera negra que m’encantava quan era petit i que no s’aturava d’anar de banda a banda dels barrots tot el sant dia. Quan la infermera em punxa el dit del mig de la mà dreta per treure’m unes gotes de sang li mir de reüll el canalet que hi ha entre les dues grans mamelles. M’imagín com si fos un homoniqueu que es trobàs en aquells encontorns amb tot l’equip d’alpinista per pujar al capcurucull d’un mugró. Ella em dóna un bocí de cotó fluix i un número i no em queda més remei que deixar de pensar en l’expedició muntanyenca. Quan em toca deman al metge un petit favor: no em podria baratar el meu mal per un altre? Aquest ja el conec molt i estic avorrit. Ell no diu res. Fa la mitja, m’entrega la recepta amb més o menys les mateixes medicines, les mateixes dosis i em diu que he de tenir paciència i coratge. Li dic que prenc pocs calmants perquè el sofriment m’ajuda a passar el temps des que ella ja quasi no passa per ca nostra. Em mira amb aquells ulls caiguts de vedella escorxada, em somriu un poc més sense mostrar les dents i m’amolla: fins la setmana que ve. Quan arrib al carrer crec que el metge deu pensar: mata el teu germà com a tu mateix! I em pos a riure per dedins. Som un poc sord. Com que els xips que duc em molesten, no me’ls pos quan som a ca nostra. Però si vaig sense no puc sentir el timbre. Per això obr sovint la porta de l’entrada. I vaig de tant en tant al rebedor per veure si hi ha ningú. Com que mai no ve ningú em torn a ficar a la sala, on em col·loc els auriculars per veure la televisió. O entr a la cuina per torrar-me un bistec. Si ella no hagués partit pel seu compte crec que qualque dia li hauria dit que se n’anàs. No estic fet per a la parella. I sempre m’ha agradat estar tot sol i que no em faci els comptes ningú. Si un científic m’hagués injectat el cromosoma de l’afecte potser l’hauria pogut estimar. En la vida cadascú acaba per trobar el seu camí. Quan ens vàrem casar l’estimava. Un poc. Quasi gens. I les dones no em botaven damunt pels quatre cantons del carrer. I en aquell temps si no et casaves t’ho gastaves tot en putes. Les al·lotes d’aquell temps no s’eixancaven per un no res. O no s’eixancaven per a mi. No ens estimàvem, però quan ets jove les enravenades poden ser fins i tot doloroses i està bé tenir un exutori a mà per buidar quan vulguis. En poques paraules, som una història d’amor en la qual hi ha un únic protagonista: jo. Els caps són com les cases, algunes tenen terrasses assolellades i en d’altres només hi ha uns porxos en què hi plou de cap a cap d’any. La tristor s’agafa tan fàcilment com un constipat, però els seus panteixos són interiors i us ofeguen. Esdevens llavors un espectacle tan dolorós que els espectadors no es torben en buidar la sala i deixar-te sol en una agonia llarga com una vida. Em costa seguir una conversa. I en lloc de callar em sent obligat a parlar, i la gent se’n riu. I no tenc cap do còmic. Amb ella, m’ho pensava molt abans d’obrir la boca. Li feia repetir les coses dues o tres vegades. Després li contestava el que em passava pel cap. Ella s’emprenyava. Un cop fins i tot em va pegar una galtada. Després em va demanar perdó. He provat de creure en Déu per distreure’m. Vaig a missa cada matí i també vaig a combregar. A força d’obstinació he acabat per creure en l’existència de Déu. I ara, a ca nostra tot sol, em vénen tots els dubtes sobre la seva existència: cregués jo tant en la seva existència com en la de Déu!
[Aquest text va ser publicat al Diario de Mallorca el 27 de juliol de 2014]
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!