22 de juliol de 2014
0 comentaris

pregó de les festes de Santa Catalina Tomàs de Valldemossa

 

PREGÓ DE FESTES DE SANTA CATALINA TOMÀS

2014

 

Bon i gustós vespre, estimat poble de Valdemossa, estimats forans, viatgers, turistes, passavolants i bona gent que començau a celebrar les festes de la Beata, ben arribats a l’inici de la bauxa, de la bulla i sobretot de l’humaníssim contacte alegre dels uns amb els altres: salut abans de res, abans de tot, sobretot. Amb mots perfumats de murta fresca, antiga i tradicional, us diré que he acceptat com una joia, un honor i una responsabilitat, fer aquest pregó de les festes de Santa Catalina Tomàs de 2014, perquè em sent des de petit un valldemossí de cor, de cap, de feina i de sentiment. Ho explic a les clares!

Parafrasejant mestre Joan Alcover, poeta ben nostrat us diré: Voleu triomfar al món? Siau valldemossins. Voleu ser universals? Conservau l’aire de família.

I amb la meva veu d’escriptor català, valencià, mallorquí i valldemossí (perquè arreu dels Països Catalans tenc connexions biogràfiques!), amb la meva veu local que cap altra persona no pot substituir pel millor ni pel pitjor, amb aquest aire de família del més personal i del més íntim, us faré un breu recorregut pel meu microcosmos de Valldemossa, perquè crec que les coses dites ab homine, dites en primera persona i donant la veu i la cara, tenen el valor històric d’un testimoni.

 

 

 

La primera vegada que Valldemossa apareix amb força dins la meva vida va ser quan era petit i anàvem a veure la bestia monja canonessa (la germana del meu padrí patern, Biel de Son Bieló de Santa Maria del Camí), que, amb el nom de Sor Maria del Sagrat Cor de Jesús, s’havia fet religiosa de clausura al convent de Santa Magdalena de Palma, el convent on entra Catalina Tomàs el 13 de novembre de 1552, quan tenia vint-i-un any. Aquelles visites eren com una festa per tot un conjunt de coses: el misteri d’aquella sala immensa on, darrere unes reixes podíem veure de molt enfora la bestia, que era petitona i tenia una veu de gorrionet, el prodigi del torn, (Sor Tomassa havia estat ajudanta de tornera), aquella finestra amb una voltadora de fusta, on entraven i sortien dàdives i regals i llepolies per a mi (em digueren que d’infant d’uè m’hi havien aficat perquè la bestia em pogues bressolar; i també record que em deien que entraren per aquell torn dos nebodets de Catalina Tomàs, un de baldat i un que no hi veia i a l’acte romangueren bons i condrets gràcies a ella), i sobretot record la gran capella gegantina amb altíssimes columnes i una reixa on al capcurucull d’una escala de marbre hi havia un bagul de vidre i argent que guardava el cos incorrupte de l’única santa mallorquina reconeguda oficialment, Santa Catalina Tomàs, que havia nat a Valldemossa l’any 1531. Record que em quedava aferrat a les reixes i mentre els pares m’explicaven coses de la santa, el meu esperit entrava en el recinte clos, pujava les escales i es ficava dins aquella urna de vidre. Hi sobrevolava el rostre adormit, cobert d’un vel transparent des de feia quatre segles d’aquella al·lota valldemossina. Ella, tancada dins aquell convent, havia duit una vida de santedat fins a la seva mort el 1574, i, després, el Papa Pius XI l’havia canonitzada el 30 de juny de 1930. En aquell temps no sabia totes aquestes dates, ni que havia entrat al convent quasi miraculosament el 1552, ni que era d’una família pobre i havia fet de criada a Son Gallard i a cals senyors Safortesa, ni que de Valldemossa estant oïa la missa de la Seu de Palma, ni que el dimoni la temptava tot seguit i no n’hi feia de bona, i li apareixien el Bon Jesús, la Mare de Déu i tot de sants i santes. Encara tenc al cap les imatges d’aquells grans quadres de l’església on la Beata duia el menjar als segadors de Son Gallard i el dimoni li rompia l’olla, on se li apareixia Sant Antoni i on professava de monja.  Sí que record el padrí Biel quan m’ensenyà a cantar vora el foc alguna de les gloses que formen el substrat profund de Mallorca.

