14 de juliol de 2014
Sense categoria
0 comentaris
pel forat del pany
D’aquell escriptor m’agradava l’atenció que parava als paisatges i a les topografies, a allò que podríem anomenar l’esperit dels llocs.
Na Gina duia quinze dies que només em parlava del sopar de les noces de plata. En Joan i jo, na Gina i en Toni érem dues parelles que ens havíem fet amics quasi al mateix temps.
I ara la veia preocupada per una festa que per a mi no tenia gaire importància. Però havia aconseguit despertar-me la memòria. I inquietar-me. No record gaire coses d’aquell horabaixa de Londres de 1990, quan ens vàrem conèixer en Joan i jo. I sé que tot és allà dedins encara que ell no ho ha volgut reconèixer mai. Per això he decidit confegir alguns detalls, perquè no desig que el llexiuet de l’oblit els esborri com si no haguessin succeït mai, com si tot fos el resultat del deliri de la meva ment avesada a les digressions vanes, als focs d’artifici trivials, a la invenció de l’arqueologia d’un passat inexistent. Per un atzar que no passa a l’atzar —som una devota d’aquella intersecció entre la casualitat i la causalitat de la qual en Joan se’n fot quan no li convé— he trobat un petit bitllet amb una frase seva que em va impressionar perquè amagava sentits escondits. Sé que en un moment o l’altre d’aquelles gateres de birra negra que agafàrem pels pubs londinencs les nits que seguiren al nostre encontre en Joan va amollar, no sé com ni per què, una cosa així: per a mi la mida d’un objecte està en relació inversament proporcional a la seva significància. El veig amb els llavis grossos, que des d’un bell començament em feien mengera, i aquesta veu que posa quan no saps ben bé allò que diu, perdut entre les boires de l’esperit més material d’haver pres nou o deu guines, quan m’amollaves aquest pensament que em va agafar en pilotes. La dispersió, el laberint, la constel·lació, l’absència de qualsevol ordenament de les dades d’aquella setmana londinenca fan que el festeig hagi quedat com un dels fantasmes més excitadors del meu reservori sexual. M’agradaria que aquests records tinguessin la composició articulada d’un mosaic, però veig que no seran més que la juxtaposició de disjecta membra, i així mateix amb una forma inacabada. Com podria expressar aquella fuitor cap als teus llavis, Joan, que varen ser el motor que m’empenyia cap a la teva còrpora? El meravellós començà a impregnar-nos com una atmosfera que no vèiem quan els nostres ulls es toparen amb la princesa dormida dins una capsa de vidre. La irradiació de la teva mirada blavosa es clavà com un làser per tot el meu cos. Érem dins la galeria Serpentine, on hi havia una exposició vivent de Cornelia Parker. Tot dos hi havíem anat atrets per la protagonista d’aquella performance, The Maybe, l’actriu anglesa andrògina que ens havia flipat a Orlando, Tilda Swinton, pèl roja com el dimoni i blanca com la neu, que s’exposava cada dia, fent la dormida, dins aquell bagul de vidre transparent. Érem dos enamorats d’aquell miratge de dona. Fèiem voltes a la caixa. La Swinton, tan immòbil com bellíssima, semblava morta. Els meus ulls anaven cap a la seva fesomia, cap a les seves mans, cap a la teva mirada, cap al teu entrecuix. Va ser una persecució llarga, complexa, esgotadora. I veia el teu enravenament que responia a la meva calentor en la bragueta inflada. Allò va durar un no-res, allò va durar una eternitat. Ens enamoràrem en un joc de miralls l’un de l’altre. I en sortir de la galeria ens perseguírem fins al riu com si jugàssim a lladres i serenos. I allà, devora aquella correntia fosca, ens besàrem i boixàrem amb la intensitat que dóna la nova coneixença, el respir a mitges, l’aventura. És curiós que tot això ho hagués escrit fa dos dies al meu diari i ara em vengués de bell nou al cap quan a cent vint per hora anàvem a la festa d’aniversari de noces de na Gina i en Toni. Quan ahir horabaixa na Gina em contava els darrers preparatius de la celebració no semblava gaire animada. Quina enveja que em feis tan ben avenguts en Joan i tu! Fa vint-i-quatre anys que estau plegats i pareixeu sempre una parella de noviis. Jo crec que en Toni i jo anam a l’avorrida. Tot el sant dia estam discutint, ens hem hagut d’apuntar a un curset de renovació del vincle sentimental; és una mescla de pilates, reiki i constel·lacions familiars, i quan estam molt emprenyats, molt mal lletats, hem de cantar uns mantres horrorosos: Haiiiii, guruuuu, devaaaa… Mir en Joan, que condueix amb la seva prudència habitual i li cont la telefonada de na Gina. No em contesta tot d’una. És un silenci intrigant. Després amolla a tota: i els anys van passant, i les manies, i la forma de veure el món i la idea de parella. I ara escolta de prim compte, estimada Francisca. No t’ho volia contar avui però com que has encetat el tema… Ahir ens trobàrem al bar Pesquer amb en Toni. El vaig veure un poc empès. Quan anava a brindar pel seu aniversari de noces em va sorprendre: Joan, em vull separar. Què dius, per on em surts? Pensa, Toni, que ja no ets un nin. Mira, na Gina ha canviat molt, darrerament té unes sortides… com elèctriques. M’has de donar pel cul, em va dir un bon dia. Vaja, vaig dir jo, i ara? Ho veig a les pel·lis porno i na Francisca em diu que ho fa amb en Joan. Jo ho vull provar i tu no m’ho has fet mai. Hala idò, com que tu ho fas a na Francisca, jo també a la meva. Però a mi no m’havia fet falta mai entrar-li per darrere. Però, bé, com que tu, l’home de na Francisca li feia, idò pel cul s’ha dit! Ha resultat que té hipertònia de l’esfínter anal intern, li va dir el seu ginecòleg, estretor histèrica, i et puc assegurar que n’hi vaig fer de coses, i bé que li vaig untar el foradí de cremes, i jo mateix em vaig embetumar de tot el que creia que la faria passar llisa. Res. Ai!, ai!… més fluixet!, més a poc a poc… que em fas mal! Res. Ho vàrem deixar estar. I acabàrem, i acabam, com sempre, un poc ella damunt, un poc jo damunt, un poc ella agenollada, un poc arrepitada a un sofà de pell que, abans, la feia anar forta una cosa de no dir. I al final, sempre, sempre, sempre igual, de bon de veres, sempre: tu no m’estimes. I jo: sí, molt. No és ver, tu no m’estimes, només em vols per això… I així. Del cul no n’ha tornat a xerrar pus. Però des d’aquell dia, de res més! La cosa va molt malament, i per tant ho tenc decidit: ella cap aquí i jo cap allà! Per què no m’ho havies contat abans, cabronarro? I na Gina no m’ha dit ni una paraula de tota aquesta endemesa. He encès dues cigarretes de cop. Una l’he passada a en Joan i després d’haver pegat una pipada a la meva he dit fluixet: recordes Londres, ens ensenyà els valors de la complicitat. I he tancat els ulls una bona estona.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!