24 de juny de 2014
Sense categoria
0 comentaris
OBRE BITZOC
Ordir traces, trunyellar records, encreuar la memòria i l’oblit, esqueixos del real i esclats de l’imaginari, teixir una mortalla que suri enrevoltant els cossos absents, les fesomies esborrades, obsessives, aquesta és la meva feina.
Al bus m’agrada asseure’m devora una finestra i mirar com darrere els vidres no s’aturen de passar cases i coses. L’altre dia, quan tornava d’un horabaixa de xafardeig amb na Solín i na Teresa, dues amigues de l’època de l’institut que ens reunim cada quinze dies per esmolar la garrova, vaig agafar el bus a la parada dels Jardins de la Misericòrdia, amb tanta de sort que anava ben buit i vaig poder trobar aquell seient que em permetia estar devora la finestra i veure la gent que entrava i sortia a cada parada.
El cap em feia voltes perquè na Solín, amb aquell morbo que se li accentuava amb els anys, ens havia fet un memoràndum de les persones malaltes o mortes que hi havia en el nostre encontorn. Semblava que passava un guster d’enumerar-nos amb molts de detalls el càncers, les pneumonies, els infarts i els accidents de tot un fotimer de familiars i amics. Per sort, moltes de vegades eren persones que no coneixia, o besllumava d’enfora, i encara que era una conversa que m’escarrufava molt, no m’afectava gaire. Però aquell dia ens havia explicat que na Laura, una de les al·lotes més guapes del curs, amb els seus grans ulls color de cel i els seus cabells ben negres, tenia un tumor al cervell. Quan va dir la frase “Laura està llesta”, vaig tenir una girada de ventre i em vaig haver de prendre un conyac en dues glopades perquè no em pegàs un acubó. “Per vella que siguis sempre seràs tan poma”, va tenir el coratge de dir-me na Solín, que amb els seus cinquanta-set anys em guanya de dos. Duia tota aquesta endemesa dins el cap, i fins que no vàrem ser per devers la plaça de la Reina no em vaig témer que uns ulls em fitaven d’una forma insistent. Hi havia un home que des de la plataforma de devora la porta em mirava amb una cara molt seriosa com si intentàs dir-me alguna cosa. Anava amb un vestit d’estiu color d’ala de mosca i una corbata beix, i la seva fesomia no em deia res. Li vaig passar els ulls per damunt amb indiferència i vaig concentrar-me en els molins del Jonquet, que vaig trobar més abandonats que mai. Em posava nerviosa sentir com aquell home desconegut em repassava de dalt a baix. Em sentia mal a pler. Primer vaig pensar que si seguia així, potser li podria dir alguna cosa. Després vaig recordar que la conversa amb na Solín m’havia posat molt nerviosa. D’un gra d’arena en feia una muntanya. Va ser en aquest moment quan ell es va acostar. Joana Maria? Joana Maria Suasi? Crec que si m’haguessin punxat amb una agulla, no m’hauria sortit ni una gota de sang. Ens coneixem?, em va sortir d’esma. Ell em va mirar fixament als ulls. Som en Simó. Com si l’allargassament que va fer d’aquella “o” darrere hagués caigut a un fondal de mi mateixa que tenia clausurat, i que ara amb aquella música s’obria d’ampit en ample, vaig repetir el nom. Sempre he odiat les emocions. Les trob espantoses. Per això no volia que aquest Simó coincidís amb aquell del passat. Aquest semblava més petit, estava molt més gras, era calb amb un rodapeu grisós i havia perdut tot l’atractiu de l’altre. Quan vaig conèixer en Simó Calafat, tenia vint-i-set anys i ell, dos o tres més que jo. Ja m’havia casat amb n’Andreu i acabava de treure unes oposicions per fer feina a la Banca March. Ell es dedicava a negocis immobiliaris. En aquell temps n’Andreu, en Toni i en Mateu, que eren molt amics, organitzaven unes timbes de pòquer a una societat columbòfila a prop de