Sor Tomasseta on sou?

Ja vos podeu amagar,

perquè el dimoni vos cerca,

dins un pou vos vol tirar.

Per Sor Tomassa, al convent de Santa Magdalena, vaig entrar per primera vegada a Valldemossa.

 

 

 

La segona vegada que Valldemossa es fa viva i real va ser amb una excursió del meu col·legi Ramon Llull de Manacor. En aquella llunyana època de l’any 1958 del segle passat s’usava que els estudiants de batxiller visitassin llocs essencials de Mallorca que ens eren explicats amb tots els ets i uts. Una excel·lent forma de conèixer i estimar la nostra terra. Quan s’acabava el Pla de Palma, que em sabia tan bé, la carretera s’enlairava, talment el meu cap. Cop en sec entràrem per aquell xap entre muntanyes que el professor que ens feia de guia va anomenar “S’Estret”, i tota la meva còrpora es posà en tensió perquè vaig veure com els ametlers i els garrovers es fonien, i entràvem dins una escenografia aturonada de puigs i muntanyes plens de marges d’oliveres, boscs d’alzines i pins, vergers i casals que rebien noms tan eufònics com Son Pacs, Son Matge i Son Brondo. I com una aparició prodigiosa darrere un revolt, un campanar amb rajoles verdoses que era la Cartoixa (que em recordava molt el campanar estimat de Santa Maria del Camí), i un caramull de cases de color d’argila arraïmades al voltant, i un altre campanar que era l’església parroquial de Sant Bartomeu i la possessió de Son Gual al fons i na Torta, es Pouet i ses Basses a dalt i al final de tot el mur gegantí, verdíssim, de la serra del Teix protegint les cases i la gent. Vaig tenir un atac d’entusiasme. Era el poble més bell i engrescador que havia vist mai de Mallorca i fora Mallorca. No vaig trobar gens estrany que acabats d’arribar tot m’embadalia. Mirava casa per casa i cadascuna tenia una singularitat pròpia que m’atreia. Anàrem a visitar, per un carrer enramellat de verdor, la casa on va néixer Catalina Tomàs convertida en capella i record que la vaig trobar molt petita per ser d’una família tan gran. Després pujàrem cap a la Cartoixa i el Palau del Rei Sanç. Puc assegurar que en aquell moment no podia copsar totes les formosors i les informacions que el meu esperit rebia. Em quedaren vestigis de les explicacions: els primers habitants de Mallorca que s’establiren a Son Matge fa devers quatre mil anys (alguns topònims amb construccions prehistòriques que després vaig saber que eren Son Ferrandell, la Coma, el Coll d’en Claret, les Coves negres, el Pla de Ponent, So n’Oleza, Son Mas, la Cova de la Torre del moro de Miramar, Son Maixella, Pastoritx, Son Puig, Son Salvat, La Talaia), la fosca i poc estudiada Valldemosa àrab, que dóna nom al poble i que ha deixat fonts i quanads a voler (també despres vaig conèixer els noms de les fonts que demostren la riquesa d’aigües: Na Mas, Na Rupit, Na Llambies, Na Búger, Na Massot, la de Son Baptista, de Son Moragues, de Son Verí, la Font Coberta, la dels Òbits, la dels Tenders, l’Aigüeta, l’Abeurada, la dels Polls, els Ullals, la Font Viva i la Font del Verger), la història d’un palauet fet pel rei Jaume II, que hi anava a caçar, i on  també va viure el Rei Sanç, que era asmàtic, fou el bessó del monestir que el Rei Martí, l’Humà donà als cartoixos el darrer any del segle XIV. La majoria de construccions dataven del segle XVIII. El monjos foren expulsats a principis del XIX per un ministre que em va quedar al cap: Mendizábal, i les cel·les es convertiren en casetes d’estiueig. Allà passaren gran part dels 97 dies que visqueren a Mallorca l’escriptora francesa George Sand i el músic polonès Frédéric Chopin. Em quedaren gravats els anys quan vengueren, finals de 1838 i principis 1839. Ella va escriure i ell va fer música. Sempre m’han impressionat els manuscrits, i a la Cel·la-Museu número 2 vaig passar un guster mirant de prim compte les partitures originals de Chopin i les planes fetes a mà de la Sand, ambdues coses plenes de borratxos i gargots.

