3 de juliol de 2014
Sense categoria
0 comentaris

Cent anys i un dia del naixament de Joan Vinyoli

He llegit poemes de Vinyoli, he llegit textos sobre Vinyoli, he escoltat dues al·lotes que llegien cinc poemes de Vinyoli a L’Àguila (LLucmajor), he brindat per la llarga vida de l’obra de Vinyoli!

SENSE MANS

I

Mai-més i Sempre són germans
irreconciliables, de naixença, en l’home.
En va cerquem, en va trobem:
    allò
que és assolit esdevé sempre, a l’acte,
mai més, com engolit per una
boca voraç.
       I tot seguit projectes
desenfonyats de nou, experiments, deliri
de ser feliç, fressa de clarions
a la pissarra de la vida:
   l’aire
que respirem se’ns torna a voltes música,
una gota de rou tot d’una es fa verí.
Tot és un jeroglífic cada cop
més complicat de desxifrar; fascina, 
però, com mirar el foc o el mar o la boirosa 
planura dels records.
   Els mots, en veritat,
no són sols per entendre’ns pel que signifiquen,
sinó per descobrir el que, transparents, oculten.

II

Faig de no res, amb mots, un provisori
replà, quan ja l’escala no segueix
i dóna al buit-
                       des d’on es pugui veure
l’esplanada del temps amb somnis aparcats
per sempre més: al fons, un monòlit de pòrfir
que no respon a cap interrogant. Oberts,
els ulls miren un blu intens de mar
en moviment que es va tornant de sorra.
Oh terrible desert. I no vanvien mai
sorra en aigua els poetes, baldament
s’ho proposés algun. Canvia alguna cosa,
però, si els mots, alliberats
de llur sentit primer, potentciant-lo, evoquen,
a poc a poc, desfent-se en espirals,
com d’una pipa el fum o el fab d’un plat de sopa
calenta.
             Sí, les busques marquen hores,
llavors, de quan aquesta sala absorta
va ser un espai de tarda de cortines
feixugues transformant amagatalls
de crits en amorosos xiuxiueigs, i passen
melindros tous de tassa a tassa.
                                                  Fràgil,
de porcellana de molts anys, la nina
m’espanta amb aquests ulls envidreïts
que tal vegada es miren amb les conques buides
d’aquella de qui fou joguina predilecta. Quines 
llàgrimes de quincalla de frustrats amors,
al mocador brodat?
                                Tot és a lloc, la pols
inexistent s’ha fet opac silenci
de xocolata espessa amb llet.
                                               On, els absents
que aquí visqueren?
                                 Viure? Pel desert
ja no hi transita cap camell; l’oasi,
posat que t’escanyés la set o que tinguessis
irresistible fam de dàtils d’ultramort,
és dellà els mots un transparent silenci.
Doncs passa-hi a través i se’t farà tot clar.

III

Si tant rosega el corc, emprova’t la disfressa
de no mortal, inventa un carnaval
peculiar on assisteixin tots
els rosegats com tu.
                               La festa ha començat
ara mateix: cridant, empentegant-nos,
ebris d’eternitat, amb serpentines
i paperets de ser-feliç, anem d’un lloc a l’altre
de la casa del temps: aranyes de cristall
que ho il.luminen tot amb llum prodigiosa
negant la nit.
                     Escalinates
i passadissos que ningú no sap
on duen: sala de miralls
que ho multipliquen tot per l’infinit; així 
veiem més vida i repetidament
anem mirant-nos fins que ens adonem
que som només imatges reflectides
pel cec mirall de la irrealitat.

IV

Ara puc dir: sóc a la font i bec,
i bec fins a morir-me
de set de voler més no sabent què,
que és així com no es mor
en veritat del tot: vivient en la fretura
d’alguna cosa sempre.
   Sense
fretura, què seria de nosaltres,
aquests a qui fou dat el privilegi
de la santa follia de ser càntic,
vent desfermat, incendi
que es destrueix a si mateix, mentre salvades
queden les coses que tocà i més pures.
Oh, il.luminats! La nostra
comesa humil: obrir del tot orelles
al primigeni cant
     i declinar.

V

Vaig tot seguit a coure aquelles menges
que no tan sols la terra m’ha donat,
sinó la cura amb què les vaig regar
anys i més anys, en dies de sequera,
per l’àrid temps. Les coc amb poca sal,
que no perdessin el seu gust, i sense
massa de condiments: sé prou, amics
que no estimeu la cuina complicada.

Beguem el vi de la collita pròpia,
que sé com està fet: vaig veremar el vinyet
de ceps d’amor, d’anhel i de recança,
mirant el mar, i vaig premsar el raïm
amb peus de caminant, i va passar en el cup
els dies justos.
                        Ara, amics, anem
a celebrar l’àpat companyonívol;
de res no cal parlar, que la guspira
de l’esperit es manifesta als ulls
i som un tot sabent-nos solidaris. 
 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!