Plagueta de Bord

LES FONTENELLES MENJADES PEL CORC D’UN CENTRE COMERCIAL. Avui acab de veure amb aquests ulls que es menjaran els cucs o el foc com les Fontenelles, la darrera zona humida de Palma, agonitzen a cop de pala i de depredadors.

[Imatge: Ceràmica de Miquel Barceló]

                                   ***

VINYOLI: UN POETA DE CADA DIA. A Joan Vinyoli i Pladevall (Barcelona 1914-1084) li agradava el vi i les paraules. Dues coses que m’enamoren. Dues coses que practicava amb delit i passió. Enguany celebram el centenari del naixement i el trentè aniversari de la seva mort la qual cosa és una bona ocasió (encara que sempre ho és. No som un eixelebrat ni dels números rodons ni de la necrofília) per publicitar els seus versos que ens ajuden una cosa de no dir en la difícil recerca d’un art de viure. Escoltau: “Faig de no res, amb mots, un provisori / replà, quan l’escala no segueix / i dóna al buit.” Fa una setmana a la Fundació Palau i Fabre de Caldes d’Estrac l’amiga i actriu Pepa López i aquest cronista llegírem i cantàrem les paraules alades del Llibre d’Amic i Amat de Ramon Llull i també les Perles que Jacint Verdaguer, a Miramar de Valldemossa, va escriure a partir del llibre del doctor il·luminat. Acabàrem el recital amb la lectura sencera del Llibre d’amic que Vinyoli va fer inspirat per les paraules lul·lianes. I la veu del poeta ens escenificava els plaers i les ànsies de dos amants que tant es nuen com pateixen en el difícil art amatori. Va ser un vespre en què els mots es feren pell, carn, cos música i deixaren encisats els escoltadors.

Vinyoli és un poeta pràctic i benèfic que recercava en el misteri de la vida amb un pensament poètic que avançava sempre seguit cap a la saviesa feta amb l’alquímia dels mots i amb l’energia màgica de les metàfores. Ell mateix ho diu molt clarament: “La poesia ajuda a l’home a retornar als seus centres profunds, on penso que és bo per tothom de perdre peu alguna vegada perquè en prové un saber no desdenyable en cap circumstància”. Vinyoli és un magià dels mots que ens fa les preguntes essencials de com viure, què viure i qui viu, que mostren la seva moral fonda i arrelada a l’ésser humà del poeta més entotsolat, més desorientat i alhora més benèfic: “ Jo, si per atzar algú crida el meu nom, / diré Joan carregat de foscúries.” I a l’època de la maduresa ens duu tira-tira, després de viure la vida de bon de veres, cap al domini màgic. I ens temerem amb més energia que mai que aquest prestidigitador dels mots ens ha fet veure la vida, el món i les coses amb una de les forces poètiques creadora de la poesia vertadera: la música dels mots que amaren els cos i l’esperit de saba nova.

“I cremo tot en cant”, ens diu a les totes i a les clares, un cant singular propi o, de vegades inspirat ens els grans mestres: Llull, Shakespeare, Rilke i Nietzsche. L’amic i poeta Lluís Solà en un text sobre Vinyoli, després de reproduir el poema “Trajecte breu” del llibre Ara que és tard diu: “Poemes com aquest ens sobten perquè, encavalcaments, canvis de to i de clima, condensacions i expansions de la melodia i d’altres elements musicals, ja els havíem sentit fins a cert punt en altres textos, però la dinàmica i l’actitud són noves, inoïdes, imprescindibles. Aquest despullament i aquesta velocitat del text, aquest refús de la musicalitat exterior, aquesta música del nucli, aquesta música del sentit, ens llancen a experiències de realitat. Ens colpeix un gest musical. Apareix literalment com irrefutable. És el gest de la captació de la cosa. So i sentit en un punt determinat s’uneixen amb la mateixa força, amb la mateixa fúria, que els científics diuen que uneixen les partícules de cada àtom.”

Música vinyoliana per acostar-se a les coses, per dir el dolor de cada dia, el vi i el beuratge, els capaltards i els dematins, la visió del mar, les extremes vores del món, els estats d’ànim, la intensitat de viure cap a la mort; música que acoloreix les paraules i el pensament que amb la música s’afica més endins, més cap al fons, més al centre de la incandescència poètica; música vinyoliana, alquímia que irradia l’invisible.