 

 

 

Sé que em varen dir que un enfilloll de personalitats de tota casta ho havien visitat i hi havia viscut: Gaspar Melchor de Jovellanos, Ruben Darío, Eugeni d’Ors, Santiago Rusiñol, Jorge Luis Borges, Josep Pla, Azorín, Miguel de Unamuno, Joaquim Mir i un llarguíssim etcètera. Quan ja estava ben amarat de cultura i de bellesa l’autocar partí cap a la costa. Un altre xoc, una altra impressió forta: veure des d’una mitjana de quatre-cents metres d’alçada aquella mar antiga, aquell horitzó de celmar, aquelles possessions amb noms eufònics (Son Moragues, Son Mas des Pla del Rei, Son Galzeran, Son Gallard, Son Marroig…) i aquell bellíssim nom ple de senzillesa i veritat, Miramar, on el savi Ramon Llull havia fundat a finals de segle XIII un col·legi de llengües (àrab, hebreu, amazig, turc…), perquè els frares que volguessin anar de missioners a terres d’Orient tenguessin una bona eina d’evangelització. I allà la jove Catalina Tomàs havia oït missa a la capella de la Trinitat. I a finals del segle XIX arriba un Arxiduc d’Àustria de pel·lícula que s’enamora de tots aquests territoris valldemossins, i els compra, i estudia la llengua catalana, i la cultura i la flora i la fauna i els costums i la geografia i l’economia i fa una gran enciclopèdia local i europea. Tot allò va ser com si m’haguessin sembrat dedins una llavor complexa en què el territori, els personatges i la cultura tota fruitarien un enamorament fort, un desig de ser valldemossí.

 

 

 

La tercera vegada que Valldemossa ja comença a ser un poc meva va lligada amb un fet podríem dir professional. L’any 1964 aprov un complicadíssim examen i aconseguesc el títol de Guia Oficial de Mallorca. Aquesta feina apassionant i dura la faré els estius dels quasi vint anys posteriors. I l’excursió que més realitzava era la de Valldemossa-Deià-Sóller. Això vol dir que dec haver visitat i explicat Valldemossa, la Cartoixa, el Palau del Rei Sanç, la costa de Valldemossa, Miramar i Son Marroig devers mil cinc-centes vegades. Puc assegurar que era un addicte a aquest itinerari perquè quasi podia contar tota la història de Mallorca fil per randa i per afegitó fruir d’uns panorames i paisatges que per a mi sempre eren canviants i que jo mirava com ha de fer el bon explorador, amb uns ulls nous. Puc assegurar que cap rutina ni d’informació ni de visió se m’ha aferrat mai en el meu guiatge valldemossí i això demostra pel cap baix la fascinació, la seducció i, sobretot, l’estimació que m’han produït uns indrets i uns fets que formen l’esperit del lloc. He teixit i desteixit les descripcions i informacions que conformen Valldemossa, l’he intentada desmitificar, desmuseïficar i desempessebrar, he lluitat contra els llocs comuns i els tòpics que la volen paralitzar, he experimentat amb els cinc sentits les veus del terracelmar sempre canviants, i les veus múltiples de tots aquells que han produït textos i imatges i músiques sobre Valldemossa, i he dit sempre ben a les clares que no hi ha paisatges immòbils, fixos i intangibles, sinó que a Valldemossa hi ha moltes Valldemosses, sense una identitat estable i eterna, sinó ben al contrari: històrica, polifònica, mòbil, fluida, fugitiva, flotant en un procés que no s’acaba mai. I cal no oblidar que no només és Valldemossa que dóna lloc als escrits, sinó que els escrits també fan Valldemossa.

 

 

 

I per això mateix des d’un bon començament vaig anar a cercar texts, pintures, músiques, etc., sobre Valldemossa que fossin alhora la invenció d’un individu que per un cantó diu la seva i per l’altre crea un món que s’insereix, s’incrusta, s’arrela, fructifica i genera imatges novelles.

