20 de juny de 2014
Sense categoria
1 comentari
El tapís del fons del mar
Els mots posseeixen un poder prodigiós d’acostar i de confrontar el que, sense, quedaria escampat.
Quan he tornat al pis devers les set de l’horabaixa he trobat ca nostra plena de sang pertot. A la meva dona, despullada, li havien obert des del pubis a la caixa toràcica amb una serra mecànica. Els caps dels nins semblaven pilotes de futbol amb els qual havien jugat tot al llarg del passadís. M’he posat a suar com un condemnat. Robin, el ca d’aigües semblava un fregall gegantí de color vermell damunt el sofà blanc de la sala. Com podia haver passat tot això si estàvem a punt de partir de vacacions? Duia els bitllets de l’avió dins el maletí.
Una olor d’eucaliptus i espígol impregnava l’ambient. No entenia res de res. La moqueta blavosa era plena d’empremtes de sabates amarades de sang. Semblaven botes d’home. Els mobles capgirats, els calaixos oberts, tot era un gran desordre. He obert les finestres d’ampit en ample. Hi ha instants de la vida que fas les coses d’esma. He agafat la botella de whisky i he encès una cigarreta a la terrassa. Se sentien crits de manifestants a favor de la república. El sol era hemorràgic. He vist la ziga-zaga d’un llamp i el so del tro ha sonat com una metralleta dins el cervell. M’he despertat cop en sec. Ufff! Tu dormies a la meva esquerra amb una respiració tranquil·la. El rellotge marcava les sis i mitja del matí. Darrere els vidres oberts de l’apartament començava a sortir el sol entre uns niguls foscs, i se sentia el xasss-xasss-xasss de les ones damunt la platja de còdols de Binisern. Sabia que era un d’aquells dies enteranyinats de setembre que em feien entrar ganes d’allargassar les vacacions quinze dies més. No em podia avenir d’aquell somni que tenia tan clar com la darrera pel·lícula que vàrem veure a la televisió. Per això he agafat el bolígraf i el paper i he escrit les coses que recordava. No sabia si t’ho havia de contar, Aina, perquè eres molt impressionable. I pensar que tu podries morir escorxada i els nostres infants, que encara havien d’arribar, decapitats, no era cap bon senyal. Sé que estic sol. Encara que t’estimi molt. I tu em dones el teu cos quan boixam, i el tornes agafar després de l’amor, el vesteixes amb pressa com si el tancassis de bell nou dins un cofre fort per por que m’escapi i me l’endugui. Vivim plegats des que ens trobàrem. Tu fas feina, jo faig feina. Feim les compres plegats, la cuina plegats i vàrem repintar plegats les parets del pis quan ens temérem que havien tornat grisoses. Hem mesclat els nostres amics com els ingredients d’una ensalada mixta. El dematí ens preparam torrades amb mantega. I ens les intercanviam fent un ritu que vàrem començar al principi de la nostra relació sense saber-ne el perquè. Ens cridam dos cops durant el dia per saber com van les coses i a quina hora quedarem per sopar. Miram el telediari i comentam els incidents del dia. Si hi ha un film de terror n’Aina el devora tremolant i jo qued adormit a la meitat. És el que em va passar ahir amb aquells malalts d’un virus assassí que havien quedat a un Nova York desert per mor d’una epidèmia mortal. Els infectats, convertits en feres humanes que feien molt d’oi i una porada, sortien a la nit per cercar supervivents immunes, desfer-los i devorar-los. Agaf la bicicleta i partesc cap al forn. A n’Aina li agraden els llonguets i les ensaïmades de madò Pedrona. Les barques al portet pugen i baixen com si fossin muntanyes russes. A l’extrem del martell, devora el far, hi ha el mateix pescador de tots els matins. No trob quasi ningú pels carrers. Els tamarells del passeig tenen uns nigulets de floretineues d’un rosa violat que m’enamoren. Madò Pedrona es queixa perquè els estiuejants parteixen i arribarà la tardor. Feim la meitat de pans i la meitat de coques del mes passat. I no em parlem de les ensaïmades, res de res. El negoci de na Peix Frit. En Tomeu i jo ja podem plegar, que un forn de llenya en aquest temps és una ruïna. Que la gent menja pa bimbo! Feia temps que no la veia tan exaltada. Deu ser que hi ha molta d’electricitat a l’aire. I que plourà?, deman amb veu baixa. Bona l’he dita. Plourà sang i foc i tot se n’anirà en orris! Sembla la Sibil·la. Partesc com un lladre. Quan arrib devora el vell escar del caló Fosc em pega nedera. No he agafat el banyador. Em fic entre aquelles parets de marès que suen saladina i em despull. Els dies de tempesta s’inunda tot. M’hauria agradat venir a dormir qualque vespre amb n’Aina com si fóssim dos nàufrags en una illa deserta. I boixaríem d’una forma salvatge, com si féssim una guerra de la qual sortiríem tots dos vencedors. Ned molt de temps per davall aigua. Darrere el vidre entelat dels ulls veig les prades de posidònies quasi negres, les clapes d’arena de color de turquesa, travessen alguns peixos que semblen esparralls o salpes. El tapís del fons de la mar és com un sedant instantani. Tenc tot el cos lleuger com si volàs entre algues i donzelles. Anomèn un rere l’altre els peixos de roca que conec. Les paraules es mesclen amb l’aigua i fan petites formes que semblen marbres, vaques, tords, oblades… He perdut tot el sentit del temps. Una família amb nins i música davalla cap al caló. Quan hi arrib ja són just devora l’escar. Agaf la roba i m’amag al fons. Una nina no em perd de vista. Després es posa a plorar. Fuig també a tota com un pedòfil davant la mirada desaprovadora del pare i la mare. Prepar uns llonguets amb oli i tomàtiga amb unes llenques de pernil. Després faig el cafè amb llet. Aina, desperta’t que tens el berenar a punt. L’estameneig un poc i ella continua en posició fetal i amb els ulls clucs. Tot d’una em ve al cap que és morta: un infart, un aneurisma, un no-res que fa aturar la màquina. Cop en sec s’estira. Fa badalls, obre els ulls i mormola algunes paraules que no entenc. I sense volta ni solta es posa a riure. Crec que avui serà un dia d’aquests en què no ens barallarem i ens amollarem tira- tira per un tobogan lleuger fins al vespre. Des de fa deu anys tenim pocs moments així, de no pensar en res, de trobar una certa pau, relaxats, contents. Sabem apreciar aquesta petita felicitat de menjar i beure plegats escoltant les notícies mentre la tempesta s’acosta i la mar està de cada vegada més plena d’ones altes, com si assaboríssim un d’aquests grans vins que no es gaudeixen més que un parell de vegades l’any. Tu beus el cafè amb llet en silenci i em mires somrient. T’aguant la mirada molt de temps. Apag la ràdio. Call. Hi ha instants tan fràgils que qualsevol mot els esqueixa. Se senten trons que s’acosten.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Biel (aka “Gabriel”), después de leer en tu anterior “post” que “segur que podré fer un bon treball sobre el pas del temps” después de nuestro encuentro, me dejas asustado con este post. Vaya, hasta con un poco de miedo pensando en la próxima vez que nos veamos.
Un abrazo