la Soledat. A mi m’agradava acompanyar n’Andreu i veure’ls jugar fins devers les onze, quan partia cap a ca nostra amb el darrer bus. Un vespre en Simó va dir que estava cansat i es va oferir per acompanyar-me. Era alt, prim, i tot el temps estava de broma. Aquell primer vespre, en lloc de deixar-me a la plaça Gomila, va dir que em volia dur a veure el seu panorama. Primer em vaig resistir. Li vaig respondre que estava rebentada. Em vaig enfadar, però ell va seguir per la Pedrera, Can Barberà i va enfilar cap a la Bonanova. Quan érem dalt d’un turó, va agafar per un caminoi i sortírem a un lloc on teníem tota la ciutat de Palma amb mil i un llumets als nostres peus. Vaig quedar enlluernada. T’agrada l’espectacle? Abans que pogués contestar, ja em trobava entre els seus braços. Després semblava que els vestits ens cremassin la pell i ens despullàrem amb pressa com dos moixos escaldats. Mentre ell s’abeurava amb els meus pits, li vaig treure la verga dels calçons blancs amb una mà ferma com si exercís un vell dret de propietat. Em pensava que ho sabia tot en matèria d’erotisme, però entre les seves mans vaig descobrir que la meva pell havia estat una callositat insensible, una espècie d’escorça protectora, i que els seus tactes i les seves estretes dilataven la sensibilitat epidèrmica, que la meva pell s’obria, es donava. Allò va ser el que em va encadenar a en Simó Calafat. No era cap casta d’amor, sinó una salvatgeria. Encara estàs casada amb n’Andreu Terrassa? M’hauria agradat fer una frase llarga, però només vaig contestar amb un sí sec. Vaig veure al fons del seus ulls aquelles espires de follia que m’havien seduït. Ets feliç? També vaig dir un altre sí. Ell va somriure i va amollar: fantàstic, ets feliç! M’hauria agradat galtejar-lo. Només vaig tenir el coratge de dir: I tu, Simó, ets feliç? Ha mirat cap a l’exterior, s’ha torbat una estona, després m’ha fitat als ulls. Jo, no! I a continuació ha amollat: On vas? Aquell “on vas” ha estat com un abracadabra que m’ha obert tot de sensacions fosques i excitants, confuses i vives d’aquest fondal interior que havia tancat amb pany i clau. En Simó des del principi em volia fermar. Em demanava comptes de tot allò que feia. Quan estàvem plegats cridava com un foll: em pertanys! Saps que ets meva! Jo li contestava enfurida que no era vera. M’estrenyia el coll fins que jo amollava: som teva! També em pegava, jo li tornava tots els cops i acabàvem al llit consolant-nos un a l’altre. Després fugia corrensos per les escales d’aquell cinquè pis de Son Espanyolet. I ell em perseguia cridant: ets meva! Ets meva! I m’agafava. On vas, putona meva? I m’empenyia contra la paret i allà mateix tornàvem a boixar com cans. En aquell home que tenia davant dins el bus reconeixia en Simó per un mateix ritme del cos, per la veu, per la lluentor d’aquells ulls que em fitoraven. On vas? A la plaça Gomila. Has tengut fills? Una nina, nom Glòria. Quina edat té? Vint-i-nou anys. I tu, tens fills? Ha mogut el cap per dir que no. Hem quedat una estona silenciosos com si caminàssim per un replà infinit. Baix aquí, vine, Joana Maria. Ha estès la mà. He pensat que encara érem vius i teníem força. Li he agafat la mà. M’ha estirat entre alguns passatgers i hem baixat. No me n’havia temut i ja feia fosca negra. Hi havia obres en el barri i caminàvem devora fileres de barreres pintades amb retxes negres i blanques. Arreu trobàvem llums vermells que s’encenien i s’apagaven. Hem pres per un carrer amb acàcies plenes de flors grogues. Caminàvem damunt la solada de les flors com damunt una estora. Ell em duia amb la mà ben estreta i m’arrossegava un poc.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!