Les quatre pintures que el mecenes i protector de les arts i de les lletres Joan Sureda va encarregar a Ricard Ankermann per a l’antiga capella gòtica del segle XV del palau del Rei Sanç, que les va fer entre 1871 i 1874, em servien per explicar als guiris quatre moments valldemossins significatius: primer, Ramon Llull, el segle XIII, funda el col·legi de llengües orientals de Miramar, la nostra primera universitat; segon, el Rei Martí l’Humà, al segle XIV, entrega les claus del palau del Rei Sanç als monjos de Sant Bru per fundar la Cartoixa; tercer, la gesta del segle XVI, del capità Raimund Gual des Mur, que, amb vint-i-vuit valents, va vèncer quatre-cents corsaris turcs que havien devastat el poble (és una llàstima que les Festes de Moros i Cristians hagin desaparegut), i el quart moment, ben avançat i cultural, és quan Nicolau Calafat, quaranta-cinc anys després del descobrint de Gutenberg, l’any 1485, munta la primera impremta mallorquina en terres de Miramar. Després, a més de contar les nombroses personalitats de tots els mons de la cultura que han visitat i produït obres sobre Valldemossa, em centrava en tres grans noms. L’Arxiduc Lluís Salvador d’Àustria, s’Arxiduc, qui, a les darreries del segle XIX, es fa valldemossí de bon de veres i ecologista avant la lettre: aprèn a parlar, llegir i escriure la llengua catalana, compra i restaura totes les possessions, camins i miradors de la costa, des de Son Moragues fins a Son Marroig, convida persones singulars de tots el mons, especialment la seva cosina l’emperadriu d’Àustria, Sissí,  renova el coneixement del Beat Ramon Llull i de la Beata Catalina i escriu Die Balearen, aquesta monumental enciclopèdia (etnogràfica, geogràfica, històrica i folklòrica) sobre les Illes Balears. Un dels més alts i excelsos poetes catalans, Jacint Verdaguer, fou un convidat i protegit de l’Arxiduc a Miramar el desembre de 1894. Allà Mossèn Cinto va recórrer cims, ermites, coves i costa acompanyat de l’il·lustre mecenes, i s’omplí de tantes de llavors de fertilitat poètica en aquell paisatge lul·lià, entre la vinya i el fenollar, que a partir del Llibre d’amic e amat, que segurament Llull havia escrit per aquells indrets, va fer les Perles del Llibre d’amic i amat, que són un joiell verbal extraordinari. I sempre que podia els llegia als meus turistes fragments de Lo que sé de Miramar, de l’Arxiduc, fragments com aquest: “Molta de gent va venir a Miramar després que va esser restaurat i trepitjaren ses pedres véies mal forjades de s’entrada, a on tal vegada ressonaren ses petjades des fundador. D’un tot sol, d’entre els molts que hi vengueren sia feta memòria: des Mossèn Cinto Verdaguer. Vàries vegades havia vengut a passar uns quants dies amb mi; li agradava molt sa pau d’aquestes altures. Sa darrera vegada que vengué, un vespre que se torbava de venir-me a veure, com tenia costum vaig anar a cercar-lo. —Què fa aquí a les fosques, Don Cinto?— li vaig demanar —Estic, me respongué, mirant els estels i en ells veig tota sa grandesa de Déu; me pareix que me parlen i no me cans de mirar-los. Seia tot sol devora sa finestra i sa nit calmosa i clara reinava damunt ses oliveres véies i ses heures tremoloses amb s’alè de sa nit. —Me deix encara un poc— afegí. Després de llarga estona va venir, i els seus ulls brillaven i pareixien enlluernats encara per sa visió tinguda. Conversava com el gran Místic amb l’Amat?”

 

 

 

 

