Plagueta de Bord

FESTA GROSSA. A principis de juny de l’any 2004 em telefonaren els amics Assumpció Maresma i Vicent Partal, inventors de VilaWeb, aquest diari digital que m’acompanya cada dia, per fer-me una proposta originalíssima. M’explicaren què era un blog a Internet (jo en tenia alguna idea confusa) i em proposaren que fes un blog el Bloomsday d’aquell any que era el centenari de la festa de James Joyce. Vaig quedar esmaperdut, acollonat i aovariat. Però totes les circumstàncies m’empenyien.

Vist amb la distància d’aquests deu anys, estic contentíssim, feliç, alabat d’haver pogut entrar en el territori del blog i que aquest s’hagi convertit en una eina que ha creat 3.004 posts amb més d’un milió i mig de lectors. No em podia imaginar mai quan vaig començar el meu blog, Plagueta de bord , que aquella eina seria capaç de disciplinar-me a escriure amb constància quasi quasi quotidiana, que sabria fer-la servir de calaix de sastre on deixar en lletra electrònica tot allò que m’anava passant, que sabria suportar tota casta de comentaris (especialment els anònims i insultants que em demostraren que era un lluitador de bon de veres que predicava la llibertat d’expressió i la sofria fins i tot en aquelles condicions terribles quan l’escarnidor no dóna la cara). També em va ajudar a llançar-me a escriptures brutes, escriptures entre l’oralitat i la lletra que mostraven una part de mi que sempre havia tengut molt gelosa i amagada. Ara descobria al lector i em posava a la intempèrie tots els meus possibles errors, tots els actes fallats, totes les insuficiències, totes les limitacions. El blog em convertia en un entusiasta de la generositat, de la gratuïtat de l’escrit en un temps en què la cobdícia i la usura fan matx. Puc assegurar una cosa: ja no podria viure sense el blog, aquest reservori de mil i una coses, aquest ca nostra quotidià.