Els altres dos personatges que saturen gran part de l’espai vaslldemosssí són el músic Frédéric Chopin i l’escriptora George Sand. S’haurà de fer molta de feina per col·locar l’estada, i tot el conjunt d’efectes, afectes i desafectes que produeixen, aquests viatgers tan significatius del romanticisme més pur, fora del caramull de lloc comuns, malentesos, infàmies i d’altres herbes, que els empastifen. Aquí no és el lloc. Amb els turistes valorava la importància de l’obra chopiniana feta a Valldemossa (els preludis, una balada, un scherzo, dues poloneses, una mazurka i un nocturn, i algunes cartes ben significants) i de l’obra sandiana que va produir aquí (algunes novel·les com Spiridion i Leila, i moltíssimes de cartes també essencials). Chopin retroba a Valldemossa la natura de la seva infantesa i adolescència i passa musicalment del període de Varsòvia i clàssic a l’esplèndida etapa de maduresa que inauguren els Preludis. El llibre sandià, Un hiver à Majorque, un text autobiogràfic abans de res, s’hauria de llegir sense aïllar-lo de la resta de l’obra de l’escriptora i d’altres experiències d’insularitat al llarg de la seva vida (Venècia, la península de Tamaris i la imaginària illa Bourbon). Ells venien per motius de salut i per viure la seva història d’amor al marge de la moral europea a l’illa on es concentrava tota la imatgeria romàntica. Es troben amb una meteorologia adversa, moltes dificultats domèstiques i una cultura ancestral que la Sand, la femme du Berry, ja coneix de la seva contrada francesa de Nohant i contra la qual xoca i que intenta transformar. Aquesta cultura mallorquina de finals del XIX és catòlica, patriarcal, puritana, fanàtica i sense els valors republicans, progressistes, en certa forma feministes i liberals, que ella propugna. Sense entrar en debats ideològics cal agrair a la Sand, sobretot, els espots publicitaris del paisatge valldemossí que no tan sols es troben en el seu llibre, sinó en moltes cartes escrites des de Valldemossa com aquesta al seu editor François Buloz del 28 de desembre de 1838. Escoltau: “Vivim a una immensa cartoixa abandonada i mig esbucada, però on he arranjat convenientment una cel·la. Estem encimbellats en les muntanyes i els voltors vénen a caçar els teuladers fins damunt els tarongers del nostre jardí. De tots dos costats de l’horitzó, més enllà dels paisatges sublims, veiem la mar, que no ho és menys. Amb els seus grans claustres, el seu cementiri, les seves arcades, les seves capelles, les seves fonts d’aigua viva, els seus grans llorers, els seus boixos tallats i, sobretot, el seu silenci i el seu abandó, la cartoixa realitza totes les poesies que no han pogut copsar mai els cervells poètics.”

 

 

 

 

El meu tercer bateig valldemossí va tenir lloc el 1981 quan es produeix la refundació del Festival Chopin i entr a formar part del primer nucli impulsor de l’Associació Festivals Chopin de Valldemossa. Des de feia anys, amb la meva feina de guia, havia conegut aquesta valenta dona, aquesta força de la cultura que era Aina Maria Boutroux, la vídua d’aquell pintor, escriptor i mestre d’obres, Bartomeu Ferrà. Des d’un bell començament vaig quedar fascinat per aquella alta gestora cultural avant la lettre, pionera del turisme cultural, que amb el seu home havien creat el Museu F. Chopin i G. Sand a la cel·la número 2 i havien aconseguit reunir la col·lecció privada chopiniana més important del món. Fundadora el 1930, amb el compositor Joan Maria Thomàs, del primer Festival Chopin que va durar fins a la guerra de 1936 i va convocar els millors intèrprets chopinians mundials. El 1965 Aina Maria Boutroux amb un grup d’amics fan l’associació “Patronat F. Chopin i G. Sand”, que organitzarà concerts fins l’any 1981. Amb ella, la seva filla Margalida Ferrà i els seus néts Rosa i Jaume i amb tot un grup d’amadors de Valldemossa i de la cultura hem anat organitzant aquests 33 anys uns Festivals Chopin que han conjugat música, pintura, ensenyament i saviesa amb esforç, tenacitat i constància, i que han duit el nom de Valldemossa arreu del Planeta.

 

 

 

 

Per acabar aquest pregó en què he volgut repassar les meves fites valldemossines voldria tornar a Catalina Tomàs. Vull dir ben a les clares que des de que vaig llegir la seva biografia feta per Mossèn Alcover, on hi ha les seves dues cartes personals, i en vaig parlar fa molts d’anys amb l’amic i mestre Josep Maria Llompart de la Penya, vaig veure perfectament que calia decantar i desmitificar-la. No era ajustada tota aquesta visió de la pageseta valldemossina eixorivida que duia el dinar als pobres segadors, la santa mucama com l’anomenava Miguel de Unamuno, l’al·lota  beneitona que es barallava tot el sant dia amb el dimoni, la monja miraclera penjada del cel i tantes advocacions populars que fan ombra a una valenta dona. Perquè fou així talment: una valenta dona que des de ben jove viu la dura realitat de la seva època i que passa pena pels problemes del seu temps. Sense deixar de banda la seva experiència mística, vull posar ben en primera línia i en primer pla la dona que, essent orfe i provinent d’una família humil, va aconseguir amb el seu esforç aprendre a llegir i escriure, poder entrar sense dot en el convent de Santa Magdalena i convertir-se per la seva saviesa i intel·ligència i pel seu coneixement de la natura humana, en consellera de bisbes i de virreis. Les dues cartes que se’n conserven, dirigides al monjo cartoixà Vicenç Mas, daten de 1572, quan Catalina Tomàs tenia quaranta-dos anys i cap pèl a la ploma, i ens mostren una dona mediterrània, pràctica, pragmàtica, ferma, fidel a la seva terra i a la seva llengua, que viu en el seu temps. Aconsella amb enginy, prudència i fins i tot amb un punt d’humor: no caigueu en la tristícia (no siau tan voluntari en creure votres pansamens per que al diable moltes vegades no trebayla sinó en quina manera vos pora dessosagar que may esta mes content con vos veu amb una tristisia), anau en compte amb els escrúpols (par que siau de quets pollets que ab un poc d’astopa tantost se enredasen. Així u feu vos en los vostres escrúpols), alerta amb la vanaglòria (pansau vos qui sou y Deu qui es y pansant an ab as no tendreu hocasio de tenir tanta vana gloria com teniu), menjau el que calgui (nos donau en tenent per estar mes apartat i per grans abtinensias que fasau: no asta aquí la parfacsio sinó en leuar visis y plantar virtuts), conformau la vostra voluntat a la de Déu (ya sabeu que no cau la fulla sen la voluntat de nostre senyor Deu) i divertiu-vos un poc (alguna vegada ja us poreu divertir al hort o per al monestir ab alguna persona que mes convenga a vostra condició, y no us cureu en res del que nous toca a vos). Aquestes cartes demostren que Catalina Tomàs sabia molta lletra i tenia experiència en l’art d’alliçonar i amonestar deixebles com una vertadera mestra. Les seves frases tenen un període sintàctic llarg i ben travat, domini de l’expressió, ajustat a allò que vol dir, sense floritures retòriques. L’estil segueix una línia argumentativa planera, un ritme exacte i unes imatges  en què conjuga l’emoció més sincera i la bellesa més sentida. Voldria reproduir literalment unes paraules del poeta Josep Maria Llompart de la Penya al seu pregó valldemossí de 1987 que, ai las!, en aquests temps en què ens retallen la sanitat, l’educació i l’acció social, en aquest temps –des de fa tres anys– que la nostra llengua catalana és minoritzada pel Govern del PP de les Illes Balears, agafen una actualitat brutal i modèlica. Són aquestes: “L’idioma de Catalina Tomàs en les seves cartes —una llengua absolutament pura— és, ni més ni pus, l’estàndard literari perfecte, la pauta que ella rebia en heretatge, gairebé intacta, del gran idioma cancelleresc de l’Edat Mitjana. Fora una bona lliçó per als nostres “gonelles”—aquests “gonelles” que només passen pena per les “modalidades” i que voldrien “mallorquí” i no “català”, com si això fos possible— comprovar i tocar amb les mans quina era la llengua en què escrivia la santa de Valldemossa: aquell “bell catalanesc del món” que Ramon Muntaner lloava i glorificava, del tot exempt, és clar, de qualsevol “modalidad” espúria. Paraules de Llompart de la Penya, per desgràcia vivíssimes i més crítiques que mai!

 

 

 

Estimat poble de Valldemossa, estimats forans, estimats visitants i guiris, ja és hora que comenci la bulla, la gatzara i la bauxa!

Visca la sàvia i intel·ligent Santa Catalina Tomàs!

Ajudau-nos a lluitar per la nostra llengua, per la llengua catalana!

 

Salut, alegria i força per a tots!

Per molts d’anys i bones festes!

Moltes de gràcies!

 

Son Verí de l’Arenal, 19 de juliol de 2014

 

Biel Mesquida

 

 

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!